Llibre recomanat

Ha calgut esperar uns quants anys perquè l’autor nordamericà Noah Gordon ens fes aquest regal a tots els que ens agrada conèixer les tradicions del nostre petit país. Escrit com a homenatge al món del vi, l’autor fa una instantània de la vida al món rural català entre mitjans i finals del segle XIX, barrejant qüestions tècniques de la cura de la vinya i la elaboració del vi amb un rerefons històric molt concret, les crisis carlines i el període de la revolució Gloriosa. Els avantpassats que van viure en aquest intèrval de sis anys van veure com era deposada la reina Isabel de Borbó (1868), s’instaurava un govern provisional amb els generals Serrano y Prim al capdavant (1869), canviava la dinastia regnant (Amadeu I de Savoia és proclamat rei d’Espanya), el general Prim era assassinat (descrit amb força traça per l’autor), abdicava el nou rei, es proclamava la I República, prenia força la III Guerra Carlina, es feia un cop d’estat monàrquic i es reinstaurava altre cop la monarquia borbònica. Ufff! Deu n’hi do el vertigen històric d’aquesta època. Llàstima que els meus avantpassats pagesos del Penedès en el segle XIX, almenys la majoria (com a la majoria dels personatges que apareixen en el llibre) no es van quasi assabentar d’aquests canvis o en van ser poc protagonistes. Els Ferrer, Ferrando, Térmens, Rubió i Parera d’aquesta època prou feina tenien per mantenir les seves famílies treballant de sol a sol en el ceps de Sant Martí Sarroca, La Bleda i Sant Cugat Sesgarrigues

De tota manera el llibre no és tant bo com “El Metge”, i segurament li hauria calgut una mica més d’assessorament històric, o entrar en qüestions polítiques com el conflicte dels rabassaires (el protagonista és un petit propietari, i només esmenta de passada la gran majoria de pagesos que arreu de Catalunya treballaven les vinyes en un contracte de “rabassa morta” i que donaria peu a grans conflictes a principis del segle XX).

Però en el fons és un llibre escrit amb el cor, i per això és totalment recomanable la seva lectura, fàcil i lineal, sense buscar en cap moment el cop d’efecte ni complicar la trama... ¿perquè fer-ho si la subsistència dels treballadors de la vinya i dels petits propietaris ja n’era prou, de complicada? I a més, cal agrair que un escriptor estranger hagi dedicat un llibre al nostre país... això no passa cada dia... i encara menys per parlar-ne bé.

Un petit detall que segurament mostra com n'està de ben informat l’autor sobre Catalunya és que els comentaris que he anat llegint de molts lectors espanyols es repeteixen en que no s’han sentit identificats amb el protagonista ni el seu entorn... un altre cop queda clar... Catalunya no és Espanya.

Tot seguint els MIR (III): L’Esparra

Tercer capítol de la sèrie. Arribat a casa, i amb l’internet a la meva disposició, em vaig adonat de l’error de havia comès amb l’Esparra. A més, el Diocesà de Girona té tots els llibres parroquials d’aquesta població. Aprofitant els darrers caps de setmana de l’estiu vaig aprofitar per fer-hi una visita, per conèixer el poble i per pujar al santuari de l’Argimon. El santuari és un lloc preciós, encimbellat dalt d’un turó i amb unes escales de pedra que permeten accedir-hi en el darrer tram de la pujada, ofereix una vista impressionant de la comarca de La Selva i del santuari de Farners i el cim de El Far. La població de l’Esparra és un petit nucli de població dispersa amb quatre cases al costat de l’església (en mal estat de conservació) i del famós Lledoner de l’Esparra. Aquí va viure un temps l’escriptor Prudenci Bertrana, durant la tercera guerra carlina, poc després que els meus avantpassats anessin a viure a Maçanet.

Finalment aquestes vacances de Nadal he pogut tornar a l’Arxiu Diocesà de Girona a fer la feina que em quedava pendent, i he trobat força informació sobre els Mir i el seu origen. En primer lloc, resulta que pels voltants de 1820 només hi ha dues persones amb el cognom Mir nascudes a l’Esparra i, per tocar-me els nassos, totes dues es diuen Joan (Joan Mir Coromines *1815 i Joan Mir Pèlach *1816). Qui dels dos és el meu avantpassat? No ho he pogut esbrinar, encara, però tot i tenir pares i mares diferents, resulta que són cosins... ahhhh! La cosa ja va millor, o sigui que els avis paterns són els mateixos. Efectivament, Esteve Mir Terrades i Josep Mir Terrades, pares dels dos “Joans”, són fills de Joan Mir i Maria Anna Terrades (habitants a l’Esparra). Més encara, ambdós tenen dues germanes casades a l’Esparra, Maria i Julita, però a la documentació consta clarament que ambdues són naturals de Tordera (l’Alt Maresme). És aquest l’origen dels Mir a l’entorn de 1760?

La conclusió és que hi ha tres generacions Mir vivint a l’Esparra entorn de 1815, i que només la darrera (els “Joans”) són nascuts allà. Quin és el vincle, doncs, amb el poble? M’arrisco a pensar que l’avi Joan Mir va anar com a masover d’alguna de les masies de la vila, ja que els seus fills consten com a “pagès” i “treballador” respectivament, i si hi hagués anat com a bracer o treballador, no hi hauria desplaçat la família sencera. L’origen sembla ser Tordera, tot i que és possible que en Joan Mir encara sigui nafural d’un altre lloc. Queda pendent per una altra visita al Diocesà de Girona

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Joan Mir (Coromines?, Pèlach?)(*L’Esparra +Maçanet de la Selva), net de Joan Mir (*c.1760 a Tordera?) i Maria Anna Terrades (*Maçanet de la Selva +L’Esparra a.1814). Els Mir enllacen amb el cognom Canals de Quart, però això ja ho explicaré.

Tot seguint els Mir (II): Mala sort

Finalment puc reprendre el post antic dedicat al cognom Mir, i que resulta que en va servir per descriure millor Sant Vicenç de Montalt que no pas per parlar d’aquesta branca familiar.

Ha estat una branca que he tingut aturada molt temps tot i ser un dels meus vuit primers cognoms, perquè les partides de naixement els situaven a Massanet de Cabrenys. Tot es va aclarir quan a la pàgina web de l’Arxiu Diocesà de Girona vaig descobrir la referència a un registre de Dispensa Matrimonial, “cutre” genealògicament parlant, entre Llorenç Mir Canals i Isabel Fraginals Riera amb data de 1879 a Massanet de la Selva.

Sí, he dit cutre, ja ho sé, però és que em vaig emocionar molt perquè les dispenses matrimonials, si són per consanguinitat, és a dir que es casen cosins o persones emparentades, duen annexada informació genealògica de quin nivell de consanguinitat tenen (... la feina feta, des de fa 130 anys, tu...). Vaig anar corrents a l’ADG, i em vaig trobar amb un full de dispensa matrimonial perquè es casaven fora del lloc d’origen del contraent (de Maçanet de la Selva a Sant Vicenç de Montalt) i no podien complir amb la norma eclesiàstica de fer públic el matrimoni durant tres festes seguides per si hi havia “lio” (ara fan servir la fórmula... si algú té alguna cosa en contra que ho digui ara...). Total amb prou feines hi constava el nom dels pares i el lloc d’origen. Mira que hagués estat fàcil que haguessin estat cosins, però no... la dispensa “cutre”.

Pitjor encara. Tant que me les dono de ser un bon coneixedor del meu país, vaig confondre el lloc d’origen del pare del contraent, L’Esparra (parròquia agregada a Riudarenes) amb Lesparre, poble occità de la regió d’Aquitània que va ser el darrer lloc en onejar la bandera anglesa després de 1453. En defensa meva cal dir que el document deia “Lasparra”. I vaig marxar amb la cua entre les cames de l’ADG, això sí... després de fer un bon dinar al Bistrot de Girona.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Lorenzo Mir Canals (*1855 Maçanet de la Selva +Sant Vicenç de Montalt), fill de Joan Mir (*L’Esparra +Maçanet de la Selva) i Teresa Canals Massana (*Caldes de Malavella +Maçanet de la Selva). La filla d’en Llorenç Mir i la seva dona, Isabel Fraginals, és Josepa Mir Fraginals (*1888 Sant Vicenç de Montalt +Barcelona), la meva besàvia.