El dia 1 de desembre tothom a la mani!

Aquest 1er desembre ja podrem agafar la RENFE (sí, “casualment” els del Ministerio de Fomento han assegurat que ja estaran restablertes totes les línies afectades pel sabotatge per capítols a l’economia i als ciutadans de Catalunya) per anar a la manifestació a favor del dret a decidir.

Dret a decidir com volem gastar-nos els nostres calers (els pocs que ens tornen els espanyols, és clar), a quines infrastructures donem prioritat perquè el nostre país funcioni com cal i, finalment, el dret a decidir si volem desempallegar-nos d’una vegada d’aquest pes mort que no fa més que posar pals a les rodes al desenvolupament de Catalunya i al benestar dels ciutadans del nostre país (sigui quin sigui el seu origen).

Sobren més paraules. Dissabte a les 17.00 hores a la Plaça Catalunya.

Retrobar el Poble Nou

Fa uns dies, reorganitzant el “cuarto” dels mals endreços que és el meu despatx a casa, vaig tornat a mirar i remirar les fotografies que em va deixar la meva àvia en morir. Tot eren fotos d’un vida familiar feliç inserida entre la desgràcia de la guerra i del servei militar “extra” que va fer el meu avi (a Valladolid fins el 1941), i la desgràcia de la mort de la meva mare i, poc després, del meu avi Quim. Entre aquelles fotos hi apareixia una que en un primer moment no em va cridar l’atenció. Es tracta d’una foto dels meus avis on la meva àvia agafa en braços la meva mare quan tenia gairebé un any, feta en un terrat just davant del Mercat del Poble Nou. No vaig reconèixer el mercat fins que no vaig trobar una postal de l’època on es veien les decoracions laterals de la teulada que coincidien amb les que apareixien com a marc de fons de la foto dels avis i la mare. Aquella casa era davant del Mercat del Poble Nou! Tot va lligar en rebre per correu la partida de naixement de la mare (es pot demanar via internet al Registre Civil de Barcelona, i us la envien a casa. Ja ho he fet força vegades, i són molt eficients). El text diu:

"... se procede a inscribir el nacimiento de una hembra ocurrido a la una y treinta del día veintiocho del actual en la calle Pons Subirà número 5 piso 1º 1ª; es hija legítima de D. Joaquin Ferrer Mir, natural de Barcelona, de veintinueve años, casado, panadero, y de su esposa Dª Carmen Parera Camarillas, natural de Barcelona, de veintisiete años, dedicada a sus labores y domicilados en le expresado..."

O sigui que la meva mare havia nascut en el número 5 del carrer Pons i Subirà del Poble Nou. Només calia mirar algun cercador d’internet per averiguar si la casa existia encara o havia estat ensorrada. Però no. Allà en l’espai que corresponia al número 5, hi ha encara una casa “antiga”, molt ben arreglada, que podria ser-ho. Només quedava donar-hi un tomb. I així ho he fet aquest diumenge.

En paral·lel he recollit altres adreces dels meus avantpassats al Poble Nou, tant per part del meu avi (C/San Pedro, 65 1er, ara és la part de Sant Joan de Malta per sota la Gran Via, o el carrer Major del Taulat, 98) com de la meva àvia (C/Taulat, 116), però han desaparegut les cases corresponents amb les reformes que hi ha al Poble Nou.

Potser per la poca comunicació, per aquella por a explicar coses “d’abans” que comentava en un post anterior, o pel que fos, desconeixia on havia nascut la meva mare (bé, sabia pel meu pare que ho havia fet al Poble Nou de Barcelona, però no el lloc exacte). La meva àvia no me’n parlava gairebé mai, i les fotos no vaig saber que existien fins que vaig recollir les seves coses. Així, per fi, he posat remei a aquest buit que per la majoria de gent pot sembla increïble... però és més comú del que sembla.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és la meva mare M. Del Carme FERRER i PARERA (*Poble Nou 1947 + Barcelona 1979), filla del meu avi Joaquim FERRER i MIR, forner i funcionari (*Poble Nou 1918 + Horta, Barcelona 1988), i de la meva àvia Carme PARERA i CAMARILLAS (*Poble Nou 1920 + Horta, Barcelona 2003).

Una universitat enmig de la muntanya (i II)

Quan vaig tornat a reemprendre la dèria per recuperar els meus avantpassats de l’oblit (fa poc més d’un any i mig) vaig veure que els Carrera tenim avantpassats a La Quar (el cognom NADEU), i així es va convertir en un dels meus objectius en les sortides llampec que faig cada cap de setmana amb els meus fills.

Ja he comentat anteriorment les gestions que estic fent per trobar informació, i l’ajut que he rebut molt amablement d’altres persones. Però acabo de fer una descoberta que quasi m’obliga a parlar d’un episodi poc conegut de la història de Catalunya i convidar-vos a fer una visita al lloc on passa l’acció.

Corrien els anys de la I Guerra Carlina per les terres del Berguedà, i la ciutat de Berga s’havia convertit en la capital de la zona carlista. La Universitat de Cervera havia estat traslladada pels carlistes a Solsona, i ja havien començat les classes del curs 1838-1839 quan Solsona va caure en poder de les tropes del govern isabelí. La Universitat, els òrgans de govern i altres serveis van haver d’abandonar la ciutat corre-cuita per traslladar-se a indrets propers que encara romanien en poder de les tropes carlines. La Universitat, després de l’aprovació de les autoritats carlines, es va establir a l’antic monestir de Sant Pere de la Portella (La Quar).

És en aquest context quan trobem en Josep Nadeu, originari de La Quar, cursant i aprovant el seu primer curs de Filosofia en aquesta universitat. Realment dubto (ho ignoro) que en Josep tingués possibilitats d’estudiar una carrera universitària, però... si les coses se li van posar tan fàcils com que la universitat es traslladés al costat de casa seva... no deuria voler desaprofitar l’oportunitat. D'altra banda encara em queda per descobrir si aquesta branca familiar eren partidaris de la causa Carlina.

L’oferta era variada i es van oferir, durant dos anys acadèmics (1828-1839 i 1839-1840), cursos a diferents nivells de Filosofia, Teologia, Lleis, Cànons i Medicina. Els alumnes, amb força persones de la zona, provenien de tota la zona carlista i inclús d’altres llocs de Catalunya.

Per més informació us recomano el llibre “La Universitat Carlina a Catalunya” de Daniel Montañà i Buchaca, editat per Cossetània.

Curiós, oi? Segurament és la universitat moderna més muntanyenca que hi ha hagut a Catalunya.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el Josep Nadeu del text és possiblement (encara no puc assegurar-ho) germà de Joan NADEU PEDRAGOSA, bracer (* 1821 La Quar + 1903 Castellterçol), casat amb Maria RIERA PRUNES (*Talamanca 1835 + Castellterçol 1908), fill de Ramon NADEU i Paula PEDRAGOSA (Santa Maria de La Quar). Són pares de Josep NADEU RIERA (*Castellterçol 1861 +Castellterçol 1893), casat amb Teresa SOLASAGALES ESTRADA.(*Moià 1863 + Castellterçol 1913).

Una universitat enmig de la muntanya (I)

Ja fa uns dies que estic fent un seguiment exhaustiu de la informació que hi ha disponible sobre La Quar i el Monestir de Sant Pere de la Portella. És curiós com, de cop, un lloc que has visitat unes quantes vegades, hi has fet nit, i has tingut llargues xerrades amb la gent que hi viu, es converteix en un dels punts més importants de la recerca genealògica.

La Quar és un d’aquests llocs. La simple atracció pels espais naturals i humans lliures de massificació, o l’atracció per descobrir nous espais, m’ha fet visitar el poble diverses vegades, amb el meu pare, amb els amics i fins i tot en l’anterior feina vam fer-hi una estada de treball de tres dies per avaluar els resultats i establir els objectius del curs següent (sí, és el que tenia treballar en una ONG, pots fer servir mètodes d’avaluació i de planificació professionals mentre passaves uns dies isolat en una casa rural sense cobertura de mòbil). Però mai, fins ara, hi havia vist l’interès genealògic.

És un municipi de masies disperses en una orografia que s’imposa sobre l’hàbitat humà. Les masies aprofiten els espais que els concedeix la natura entre els barrancs, els boscs i les rieres, i només poden agrupar-se en el nucli que presideix l’església de Sant Maurici, on hi ha l’ajuntament, el cementiri i l’hostal (ara casa de turisme rural) que mena la Sra. Sole. Aquest és, sens dubte, el millor punt de partida per conèixer la zona. Un bon esmorzar, abans de sortir, o demanar a la Sra. Sole que us prepari el dinar en tornar, serà el complement ideal a la sortida. A pocs quilòmetres us enlairareu a la mola on hi ha el Santuari de Santa Maria de La Quar, actualment en un procés de restauració força avançat, i esperant que hi torni la talla romànica de Santa Maria (del segle XII). La vista de la zona és espectacular. Als vostres peus podreu contemplar el Lluçanès i la vall del Merlès, i el Berguedà per l’altra banda.

Una mica més enllà, tornant enrere a retrobar la carretera, arribareu al Monestir benedictí de Sant Pere de la Portella, també en procés de restauració. Ja hi havia estat feia temps, però aquest estiu, en tornar-hi, vaig quedar gratament sorprès. No me’n recordava, i és realment de postal. Un monestir abandonat, enmig d’un petit prat de gespa, que a més va servir d’universitat durant dos anys... ja em vaig imaginar dos-cents anys enrere... El camí de peu que segueix duria, seguint una estona la riera de La Portella, a la ciutat de Berga, però això ja és una altra sortida.

Català Emprenyat

Acabo de rebre un e-mail dels meus amics de Vilafranca convidant-me a afegir-me a la campanya Català Emprenyat (http://www.catalaemprenyat.cat/). Ja hi estava apuntat, però moltes gràcies, perquè ara se m’escapen moltes campanyes.

De fet em sembla que en poc més d’una setmana hi ha més de 28000 persones. La setmana passada cada cop que recarregaves la pàgina hi apareixien entre 10 i 15 persones noves. Com deu estar la cosa perquè pugi així. El més important és que la gent sembla que es desperta, però malament si no es tradueix en un canvi en el comportament de l’electorat que penalitzi els responsables (pel que veig a la darrera enquesta publicada sembla que no... ja veig que el masoquisme és la segona perversió nacional...)

El mail ve acompanyat d’un text de l’Alfons López Tena imperdible. El reprodueixo:

Publicat al diariPúblico per tota Espanya.

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Alfons López Tena*

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta. Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de mportación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según /ABC/). Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden? Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas. Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta. Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar). El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada. Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión. Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia. España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional. Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena* és vocal del Consejo General del Poder Judicial.

Des d’aquí, un cop més, gràcies al David i la Cris.

S'obren noves portes en la recerca

Osti tu! Dues setmanes sense escriure. A la feina anem a tope amb alguns informes i projectes, i quan arribo a casa no em queden ganes d’escriure ni res. Bé, de tota manera han estat dues setmanes profitoses pel que fa a l’arbre genealògic, ja que he fet algunes consultes a través de la llista de distribució de genealogia de TINET, buscant respostes sobre el cognom PADRÓ. Els companys i companyes de la llista s’hi han interessat i m’han donat consells i alguna informació però encara sense possibilitat d’utilitzar-la directament.

D’altra banda, he localitzat, en una tesi doctoral que ja havia llegit, però com que sóc burro no m’hi havia fixat, el nom de JOSEP PADRÓ i CORNET, vetaire, que havia estat elegit regidor de la ciutat de Manresa en les eleccions de 1873 pel Partit Republicà Federal. Hi ha moltes possibilitats que sigui el germà de l’IGNASI PADRÓ i CORNET (agafem-ho amb pinces, perquè Padró i Cornet són dos cognoms molt comuns a Manresa i al Bages). Si ho hagués vist abans podria haver anat a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa amb més informació. De tota manera a l’AHCM hauran de fer-me el “vip”, perquè hi tinc feina per estona, igual que a l’Arxiu del Bisbat de Vic. Sort que són molt amables i eficients.

Però la sorpresa d’aquests dies ha estat rebre un correu electrònic d’un noi de Cercs que em deia que tenia la data de confirmació de Joan NADEU PEDRAGOSA (*La Quar 1821 + Castellterçol 1903) l’any 1823 a Berga. Des d’aquí aprofito per agrair a l’Eduard aquesta informació i una altra que espero m’obri la recerca aturada d’aquest cognom: hi ha NADEU a La Quar des de molt antic i estan relacionats amb la casa anomenada Cal CALSINAIRE, a tocar del Monestir de Sant Pere de la Portella (un altre cop tard, d’haver-ho sabut abans hi hauria anat aquest estiu, quan vaig visitar La Quar). Sembla ser que a l’enton de 1720 hi ha un tal Josep Nadeu alies “calsinaire, hereu d’aquest mas. Hauré d’anar a fer una visita altre cop i tornar a parlar amb la mestressa de la casa de turisme rural de Sant Maurici de la Quar, que quan vaig anar-hi es va oferir per mirar-me el cognom Nadeu a La Quar.

Visitar La Quar sempre és recomanable, sobretot si no et fa res la carretera de corbes que hi mena. Però val la pena pel paisatge i la tranquil·litat (quan vaig ser-hi, un dissabte al matí de juny, no vam trobar ningú ni al santuari de Santa Maria de la Quar ni al Monestir de Sant Pere de la Portella).

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Joan NADEU PEDRAGOSA, bracer (* 1821 La Quar + 1903 Castellterçol), casat amb Maria RIERA PRUNES (*Talamanca 1835 + Castellterçol 1908), fill de Ramon NADEU i Paula PEDRAGOSA (Santa Maria de La Quar). Són pares de Josep NADEU RIERA (*Castellterçol 1861 +Castellterçol 1893), casat amb Teresa SOLASAGALES ESTRADA.(*Moià 1863 + Castellterçol 1913).