dimecres, 12 de desembre del 2007

El PP i la seva “Guerra de la independència” (II): el Govern de Catalunya


Seguint amb el tema de la Guerra del Francès, i per informar bé alguns desorientats, Catalunya, per decret directe de Napoleó Bonaparte, tot i restar incorporada a l'imperi napoleònic, va gaudir de govern propi (Govern de Catalunya), moneda pròpia i diferenciada de la espanyola i la francesa (si, si... la desapareguda PECETA), el català passà a ser llengua cooficial amb el francès (el Diari de Barcelona s’ editarà en català), i es crearà un exèrcit de Catalunya (pro-francès, és clar). Sembla ideal, oi?


Així, doncs, què va fer que els catalans acabéssim col·laborant en la derrota dels francesos? Ja he apuntat anteriorment que els elements més influents del moment (església i noblesa) es van posicionar contra el francès per les seves postures lliberals i de derrocament de l’Antic Règim que representaven (més encara després del decret de Napoleó abolint l’Antic Règim, els privilegis nobiliaris i promovent la dissolució dels ordres religiosos). En segon lloc, l’antipatia als francesos que tenim els catalans ve de lluny, i sempre hem estat a la brega des de temps immemorials, antipatia que en aquells moments venia reforçada per la proximitat de la Guerra Gran (1793-1795) i l’ocupació parcial de Catalunya.


Finalment s’ha d’aclarir que els francesos no van ser derrotats a Catalunya, i que van desocupar el Principat a rel de la derrota de Napoleó i de la restauració de la monarquia francesa en la figura de Lluís XVIII.


Valoració de tot això? Els qui creuen que Catalunya va jugar un paper important en la construcció d’Espanya com a estat-nació durant la Guerra del Francès van errats d’osques. Ni amb la combativitat contra els francesos (que va tenir poca rellevància comparada amb la lluita que van fer els espanyols amb el suport de l’exèrcit anglès) ni amb la participació de diputats catalans en la redacció i aprovació de la Constitució de Càdis (1812), que va ser abolida pel rei espanyol, Ferran VII només arribar a Espanya, els catalans vam ser la punta de llança de res. De tota manera, tampoc sabem què hagués passat si Catalunya hagués romàs annexionada a França, si s'hagués reincorporat a Espanya després de la derrota napoleònica, o si s'hagués constituït en una república satèl·lit...

Finalment vull agraïr la feina que està fent la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, en la qual he basat bona part del text, per treure a la llum passatges ocults (o ocultats per la crosta nacionalista espanyola) de la nostra història, i convidar-vos a fer-hi una ullada.


Nota Genealògica: semblava que no, però sí… també tinc part genealògica. L’any 1809, segons explica Antoni Pladevall en el seu llibre sobre la Història de Castellterçol, un tal Jeroni Carrera, jove de 19 anys, és mort pels francesos en el bosc de El Carner. Sembla ser que es tractaria de Jeroni Francesc Antoni Carrera Rubió, germà de Josep Carrera Rubió, bracer (*1775 Castellterçol) i tiet de Francesc Carrera Cabaner, bracer (*1814 Castellterçol + 1885 Castellterçol).

El PP i la seva “Guerra de la independència” (I): nova polèmica per a mal informats


Ara va el PP (amb l’afegitó corre-cuita dels “ciutadans”, no fos cas que perdessin vots), i torna a vetllar pels problemes que afecten quotidianament a la ciutadania, lluny de “veleitats” i simbolismes nacionalistes, és a dir, es preocupa per un problema dels grossos del que depèn el nostre benestar immediat: la commemoració de la Guerra del Francès (Guerra de la Independència, segons els espanyols). S’ha de ser burro.


Però bé, anem a pams i expliquem-ho tot, si tant ho volen. En primer lloc: quina “Guerra de la Independència”?. Espanya no va ser mai annexionada a França, es va convertir en un país satèl·lit amb el germà de Napoleó (Josep I Bonaparte) com a rei. Només Catalunya va ser annexionada a França (oficialment des de gener de 1812 fins el final de la guerra el 1814). En segon lloc: tal com diuen els del PP a Barcelona (que són els que han llençat la proposta) s’ha de reconèixer l’important paper de la ciutat de Barcelona en la lluita. Fals completament... Barcelona no sols no es va revoltar mai contra l’ocupació francesa, i no va ser alliberada fins la caiguda de Napoleó, sinó que era el nucli més important d’afrancesats.


D’altra banda, tot i reconèixer l’important paper que van jugar ciutats com Manresa, Tarragona o Girona en la lluita contra el francès (en els primers moments de la guerra i fruit de l’important paper que van jugar-hi religiosos i conservadors temerosos de les idees lliberals provinents de França, o perquè simplement eren places fortes on s’hi havien refugiat les restes de l’exèrcit regular espanyol), la realitat és que Catalunya no es va aixecar en ple contra el francès, i sempre va ser un escenari secundari de la guerra a la península ibèrica (segons les dades proporcionades per l’historiador Gustau Adzerias, les dades d’allistament voluntari en els terços de miquelets no van respondre a les expectatives de la Junta Superior de Catalunya ni mitjançant mesures coercitives).

dimarts, 4 de desembre del 2007

Sobre la mani, encara


Un parell d'apunts sobre la manifestació del 1-D, abans d'anar a dormir. De fet les meves obligacions familiars no em van permetre actualitzar el bloc just després de tornar de la manifestació. Potser millor. Molts altres han estat més ràpids i han sabut expressar amb millors paraules el sentiment d'èxit. Després d'un dia llegint i escoltant les opinions, no em puc estar de comentar-ne dos aspectes:


El primer és la reacció rabiosa i immadura que ha tingut l'aparell socialista (els que “creen” la consigna i la repeteixen mil vegades per allò de... “una mentida repetida mil vegades...”). Ja estic acostumat a llegir els articles plens de rancúnia d'alguns dirigents dels PSC, però avui ha estat còmic veure com “pixaven fora de test” amb les seves declaracions , o les de la vicepresidenta espanyola. El millor ha estat l'editorial del diari “El País” (que, per cert,... m'ha censurat un comentari en la seva edició digital) amb el títol “Trampa y Bochorno” (Ah! Però igual es referien al seu president, el Zapastrero... o la línia editorial del diari...). Realment deixa molt bon regust de boca veure que estan rabiosos... senyal que la cosa va en marxa!


En segon lloc, però, un toc d'atenció. A la mani hi havia molts poques persones d'origen immigrant (no espanyoles). Ep!, cal que veiem que aquesta gent, o els seus fills, seran els millors clients de l'independentisme en els propers anys. Ells sí que tenen clara la importància de decidir a on van els seus diners, o qui decideix perquè han de passar per Madrid per poder volar als seus països. La majoria tenen molt clar el seu lligam a Catalunya, i no tant clar el seu lligam a Espanya. Reforcem la idea de que Espanya només és el lloc on van a parar els diners fruit de la seva feina i que d'aquests diners no en veuran gaires allà on viuen i treballen... a Catalunya.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Els avantpassats xinesos



Quan la meva filla tenia uns quants mesos sempre que anava a dinar a algun restaurant xinès o a comprar a les seves botigues, m’havia de sentir dir “¿Es china?”, referint-se a la nena, per part d’algun dels orientals que treballaven en el local. Amb el somriure més fals que hagueu pogut veure mai, els contestava que no, que era ben filla meva i de la meva dona, mentre pensava “!Chino tu padre!” sense cap intenció descriptiva.


Però ben lluny d’internar ofendre, cal explicar que de fet si que la mena nena té sang xinesa per part del meu sogre. M’explico. La Júlia té algunes faccions orientals que la fan ben guapa (no puc estar-me de dir-ho, ho sento), i que les ha heretat de la meva dona d’origen peruà. Fins fa poc sabíem que aquestes faccions orientals les havia heretat per part del seu avi de Callancas, Perú, i que aquest, segons la llegenda familiar, tenia algun avantpassat xinès (tot i que els seus noms i cognoms i els dels seus pares són ben “criollos”, o sigui castellans).


Aquest estiu, aprofitant el viatge a la serra de La Libertad (Perú), vaig intentar anar més enllà en la recerca genealògica dels avantpassats de la Júlia i de la meva dona. Poc vaig poder fer, però vaig avançar una mica l’arbre genealògic gràcies a tota la documentació que el meu sogre guarda a casa, i començar a veure on podria trobar més informació.



Quan vaig tornar a Catalunya em vaig posar a comprovar les dades, i aviat vaig veure que la branca que, segons la família, era de procedència xinesa coincidia amb el moment de major arribada de població xinesa a Perú, entre 1849 i 1874. Ignorància total, per part meva, d’aquest episodi de la història peruana, pensava que l’afluència de persones de l’altra banda de l’Oceà Pacífic (Xina, Japó) a Perú era una cosa gradual i moderna, però no. Entre aquestes dues dates arriba la major part de “coolies”, o xinesos immigrats a Perú. Les raons eren múltiples, però coincidia l’obertura del govern peruà a la importació de mà d’obra xinesa per a treballar en l’agricultura de les grans hisendes o en la recollida de guano a les illes per fer adobs, i la necessitat o obligació de molts petits agricultors o artesans (sobretot de la zona de Fukien i Guangdong), de fugir del seu país a causa d’una crisi de subsistències i de la revolta taiping


Legalment els “coolies” signaven un contracte de cinc o vuit anys per treballar a Perú, i després les autoritats peruanes els donaven un certificat de “Ciudadano asiático libre”. La realitat era que, després de la signatura d’aquests contractes (la majoria de vegades obligats per deutes o directament venuts com a esclaus mitjançant aquest “contracte”) i el trasllat en vaixells en condicions similars als vaixells de traficants d'esclaus provinents de l’Àfrica (en els que, sorpresa, hi va participar un tal Giuseppe Garibaldi), els “coolies” restaven en propietat dels hisendats i eren tractats quasi com a esclaus fins l’acompliment íntegre del seu contracte.


Segurament els avantpassats de la meva filla van patir aquestes condicions treballant en les hisendes de la costa properes a la ciutat de Trujillo, per passar a establir-se a la serralada on, amb esforç van poder comprar, cultivar i treure el fruit d'unes terres que sempre s'han resistit a donar cap facilitat a les persones que les han treballat.


Resto a l'espera d'algun material bibliogràfic que em permetrà, suposo, aprofundir més en l'aventura d'aquests peruans d'origen xinès, i els seus descendents.