De sotanes i de faldilles

De l’anterior post ja tenim situat en Josep Padró Canudes com a germà de l’ordre dels Carmelites. Però quina era la seva relació amb el Pare Palau? I com el podia haver influenciat en el seu pensament?

Francesc Palau i Quer (Aitona 1811 – Tarrgona 1872) és un dels representants del conservadurisme catòlic del segle XIX. Carmelita exclaustrat l’any 1835, combaté el liberalisme i l’anticlericalisme del moment des dels seus escrits i com a editor de la revista “El Ermitaño”, arribant a considerar (igual que els papes Gregori XVI, Pius IX i Lleó XIII) que el liberalisme i la masoneria eren els grans mals de la societat, i que en ells es recolzava el dimoni per conquerir el món.

Segons la informació que molt amablement em van enviar les germanes carmelites, Josep Padró Canudes havia entrat en contacte amb el Pare Palau cap als voltants de 1865, quan li va demanar que el curés d’una “malaltia” que el turmentava, i que l’apartava de la seva voluntat de seguir una carrera religiosa. Palau el va adreçar a la casa de els Penitents a la Santa Creu de Vallcarca (on Palau practicava els exorcismes), on es va “curar”.

L’any següent, Palau el va enviar a Santa Catalina a Mallorca per rebre formació com a mestre de nens i on pronuncia els vots... amb reticències a causa de la seva “malaltia”. L’any 1868 Palau el repesca per fundar una escola religiosa a El Vendrell, d’on ja no es mourà fins la mort del pare Palau, el 1872, i la sortida de l’ordre l’any 1877.

Així doncs, el rebesavi Padró, va viure una època convulsa de revolució i contrarevolució, allunyat de la seva ciutat natal, Manresa. Pel que coneixem en Josep Padró era una persona molt creient i devota de la verge del Carme. És molt probable que aquesta religiositat li vingués de família, doncs amb 15 anys ja havia volgut ingressar a l’ordre dels Dominics a Toledo (els Cornet, per part de la seva àvia, fan donacions i demanen enterrar-se en el convent dels pares dominics de Manresa), però segurament també s’ha de considerar la influència de Palau en la forma de pensar de Josep Padró. Segons la informació que em van passar les germanes carmelites, Josep padró tenia una gran afició a escriure els seus pensaments, però que ningú s’ha dedicat a transcriure la major part d’aquesta documentació més enllà del que feia referència al Pare Palau. Malauradament aquesta documentació manuscrita està dipositada a la seu de les Carmelites Missioneres a Roma, on possiblement es va enviar en motiu del procés de beatificació del Pare Palau l’any 1988. Serà qüestió de muntar una excursioneta a Roma per a la recerca d’aquesta documentació!

L’any 1877, a punt de rebre les ordres menors i les “publicates” de tonsura, Josep Padró va patir noves crisis per la seva “malaltia” que finalment li va fer abandonar la vida religiosa. Però quina era aquesta “malaltia”? Doncs segons paraules seves: “que su cabeza no lograba apartar al sexo femenino” i “su atractivo hacia el sexo femenino”!!!!!!

I dic jo: ben fet, i sort!, que si no estaríem aquí jo i bona part de la meva família!

Nota:
Sobre el pare Francesc Palau i Quer, i de la seva obra hi ha força publicacions. Per la seva vida relacionada amb les qüestions religioses us recomano: DUVAL, A. "Fecunditat del fracàs : el pare Francesc Palau i Quer o.c.d., 1811-1872, fundador del Carmel Missioner Teresià", FISA, Barcelona 1988. O bé, per la situació religiosa a mitjans del segle XIX la introducció s'Amadeu Soberanas al llibre: BADA, J. “Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions. Volum II Quaderns d’exorcismes” Ed. Barcino 1988.

Mestres i exorcistes

Quan en el món de la genealogia creus que ho tens tot controlat, ull!, que alguna persona encara et pot donar alguna sorpresa, i de les grosses! Recordeu el post sobre el mestre Josep Padró?

Bé, resulta que fa algunes setmanes, mesos i tot, en motiu d’una reunió familiar, em van comentar si ja havia trobat més informació sobre el parent exorcista. Què????? Un parent exorcista? Vaig pensar que m’estaven prenent el pèl... I a més era... el mestre de nens Josep Padró Canudes (Manresa 1846 - Barcelona 1935)!!!! En realitat no m’ho acabava de creure. La qüestió és que feia anys algú havia preguntat a les germanes de la meva àvia sobre la relació d’en Josep Padró amb el grup d’exorcistes de “Vallcarca”, on també hi havia relacionat el poeta Verdaguer. La cosa sembla que no va passar d’aquí.

Encuriosit i escèptic, vaig començar a revisar informació sobre exorcismes a Catalunya i sectes del segle XIX, a veure si apareixia el nom del meu avantpassat. Cap resultat. Vaig devorar fil per randa l’estudi introductori d’Amaneu Soberanas al llibre de Joan Bada, “Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i
visions. Volum II Quaderns d’exorcismes”, on fa una descripció brillant de la situació de l’església catòlica a Catalunya i Espanya durant el segle XIX i els seus conflictes interns de reforma per a l’adaptació a la nova situació liberal, o per contra d’integrisme conservador, o els conflictes externs amb els governs liberals i anticlericals del segle XIX, i la puixança de creences allunyades de la religiositat catòlica com la masoneria i de creences paganes de culte al dimoni com el pal•ladisme (llegiu “El cementiri de Praga”, d’Umberto Eco... magistral!).

Impressionant lectura, interessant informació, que desconeixia completament, però del meu avantpassat... res de res!

Un bon dia, consultant per internet, vaig trobar una referència a un tal Hermano José Padró Canudas, membre de la congregació de les Carmelites Missioneres Teresianes, que havia estat present en la mort del Pare Francesc Palau, fundador d’aquesta branca de les Carmelites... i reconegut exorcista precursor del “Grup de Vallcarca”!.

Massa coincidències, però... Josep Padró havia estat capellà abans de mestre? Ningú de la meva família em va saber donar cap referència més que dir-me que havia estat una persona molt creient i devota. Allò d’exorcista ja era increïble, i bé podia haver estat una moda del moment, o un “divertimento” d’una persona educada, mestre i que havia guanyat premis en els Jocs Florals de la Bonanova, però... capellà??????

Més encara, el tal Pare Palau, beatificat l’any 1988, li havia encomanat la creació del col•legi de les Carmelites de El Vendrell. O sigui que també era mestre? Pocs dubtes quedaven. Un e-mail a la seu de Tarragona de les Carmelites Missioneres Teresianes m’ho va acabar de confirmar: el tal hermano José Padró era el meu avantpassat Josep Padró Canudes, que entre els anys 1865 i 1877 havia estat membre de la congregació carmelita i deixeble (sembla que també secretari) del beat Pare Francesc Palau (Aitona 1811 – Tarragona 1872), ajudant-lo en la creació de seus per Catalunya, Aragó i les Illes i assistint a alguns exorcismes i curacions fetes per ell.

Realment tota una descoberta! Perquè la vida d'en Josep Padró, segons les fonts familiars, començava a Manresa i continuava a Sant Cugat Sesgarrigues, on es va casar l'any 1879. Una part de la vida desconeguda que feliçment no va properar, que si no jo ja un estaria aquí!

De mestres de nens

Suposar que al segle XIX no hi havia fracàs escolar és molt suposar, i no tinc gaire dades per comprovar a què es referia la Junta Municipal Escolar de Sant Cugat Sesgarrigues quan, després d’examinar els nens i nenes de les dues escoles públiques elementals (enteneu... una per nens i una per nenes) feia constar que el nivell havia estat satisfactori. Havien aprovat tots els alumnes? Amb bona nota? Justets? Havia aprovat el percentatge previst de nens i nenes?

En tot cas, sembla que el model d’examen utilitzat podria aplicar-se ara per reduir el fracàs escolar i implicar els pares en l’educació dels seus fills: fer els exàmens orals i amb les portes obertes a tots els pares o familiars que volguessin veure els progressos de lletra, aritmètica, o doctrina cristiana que feien els seus fills. Segons la Junta, es facultava al mestre per organitzar els exàmens en sessió de portes obertes i es felicitava pels resultats obtinguts. M’ho puc imaginar, ben pentinats, amb el vestit de diumenge, a veure com els seus fills aconseguien fites que la majoria d’ells no havia pogut assolir (llegir... escriure... o simplement poder anar a escola). Potser actualment algun pare s’implicaria una mica més en l’educació dels seus fills si els veiessin fent el ridícul en públic (altres simplement, passarien i ni tan sols se’ls cauria la cara de vergonya!!!)

Però ¿a que ve aquest rotllo? El mestre que va organitzar tots aquests exàmens va ser el meu rebesavi Josep Padró Canudes, que va ser mestre de l’escola pública d’ensenyament primari de nens entre els anys 1881 i 1899 a Sant Cugat Sesgarrigues, per passar després a Carme (1906) i a Castellvell i el Vilar (1910). Ja havia comentat abans que aquesta branca familiar era una mica diferent de la resta, sobretot pels seus oficis i inquietuds artístiques (escultors, músics, mestres...). Doncs en Josep segurament en tenia motius: el seu oncle, per part de mare, Josep Canudes Cañellas ja havia estat mestre a Manresa i, tot i que va morir ben jove (1854), segurament alguna cosa deuria influir en el seu nebot.

Una ràpida visita a l’arxiu municipal de Sant Cugat Sesgarrigues (vull aprofitar per agrair l’amabilitat i la eficiència amb la que em van rebre i proporcionar la documentació) em permet ara fer aquests comentaris i conèixer una mica més la vida d’en Josep al capdavant de l’escola. Voldria destacar-ne dos aspectes curiosos.


El primer és el pressupost de l’escola, que anava a càrrec de l’ajuntament (suposo que el sou del mestre ho era a càrrec del govern), amb una aportació fixa durant tot el període que 156,25 pessetes anuals, que el curs 1881-1882 es va gastar en llibres, obres i neteja de l’escola, un rellotge, bancs i equipaments, i altres despeses realitzades en llibreries de Vilafranca del Penedès i Barcelona (a la famosa llibreria Bastinos, concretament).


L’altre aspecte genealògicament destacat és que a Sant Cugat va conèixer la que seria la seva dona, Llúcia Farré Ferrando que, d’ajudar a la neteja de l’escola per 16 pessetes anuals (anys després van augmentar a 20 pessetes), va passar a ser mestra provisional de l’escola femenina que també hi havia a Sant Cugat durant un parell de mesos, fins que la Junta d’Ensenyament de Barcelona designés una nova mestra per aquella escola.

Nota genealògica: Josep Padró Canudes (*1846 Manresa - +1935 Barcelona) i Llúcia Farré Ferrando (*1860 Sant Cugat Sesgarrigues - + 1947 Barcelona) són pares de Montserrat Padró Farré, la meva besàvia, i de l’organista de les catedrals de Girona i Barcelona i compositor d’obres religioses Josep Maria Padró Ferrer.

L’enigma Padró (II): avancem dues passes

Fa temps iniciava una sèrie dedicada al cognom Padró, un dels més enigmàtics i alhora interessants de la meva genealogia. La meva recerca del cognom, carregat de llegendes, es fonia en el naixement del meu besavi 3er, Ignasi Padró Cornet, que tots els documents situaven a Sant Feliu del Racó, mentre que la llegenda familiar els citava com a procedents de Manresa, i provinents de família noble. La documentació fins el moment era força pobra, ja que en la partida de naixement del seu fill (Josep PADRÓ CANUDAS *1846 a Manresa) només hi constava el nom dels pares, Ignasi Padró Cornet i Maria Canudas i la professió del pare: fuster. La línia es perdia i no quedava clara la procedència dels avis.

Tot es va començar a aclarir quan un conegut historiador em va enviar una còpia del testament d’Anton CORNET i BOHIGAS, datat l’any 1815 a Manresa, on es nomenava marmessor testamentari el seu gendre Macià PADRÓ casat amb la seva filla Maria CORNET. Aquesta era la primera dada concreta que havia rebut, d’un matrimoni Padró-Cornet, possibles pares d’Ignasi Padró. A més redreçava la recerca cap a Manresa. Finalment vaig trobar a l’Arxiu Comarcal de Manresa, el registre de matrimoni entre “Ignacio Padró, joven carpintero, hijo de Matías carpintero y Maria Cornet, con Maria Camps, viuda, hija de Pedro Juan Canudas labrador y Rosa Cañellas”, l’any 1840. Aquesta era la dada que em faltava. El meu besavi 3er, Ignasi Padró Cornet, tenia com a pares a Macià (els espanyols del XIX són molt propensos a canviar aquest nom per Matías) Padró i Maria Cornet. Encara més, del testament es desprèn que els avis materns eren Anton Cornet Bohigas, fabricant de vels de Manresa i Maria Serrahima.

Tot i fer un petit avenç, s’obren nous dubtes. Primer: aquests Padró, quina relació tenen amb la família d’escultors i retaulistes Padró que surten citats a vegades com a fusters i com a escultors. Segon: la llegenda familiar que situa els Padró com a comtes de Serrahima, ja té un punt on agafar-se, l’avia d’Ignasi Padró és una Serrahima (en tot cas, la noblesa sembla que no vindria dels Padró). Tercer, i potser el més fàcil: Per què Ignasi Padró va néixer a Sant Feliu del Racó? La resposta a aquesta darrera pregunta podria ser que, si calculem el naixement d’Ignasi a l’entorn de 1810, ens trobem amb que els Francesos van incendiar la ciutat de Manresa l’any 1811, i és possible que la família hagués de fugir tot seguint el camí ral que, per Pont de Cabrianes, mena fins a Barcelona passant prop de Terrassa i Sabadell, l’actual Parc Natural de Sant Llorenç. Però així i tot, quina relació podien tenir amb els Padró de Sentmenat?

A més, em permet obrir noves vies de recerca amb els Cornet i els Serrahima. A veure quin suc en puc treure.

Nota genealògica
El referent és Montserrat Padró Ferrer (*1885 Sant Cugat Sesgarrigues + 1975 Barcelona), filla de Josep PADRÓ CANUDES (*Manresa 1846 +Barcelona 1935).) i Llúcia FERRER FERRANDO (*1860 Sant Cugat Sesgarrigues +1947 Barcelona), i néta d’Ignasi Padró Cornet (* v.1810 Sant Feliu del Racó + Manresa) i Maria CANUDES CAÑELLAS (* Salelles c. 1816 + Manresa c. 1890).

L’enigma PADRÓ (I): la llegenda familiar

Ja fa temps que vaig donant voltes a aquest cognom, el segon de la meva àvia, i no acabo de trobar-ne l’entrellat. La branca RIUDOMS – PADRÓ s’ha convertit en una de les que suposen un repte més interessant en la meva recerca genealògica, ja que sobre els dos cognoms es concentren alhora una sèrie de vivències reals i llegendes familiars que li donen força interès a una recerca feixuga per la pèrdua de dades de referència.

Si ens quedem només amb els fets reals i constatables, aquesta branca és, sens dubte, una de les més interessants, per la dedicació laboral dels seus membres. Els Riudoms i els Padró han estat mestres d’ensenyament primari, artistes, capellans, músics i guàrdies civils. En aquest primer post vull centrar-me en la llegenda familiar dels PADRÓ.

Cada any, durant la celebració del sant de la meva àvia, la sobretaula ha estat un continu de records familiars, i llegendes que han estat explicades una i altra vegada. D’aquestes resultaria que els PADRÓ, concretament en Josep Padró Canudes, hauria estat un mestre d’escola fill d’una família nombrosa vinculada amb la noblesa manresana que durant la Guerra Carlina s’hauria arruïnat i hauria renunciat els títols de noblesa (comtes de Serraïma). La família era molt creient, i molts dels fills haurien anat encaminats a dur carrera eclesiàstica (de fet només hi ha constància que ho fes un... però deu n’hi dó... on va arribar). Fins i tot, un dels germans hauria emigrat a l’Argentina!

La figura més enigmàtica dels PADRÓ és el pare d’aquest Josep, Ignasi Padró i Cornet (* c. 1810 Sant Feliu del Racó + a. 1895 Manresa) que segons la llegenda seria... de lluny... la persona més prolífica de tots els meus avantpassats! ...i perquè no dir-ho, una de les figures que més mals de cap m’ha dut a l’hora de trobar informació sobre ell. Ha estat tanta la fixació durant temps, que s’ha convertit en la base de les teories que desenvoluparé en la recerca.

Aquesta sèrie de posts també són una crida als visitants que puguin tenir més informació, i que em vulguin corregir algun aspecte on vagi errat, per millorar l’avenç de la recerca.

Nota: acabo de rebre una documentació per correu electrònic d'una persona a la que estic molt agraït per la seva col·laboració. Quan l'acabi d'assimilar, contrastar i païr una miqueta ja la comentaré.

Castellfollit del Boix i Maians

Racons que s’estan perdent en trobem per tot el país. La xarxa viària barcinocèntrica que servia perquè la gran Barcelona pugués accedir a l’interior del país ha representat, des de fa molts anys, la pèrdua de les rutes tradicionals i les relacions històriques (no sempre amistoses) entre ciutats veïnes. Això, negatiu en principi, ha servit per mantenir espais naturals i llocs preciosos fora del coneixement de bona part dels viatgers que segurament haurem passat desenes de vegades pels grans eixos viaris propers i no haurem pensat mai en què hi podia haver entre una carretera i l'altra.

Aquest és el cas de Castellfollit del Boix, poble que agrupa els nuclis de Castellfollit, Maians i Grevalosa i que havia estat (Maians), lloc de pas i hospedatge entre Igualada i Manresa. Aquest diumenge, tot i la febre que tenia i que evito sortir els diumenges, vaig dur la petita a fer-hi una passejada i a conèixer una casa de la que podria procedir una branca dels nostres avantpassats: Can Canyelles (o Cañellas). Tenia curiositat per veure on era aquesta casa, perquè el poble ja el coneixia. Allà vaig poder parlar amb l’actual propietari de la casa i em va comentar que hi havia una altra família Cañellas en el nucli de Maians. Llàstima que no vaig poder aprofundir el tema, perquè amb el refredat que duia era impossible que algú pogués sentir la meva veu d’afònic que estava. Així que hauré de tornar-hi un altre dia.

De tota manera, el dia va ser molt ben aprofitat perquè Castellfollit és un poble situat en un altiplà i gaudeix d’unes vistes excepcionals a Montserrat, o a la serra del Rubió (amb el seu parc eòlic), o es poden recórrer les pistes l’accés a Grevalosa o la que mena cap a Aguilar de Segarra. L’església de Sant Pere és un punt de pas obligat, amb una terrassa panoràmica que mira a Montserrat i a la vall de la riera de Canyelles.

Nota genealògica: per aquells que em seguiu per la recerca dels avantpassats, la referència és Maria CANUDES CAÑELLAS (* Salelles c. 1816 + Manresa c. 1890), filla de Pedro CANUDAS (de Salelles) i Rosa CAÑELLAS (Maians), i mare de Josep PADRÓ CANUDES (*Manresa 1846 +Barcelona 1935).