De mestres de nens

Suposar que al segle XIX no hi havia fracàs escolar és molt suposar, i no tinc gaire dades per comprovar a què es referia la Junta Municipal Escolar de Sant Cugat Sesgarrigues quan, després d’examinar els nens i nenes de les dues escoles públiques elementals (enteneu... una per nens i una per nenes) feia constar que el nivell havia estat satisfactori. Havien aprovat tots els alumnes? Amb bona nota? Justets? Havia aprovat el percentatge previst de nens i nenes?

En tot cas, sembla que el model d’examen utilitzat podria aplicar-se ara per reduir el fracàs escolar i implicar els pares en l’educació dels seus fills: fer els exàmens orals i amb les portes obertes a tots els pares o familiars que volguessin veure els progressos de lletra, aritmètica, o doctrina cristiana que feien els seus fills. Segons la Junta, es facultava al mestre per organitzar els exàmens en sessió de portes obertes i es felicitava pels resultats obtinguts. M’ho puc imaginar, ben pentinats, amb el vestit de diumenge, a veure com els seus fills aconseguien fites que la majoria d’ells no havia pogut assolir (llegir... escriure... o simplement poder anar a escola). Potser actualment algun pare s’implicaria una mica més en l’educació dels seus fills si els veiessin fent el ridícul en públic (altres simplement, passarien i ni tan sols se’ls cauria la cara de vergonya!!!)

Però ¿a que ve aquest rotllo? El mestre que va organitzar tots aquests exàmens va ser el meu rebesavi Josep Padró Canudes, que va ser mestre de l’escola pública d’ensenyament primari de nens entre els anys 1881 i 1899 a Sant Cugat Sesgarrigues, per passar després a Carme (1906) i a Castellvell i el Vilar (1910). Ja havia comentat abans que aquesta branca familiar era una mica diferent de la resta, sobretot pels seus oficis i inquietuds artístiques (escultors, músics, mestres...). Doncs en Josep segurament en tenia motius: el seu oncle, per part de mare, Josep Canudes Cañellas ja havia estat mestre a Manresa i, tot i que va morir ben jove (1854), segurament alguna cosa deuria influir en el seu nebot.

Una ràpida visita a l’arxiu municipal de Sant Cugat Sesgarrigues (vull aprofitar per agrair l’amabilitat i la eficiència amb la que em van rebre i proporcionar la documentació) em permet ara fer aquests comentaris i conèixer una mica més la vida d’en Josep al capdavant de l’escola. Voldria destacar-ne dos aspectes curiosos.


El primer és el pressupost de l’escola, que anava a càrrec de l’ajuntament (suposo que el sou del mestre ho era a càrrec del govern), amb una aportació fixa durant tot el període que 156,25 pessetes anuals, que el curs 1881-1882 es va gastar en llibres, obres i neteja de l’escola, un rellotge, bancs i equipaments, i altres despeses realitzades en llibreries de Vilafranca del Penedès i Barcelona (a la famosa llibreria Bastinos, concretament).


L’altre aspecte genealògicament destacat és que a Sant Cugat va conèixer la que seria la seva dona, Llúcia Farré Ferrando que, d’ajudar a la neteja de l’escola per 16 pessetes anuals (anys després van augmentar a 20 pessetes), va passar a ser mestra provisional de l’escola femenina que també hi havia a Sant Cugat durant un parell de mesos, fins que la Junta d’Ensenyament de Barcelona designés una nova mestra per aquella escola.

Nota genealògica: Josep Padró Canudes (*1846 Manresa - +1935 Barcelona) i Llúcia Farré Ferrando (*1860 Sant Cugat Sesgarrigues - + 1947 Barcelona) són pares de Montserrat Padró Farré, la meva besàvia, i de l’organista de les catedrals de Girona i Barcelona i compositor d’obres religioses Josep Maria Padró Ferrer.

Il·lustres catalans de l’Alvèrnia

Hi ha cognoms que hom recorda a la primera llegida. Potser per la meva passió per la història, potser per la seva sonoritat, el cognom BRICFEUS ha estat un dels cognoms que llegís on el llegís, sempre he relacionat amb Castellterçol. Fa poc vaig trobar un parell de documents a l’Arxiu Històric de Moià i a l’Arxiu del Bisbat de Vic que m’hi van emparentar. El testament d’en Valentí Castell i Bricfeus, el meu avi novè, fet a Moià el 1710, i els capítols matrimonials del seu pare en Pere Joan Castell amb Margarida Bricfeus l’any 1659, van fer que encara em fos més atractiu, i m’enderiés en trobar-ne l’origen a Occitània. Busca i rebusca, finalment vaig trobar l’arribada a Castellterçol, dels primers Bricfeus.

En el llibre de Capítols Matrimonials de l’any 1569 de la parròquia de Sant Fruitós de Castellterçol, que es conserva a l’Arxiu del Bisbat de Vic, consta el seu origen d’aquesta manera:

“Sobre lo matrimoni Déu volent faedor entre Joan Becfreu, fill legítim i natural del senyor en Juan Becfreu y de la dona na Finela d’aquell muller, natural de Saint Medart el Monjo bisbat de Saint Flor del Verny del regna de França, hara habitant en la sagrera de Sant fritós de Castellterçol, y na joana argimira, filla legítima i natural de Jaume Argemir...”

Primer el que calia era localitzar el bisbat i la població. Feina fàcil: El bisbat de Sant Flor és un dels originaris de l’Alvèrnia (o Auvèrnha, com es diu en occità), i el lloc de “Saint Medart el Monjo” segurament no és altre que Morjou, i la seva església de Saint-Medard, capital “mundial” de la castanya, segons diuen ells. Ara venia el més difícil, trobar un cognom francès o occità que sonés com Bricfeus o Becfreu. Gràcies a altres genealogistes de les xarxes d’internet vaig trobar i resseguir diferents bases de dades de cognoms antics dels departaments del Cantal i de Lot per trobar-ne algun que sonés, encara que fos posant-hi molta imaginació a Becfreu, o Bricfeus. I finalment si, el vaig trobar: Beffrieu... i a més al costat Morjou, un llogarret de tres o quatre cases (bonic segons les vistes del Google Earth i antic segons els mapes de Cassini del segle XVIII).

O sigui, que els Bricfeus i el seu cognom original Beffrieu, procedien de l’Alvèrnia, i es van afincar a Castellterçol com a paraires. De tota manera, els Bricfeus no eren els primers alvernesos atrets per Catalunya... a menys de 50 kilòmetres de Morjou hi ha la població d’Orlhac, lloc de naixement del monjo Gerbert d’Orlhac, més conegut com a papa Silvestre II, i que va passar anys estudiant matemàtiques i ciències en els monestirs del Pirineu català abans d’anar a Roma.

Dues generacions després els Bricfeus, ja plenament integrats a Catalunya, eren una de les famílies importants de la vila, de la que naixeria en Pere Bricfeus, austriacista, que l’any 1713 va ser nomenat coronel de cavalleria de l’exèrcit català. En Pere Bricfeus, juntament amb les forces del Marquès del Poal, va protagonitzar la batalla de Talamanca, la darrera victòria de l’exèrcit català davant les forces borbòniques a la guerra de successió.

Casualment, en el nord de la regió occitana de l’Auvèrnha hi ha situat el Borbonès, província de partició entre l’occità i el francès i origen d’aquest cognom... llavors... no me’n puc estar de preguntar-me: si els Bricfeus eren decididament antiborbònics va ser per la seva integració a Catalunya...? o perquè, per memòria generacional, ja sabien el pa que s’hi donava amb els seus veïns Borbons fins i tot abans que fossin reis de França i d’altres llocs??? Coses de la Història...

Nota: la imatge procedeix d'un site que fa referència a la Bibliothèque Nationale de France. Per si un cas qüestions legals...

En Pere Carrera, batlle i les noves ordenances de la vila de Castellterçol en el segle XVI

L’any 1574 la universitat de Castellterçol paga, a través del batlle general de Catalunya, 20000 sous per alliberar-se de la jurisdicció de l’abat de l’Estany. A partir d’ara Castellterçol passa a dependre de la jurisdicció reial, i deixa d’anomenar-se lloc o sagrera per anomenar-se Vila. L’any següent el rei Felip II aprova els capítols o “ordenances” que regiran la vila i el terme durant els propers 15 anys, que es modificaran l’any 1587, i que concreten quins en seran els òrgans de govern i la seva elecció mitjançant el sistema d’insaculació en quatre bosses. Tal com diuen les ordenances de l’any 1587 (Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Registres,NÚM.4316), o almenys tal com jo he entès la lletra... que déu n'hi dó:

“Item que la vigilia de la festa de st. Mathia apostol més prop vinent... ....los que vuy en dia se troben jurats se hagen de (juntar?) en lo lloc on estarà dipositada la dita caixa (en presència del?) notari y scrivà que per dit efecte hauran elegit per fer enseculació de jurats y de consell y que primerament abans de comensar la dita enseculació los dits jurats hagen de prestar jurament en poder del balle, o lloctinent de aquell en presencia de dit scrivà que farà dita ensaculació de jurats e de consell y que ensacularan personas de bona consciència y bondat y de bon enteniment y habils suficient per a regir y governar lo dit càrrech y officis y que seran casats y domiciliats en dit loc, o, terme y que tindran casa pròpia en aquell entenent-ho que dites cases sean dells o de sas mullers o de sos pares o fills o genres o nores o persones conniuntes en les quals habitaran personalment lo dia de la extracció y que tindran edat de més de vint i sinch anys y (ostposades tota amor?), rancor y mala voluntat y que no s’ensacularan enemichs del sr Rey...”

El procediment, resumit, consistia en introduir en una bossa els noms de tots els homes majors de vint i cinc anys habitants amb casa pròpia a la vila o en el terme, i extreure’n 27 que formarien el Consell. D’aquests 27, els jurats sortints en triaven els 9 més vells (6 de la vila i 3 del terme) i els introduïen en la bossa de Jurat en Cap, els 9 més vells següents en la bossa de Jurat Segon i els 9 restants en la bossa del Jurat Tercer. Així, cada 4 anys, la vigília de Sant Maties extreien els tres jurats, que havien de regir el poble sota jurament davant el batlle. Cada 3 anys, el diumenge de Carnestoltes, s’extreien 3 noms de la Bossa de Jurat en Cap perquè el rei en triés un per a ser Batlle de Castellterçol.

“Item que de tres en tres anys començant lo diumenge de Carnestoltes, provinent del any mil cinccents settanta cinc lo dit consell dalt mencionat amb la forma damunt dita se hage de aplegar en lo lloch acostumat y que hagen de traure tres rodolins de la bossa de jurat en cap y aquells oberts escrigue en lo dit llibre los noms que seran trobats dins les llencas de pergamí y que lo nom de aquells tres extrets de la dita bossa de jurat en cap hagen de ser per terna de batlle per lo trienni venidor y que aquells hagen de ser presentats al señor Rey si serà dins lo principat de Cathalunya y en sa absència al lloctinent general en dit principal y en absència de dit lloctinent general al batlle general o a son lloctinent los quals prengan y eligescan ha de aquells tres lo qual elegit sia balle lo trienni vinent y exercesca l’offici havent jurat y donades fermances de tenir taula com los altres balles en lo present principat de Cathalunya...”

Pel que sembla, els Carrera van tenir un cert paper en aquest procés. Vegem-ho:

Segons consta en el primer dels llibres de baptismes de la parròquia de Sant Fruitós de Castellterçol, dipositat a l’arxiu del Bisbat de Vic, el 2 de febrer del 1588 és batejat a Castellterçol en Miquel Carrera, fill d’en Pere Carrera, batlle. Però qui és aquest Pere Carrera, batlle? No en disposo de més informació. Com ja explicaré en un altre post, el seu fill Miquel és el primer Carrera que consta en els llibres de baptismes de Castellterçol ...però està clar que no és el primer Carrera de Castellterçol!

En tot cas, per la data de bateig d’en Miquel, i d’aprovació de les ordinacions de 1587, es pot aproximar que el seu pare, en Pere Carrera, és batlle de Castellterçol pel trienni 1586-1588, és a dir que ha estat escollit (millor dit, insaculat) segons les primeres ordenances, les de l’any 1575, i se’n dedueix que (pels requisits i la forma d’elecció) disposava de casa pròpia a la vila i era uns dels homes més vells de Castellterçol. Suposo, doncs, que va intervenir en el procés de les noves ordenacions (tot i que el batlle no tenia vot en el consell de la Vila!!!!) i va viure tot el procés d’emancipació de Castellterçol de la senyoria del monestir de l’Estany.

Queda molta feina per fer a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa i a l’Arxiu de la Seu de Manresa, on hi pot haver documentació dels batlles de Castellterçol, ja que aquests depenien del Veguer de Manresa i del Batlle General de Catalunya.

Notes:
El càrrec de batlle era nomenat pel rei, i no deixava de ser el representant des interessos reials en la batllia, el graó més baix de l’administració reial com a senyor d’un terme. Anteriorment Castellterçol havia tingut batlles nomenats per l’abat de l’Estany. Els representants del municipi eren els jurats i el consell.
Podeu trobar el document sencer a: http://pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servlet?accion=3&txt_id_desc_ud=1590708&fromagenda=N

De guàrdia civil a rajoler... apunt sobre un dels Riudoms d'Horta

Cap a l’any 1875 un jove guàrdia civil deixava el cos per incorporar-se a la vida civil i matrimonial. Ja n’estava fart d’anar en contra dels seus. Ell, fill d’un bracer agrícola i d’una bugadera de Sant Joan d’Horta, ja havia vist prou misèria a casa seva com per convertir-se en braç executor de la repressió en contra dels treballadors. Espectador i alhora actor d’uns moments històrics que van canviar Barcelona i Catalunya, ara se li presentava l’oportunitat d’una nova vida en casar-se amb la filla d’un petit propietari rajoler de Sant Andreu que començava a urbanitzar el que esdevindrà, amb els anys, el barri del Camp de l’Arpa de Barcelona al voltant de la seva bòvila.

Aquesta petita introducció novel·lada no és més que una ficció literària basada en els pocs elements constatables i les llegendes familiars a l’entorn del meu rebesavi, en Joan Riudoms i Homs. Si voleu podem anar més poc a poc i veure què és realitat i què és llegenda.

L’any 1855 neix al municipi de Sant Joan d’Horta en Joan Riudoms i Homs, fill d’en Joan Riudoms Bartomeus, bracer de Sant Genís d’Horta i dels Agudells, i Eulàlia Homs i Garriga, bugadera d’Horta . L’any 1880 consta com a testimoni en el casament del seu cunyat, l’Andreu Ferran i Casamitjana, i en aquest document es fa referència a en Joan com de professió “ladrillero”, o sigui, rajoler. L’any 1911, segons ens explica el seu fill Joan Riudoms i Ferran en el seu diari personal, mor a casa seva en presència de la seva dona, el seu fill i un nebot. La partida de defunció ho confirma: mort de “colapso cardíaco” “en su domicilio de la calle Trinxant, 50”. Fins aquí les dades certes i constatables que he trobat sobre el meu rebesavi.

Però molts pensareu, d’on treu aquest paio que era Guàrdia Civil? Doncs resulta que per casa de la meva àvia corria una fotografia on apareix en Joan de ben jove vestit amb l’uniforme d’aquest cos... seria lògic pensar que en fos membre, però... i si, en tractar-se d’una foto d’estudi, l’uniforme fos d’atrezzo? Sembla que no, perquè fa poc ha aparegut una altra foto, d’uns anys més tard, on continua vestit amb uniforme (es descarta, sembla, l’atrezzo i el fet que estigués fent el servei militar). Disposat a resoldre el dubte em vaig adreçar a la secció d’arxius de la Guardia Civil per correu electrònic, demanant si disposaven de l’expedient de “Juan Riudoms Homs, miembro del cuerpo entre 1870 i 1880” (vaig deixar força marge, perquè no en tenia ni idea de l’edat mínima d’ingrés al cos, pressuposant que ho havia fet als 15 anys com a molt jove). La resposta, ràpida i minsa, encara em va deixar amb més dubtes... “No consta en nuestros archivos ningun expediente de don Juan Ruidons Homs”. Osti tú... RIUDOMS, RIU, amb M, no RUIDONS!!! I qualsevol els porta la contrària tornant-ho a demanar.

Entrant en temes ideològics, voldria plantejar-me què pot dur a un fill de treballadors humils, en ple segle XIX, a ingressar a la Guàrdia Civil creada feia una quants anys? Realment en desconec els motius, però no costaria gaire aventurar-se a dir que era per necessitat. Vist el paper repressiu del moviment obrer que havien atorgat a la Guàrdia Civil els governs d’Isabel II i fins i tot els governs conservadors de la I República Espanyola, i l’accentuació d’aquest paper amb la restauració borbònica, també seria de suposar que deixés el cos en quant li sorgís qualsevol oportunitat.
De tota manera el tema és obert i, sobretot per la branca dels Ferran i Casamitjana de Sant Andreu, espero trobar més informació per continuar la recerca.

Nota genealògica:
En Joan Riudoms i Homs (*1855 a Sant Joan d’Horta +1911 a Sant Martí de Provençals) és fill de Joan Riudoms i Bartomeus (*v.1828 a Sant Genís dels Agudells) i Eulàlia Homs Garriga (*1832 a Sant Joan d’Horta). Es casà amb Carme Ferran i Casamitjana (*v.1860 a Sant Martí de Provençals), filla de Llorenç Ferran i Rosa Casamitjana, tots dos de Sant Andreu del Palomar.

Sant Antoni Abat, patró dels traginers

Una mica tard, però vull aprofitar la festa de Sant Antoni Abat (de llarga tradició i celebració a Castellterçol i arreu del país) per retrobar avantpassats que segurament van participar en el Gremi de Traginers de Castellterçol. Abans d’aquesta festa, viscuda en directe a Castellterçol aquest cap de setmana, he hagut de llegir força sobre el món dels traginers, des del moment en què vaig trobar l’única persona entre els meus avantpassats que es dedicava a l’ofici de traginer, en Valentí Rubió.

Per començar he de reconèixer que quan vaig trobar les partides de bateig de les seves dues filles, Antònia i Francesca, i vaig veure l’ofici d’en Valentí, ràpidament vaig pensar que era moliner. Cagada pastoret! El text de la primera partida diu: “...filia legit. et nat. Valentini Rubió, mulionis, et Rosa Fargas, conjugem”. Coi, vaig pensar, un moliner i que es deia Rubió... hummmm... segur que està relacionat amb els Rubió de Monistrol de Calders (i la casa del mateix nom en l’antic camí ral de Castellterçol a Monistrol, Calders, i Manresa.

Doncs no, burro (i mai millor dit)! “Mulionis” no té res a veure amb els molins... vol dir textualment en llatí “el que porta les mules, o el que té mules”.. és a dir... un traginer!!!! En Valentí Rubió era traginer de Castellterçol els anys 1756 i 1757, anys en els que neixen les seves filles, just en un dels moments més àlgids d’aquest ofici, quan Catalunya estava comunicada principalment, excepte la costa i el camí que menava a Lleida i Saragossa, per camins de bast. Els traginers transportaven mercaderies de població en població amb les seves mules, i altres animals de ferradura, equipades amb sarries i arreus. Per fer-nos una idea, de Castellterçol a Barcelona, hi havia aproximadament unes 10 hores de camí.

Pel que fa a l’altra suposició, la relació d’en Valentí Rubió amb Monistrol de Calders, ja no va tan errada. Els padrins dels dos bateigs són persones de Castellterçol i de Monistrol, i m’aventuraria a dir que una d’elles és la mare d’en Valentí, Anna, vídua de Jeroni Rubió, bracer, de Sant Feliu de Monistrol de Calders, ja que és habitual que una de les àvies sigui padrina de bateig. O sigui que és probable que l’origen del cognom Rubió estigui a Monistrol i la casa de El Rubió, a tocar de la riera de La Sala.

Nota genealògica:
En Valentí Rubió (*v. 1730 Castellterçol) és pare d’Antònia Rubió Fargas (*1756 Castellterçol), primera esposa de Mariano Carrera Farrés (*1746 Castellterçol), i avi de Josep Carrera Rubió (*1785 Castellterçol), teixidor de llana i el meu rebesavi segon.