Del cor de les Gavarres a la plana

Curiosos caps de setmana de canvis de plans i marrades impossibles que he aprofitat per acostar-me a l’observatori del Puig d’Arques, a “passejar” una mica pels paisatges dels avantpassats.

Ja havia comentar anteriorment, que una branca d’avantpassats MIR amb tot un seguit de cognoms que conflueix en el cognom CANALS, procedia de Quart. En concret, els Bosch, els Mateu, i els Carreras, havien estat ollers i terrissaires d’aquesta població durant el segle XVII i principis del XVIII. Però no van ser els únics: al costat d’aquests terrissaires també apareixen cognoms com DALMAU, BOSCH, OLLER, VALLERA, CASTELLÓ, GRUARTMONER... que són pagesos i treballadors agrícoles pels pobles de la zona plana de les Gavarres (Quart, Llambilles, Cassà de la Selva, Llagostera...)

Per sort els arxius parroquials d’aquesta zona s’han conservat força bé, i permeten seguir alguns d’aquests cognoms fins el segle XVI (i alguns, ja gràcies als arxius notarials, fins el segle XV). Una bona colla d’aquests avantpassats es poden relacionar fàcilment amb les masies dels termes de la plana, i de fet viuen en aquests pobles malgrat que molts d’ells ja no en les masies que corresponen al seu cognom. Així, els Barnés estan al Mas Ballet de Quart (1639), tot i que CAN BARNÉS està a Cassà; els YSERN i els DORCA són propietaris d’aquests dos masos situats en el veïnat d’Esclet de Cassà segons els capbreus del Monestir de Sant Feliu de Guixols, i confessen tenir-los en nom del monestir els anys 1581 i 1618 (sembla que provindrien de masos remences); els Bosch són masovers del MAS MODAGUER de Quart (1737); els Dalmau provenen del mas d’aquest nom del veïnat de Mosqueroles des d’aproximadament el segle XIV; els VALLERA també estan documentats en el Mas Vallera de Cassà, tot i que els perdo la pista l’any 1590; i finalment els GRUARTMONER, que apareixen a l’entorn de 1580, i que segurament procedeixen del Mas GRUART del veïnat d’Esclet. Els OLLER de Campllong també és fàcil relacionar-los amb aquest mas que hi ha al costat nord de la carretera de Cassà fins a l’Eix transversal.

Altres cognoms, com els SUREDA, MERCADER, CARRERES i CASTELLÓ, ja suposen més complicació, sobretot per la diversitat de cases i masos que s’anomenen així, i la manca de dades concretes sobre l’origen i el lloc on habitaven els avantpassats que duen aquests cognoms. Així, els SUREDA poden estar relacionats amb els masos Sureda de dels veïnats d’Esclet i de Verneda de Cassà, igual que els Bosch en diferents poblacions. Els CARRERES i els CASTELLÓ, tot i tenir haver perdut la seva pista prop de 1600 a Cassà i a Quart, sembla que podrien venir dels masos amb aquest nom que hi ha a la parròquia de Santa Pellàia (Can Carreres) i a Sant Cebrià de Lledó (Can Castelló), en el cor de les Gavarres. Els MERCADER (que a Cassà canvien en nom per Vallera en casar-se Joan Mercader amb Marianna Vallera l’any 1664) procedeixen de Sant Sadurní de l’Heura, on hi ha el Mas MERCADER (bé de fet no se si és Sant Sadurní, Cruïlles o Sant Cebrià dels Alls), i es troba cap a l’any 1590 en Ramon Mercader, que és pagès de Sant Sadurní.


Tot i que segurament els meus avantpassats no ho veurien així, passejar-se per aquestes poblacions o endinsar-se en els boscos de sureres de les Gavarres és tot un plaer, una descoberta d’un espai natural i humà que encara podem gaudir tal i com era fa temps. I encara que sembli increïble, a dues passes de la ciutat de Girona i de la Costa Brava.

Per saber-ne més us recomano la revista Gavarres i el llibre de l’historiador Elvis Mallorquí “Històries amagades de les Gavarres”.

Una de pirates

No, en realitat no és un post dedicat a les dilacions practicades pel PSOE per al finançament de Catalunya. Vaig per uns altres pirates.

Aquest estiu, una de les minisortides que ha fet amb els nens ha estat a l’Estartit, a fer una excursió en un “vaixell corsari”. La sortida va estar força bé: t’embarquen en una reproducció d’una goleta del segle XVIII, et duen fer una passejada per la costa des de l’Estartit, tot vorejant les Illes Medes, fins a l’Escala, on pots veure tots els penya-segats i caletes d’aquella part de la costa, fins arribar a Cala Montgó, on et deixen fer un banyet al bel mig de la cala. El dia va estar una mica ennuvolat, però no van faltar estones de sol i de llum mediterrània.

En resum: sortideta, bon esmorzar (recomanable el bar Kim’s en el passeig davant del port), passejada en un vaixell “antic” i banyet al bell mig de Cala Mongó, totalment recomanable per fer amb nens. Això si, tingueu en compte que és l’opinió d’algú que està més acostumat a mirar-se el mar des de dalt d’un turó que no pas a navegar-hi.

Més enllà de l’excursió, el que em va provocar certa inquietud va ser que, en un vaixell, amb 3 nanos grandets i estudiadets (la petita encara no compta), el referent dels pirates ha estat constantment la pel•lícula “Piratas del Caribe”, i com a molt estirar els pirates (pirates, corsaris, bucaners) que feien la seva “feina” per les illes del Carib. Cap d’ells coneixia que a la Mediterrània hi ha hagut pirates durant molts anys, no sabien qui eren els germans Barbarossa, perquè servien les “torres de guaita” que hi ha per tota la costa catalana , que les illes Medes eren refugi de pirates, que Juli Cèsar es va enfrontar als pirates de les costes itàliques, o que catalans i genovesos van estar durant segles en una guerra no declarada anomenada guerra di corsa, que més o menys vol dir: jo sóc un “pacífic comerciant” català però en quant veig un altre “pacífic comerciant” genovès amb un vaixell menys ben armat que el meu, li foto garrotada, li prenc les mercaderies, i apreto a córrer cap a un port segur, i viceversa.

Això no fa més que constatar la incapacitat o inutilitat dels catalans, i els europeus no anglosaxons en general, per donar a conèixer, promocionar i exportar les nostres icones i referents, i la facilitat que tenim d’empassar-nos les dèries i fòbies dels nostres amics nordamericans. En fi... coses del cinema i dels diners per produir-ne de qualitat, que fan que els mediterranis tinguem cada cop més difícil ensenyar història des del mateix lloc on s’ha produït, si no és que abans ha passat per pantalla.

Tot seguint els MIR (III): L’Esparra

Tercer capítol de la sèrie. Arribat a casa, i amb l’internet a la meva disposició, em vaig adonat de l’error de havia comès amb l’Esparra. A més, el Diocesà de Girona té tots els llibres parroquials d’aquesta població. Aprofitant els darrers caps de setmana de l’estiu vaig aprofitar per fer-hi una visita, per conèixer el poble i per pujar al santuari de l’Argimon. El santuari és un lloc preciós, encimbellat dalt d’un turó i amb unes escales de pedra que permeten accedir-hi en el darrer tram de la pujada, ofereix una vista impressionant de la comarca de La Selva i del santuari de Farners i el cim de El Far. La població de l’Esparra és un petit nucli de població dispersa amb quatre cases al costat de l’església (en mal estat de conservació) i del famós Lledoner de l’Esparra. Aquí va viure un temps l’escriptor Prudenci Bertrana, durant la tercera guerra carlina, poc després que els meus avantpassats anessin a viure a Maçanet.

Finalment aquestes vacances de Nadal he pogut tornar a l’Arxiu Diocesà de Girona a fer la feina que em quedava pendent, i he trobat força informació sobre els Mir i el seu origen. En primer lloc, resulta que pels voltants de 1820 només hi ha dues persones amb el cognom Mir nascudes a l’Esparra i, per tocar-me els nassos, totes dues es diuen Joan (Joan Mir Coromines *1815 i Joan Mir Pèlach *1816). Qui dels dos és el meu avantpassat? No ho he pogut esbrinar, encara, però tot i tenir pares i mares diferents, resulta que són cosins... ahhhh! La cosa ja va millor, o sigui que els avis paterns són els mateixos. Efectivament, Esteve Mir Terrades i Josep Mir Terrades, pares dels dos “Joans”, són fills de Joan Mir i Maria Anna Terrades (habitants a l’Esparra). Més encara, ambdós tenen dues germanes casades a l’Esparra, Maria i Julita, però a la documentació consta clarament que ambdues són naturals de Tordera (l’Alt Maresme). És aquest l’origen dels Mir a l’entorn de 1760?

La conclusió és que hi ha tres generacions Mir vivint a l’Esparra entorn de 1815, i que només la darrera (els “Joans”) són nascuts allà. Quin és el vincle, doncs, amb el poble? M’arrisco a pensar que l’avi Joan Mir va anar com a masover d’alguna de les masies de la vila, ja que els seus fills consten com a “pagès” i “treballador” respectivament, i si hi hagués anat com a bracer o treballador, no hi hauria desplaçat la família sencera. L’origen sembla ser Tordera, tot i que és possible que en Joan Mir encara sigui nafural d’un altre lloc. Queda pendent per una altra visita al Diocesà de Girona

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Joan Mir (Coromines?, Pèlach?)(*L’Esparra +Maçanet de la Selva), net de Joan Mir (*c.1760 a Tordera?) i Maria Anna Terrades (*Maçanet de la Selva +L’Esparra a.1814). Els Mir enllacen amb el cognom Canals de Quart, però això ja ho explicaré.

Els avantpassats xinesos

Quan la meva filla tenia uns quants mesos sempre que anava a dinar a algun restaurant xinès o a comprar a les seves botigues, m’havia de sentir dir “¿Es china?”, referint-se a la nena, per part d’algun dels orientals que treballaven en el local. Amb el somriure més fals que hagueu pogut veure mai, els contestava que no, que era ben filla meva i de la meva dona, mentre pensava “!Chino tu padre!” sense cap intenció descriptiva.

Però ben lluny d’internar ofendre, cal explicar que de fet si que la mena nena té sang xinesa per part del meu sogre. M’explico. La Júlia té algunes faccions orientals que la fan ben guapa (no puc estar-me de dir-ho, ho sento), i que les ha heretat de la meva dona d’origen peruà. Fins fa poc sabíem que aquestes faccions orientals les havia heretat per part del seu avi de Callancas, Perú, i que aquest, segons la llegenda familiar, tenia algun avantpassat xinès (tot i que els seus noms i cognoms i els dels seus pares són ben “criollos”, o sigui castellans).

Aquest estiu, aprofitant el viatge a la serra de La Libertad (Perú), vaig intentar anar més enllà en la recerca genealògica dels avantpassats de la Júlia i de la meva dona. Poc vaig poder fer, però vaig avançar una mica l’arbre genealògic gràcies a tota la documentació que el meu sogre guarda a casa, i començar a veure on podria trobar més informació.

Quan vaig tornar a Catalunya em vaig posar a comprovar les dades, i aviat vaig veure que la branca que, segons la família, era de procedència xinesa coincidia amb el moment de major arribada de població xinesa a Perú, entre 1849 i 1874. Ignorància total, per part meva, d’aquest episodi de la història peruana, pensava que l’afluència de persones de l’altra banda de l’Oceà Pacífic (Xina, Japó) a Perú era una cosa gradual i moderna, però no. Entre aquestes dues dates arriba la major part de “coolies”, o xinesos immigrats a Perú. Les raons eren múltiples, però coincidia l’obertura del govern peruà a la importació de mà d’obra xinesa per a treballar en l’agricultura de les grans hisendes o en la recollida de guano a les illes per fer adobs, i la necessitat o obligació de molts petits agricultors o artesans (sobretot de la zona de Fukien i Guangdong), de fugir del seu país a causa d’una crisi de subsistències i de la revolta taiping

Legalment els “coolies” signaven un contracte de cinc o vuit anys per treballar a Perú, i després les autoritats peruanes els donaven un certificat de “Ciudadano asiático libre”. La realitat era que, després de la signatura d’aquests contractes (la majoria de vegades obligats per deutes o directament venuts com a esclaus mitjançant aquest “contracte”) i el trasllat en vaixells en condicions similars als vaixells de traficants d'esclaus provinents de l’Àfrica (en els que, sorpresa, hi va participar un tal Giuseppe Garibaldi), els “coolies” restaven en propietat dels hisendats i eren tractats quasi com a esclaus fins l’acompliment íntegre del seu contracte.

Segurament els avantpassats de la meva filla van patir aquestes condicions treballant en les hisendes de la costa properes a la ciutat de Trujillo, per passar a establir-se a la serralada on, amb esforç van poder comprar, cultivar i treure el fruit d'unes terres que sempre s'han resistit a donar cap facilitat a les persones que les han treballat.

Resto a l'espera d'algun material bibliogràfic que em permetrà, suposo, aprofundir més en l'aventura d'aquests peruans d'origen xinès, i els seus descendents.

Una universitat enmig de la muntanya (i II)

Quan vaig tornat a reemprendre la dèria per recuperar els meus avantpassats de l’oblit (fa poc més d’un any i mig) vaig veure que els Carrera tenim avantpassats a La Quar (el cognom NADEU), i així es va convertir en un dels meus objectius en les sortides llampec que faig cada cap de setmana amb els meus fills.

Ja he comentat anteriorment les gestions que estic fent per trobar informació, i l’ajut que he rebut molt amablement d’altres persones. Però acabo de fer una descoberta que quasi m’obliga a parlar d’un episodi poc conegut de la història de Catalunya i convidar-vos a fer una visita al lloc on passa l’acció.

Corrien els anys de la I Guerra Carlina per les terres del Berguedà, i la ciutat de Berga s’havia convertit en la capital de la zona carlista. La Universitat de Cervera havia estat traslladada pels carlistes a Solsona, i ja havien començat les classes del curs 1838-1839 quan Solsona va caure en poder de les tropes del govern isabelí. La Universitat, els òrgans de govern i altres serveis van haver d’abandonar la ciutat corre-cuita per traslladar-se a indrets propers que encara romanien en poder de les tropes carlines. La Universitat, després de l’aprovació de les autoritats carlines, es va establir a l’antic monestir de Sant Pere de la Portella (La Quar).

És en aquest context quan trobem en Josep Nadeu, originari de La Quar, cursant i aprovant el seu primer curs de Filosofia en aquesta universitat. Realment dubto (ho ignoro) que en Josep tingués possibilitats d’estudiar una carrera universitària, però... si les coses se li van posar tan fàcils com que la universitat es traslladés al costat de casa seva... no deuria voler desaprofitar l’oportunitat. D'altra banda encara em queda per descobrir si aquesta branca familiar eren partidaris de la causa Carlina.

L’oferta era variada i es van oferir, durant dos anys acadèmics (1828-1839 i 1839-1840), cursos a diferents nivells de Filosofia, Teologia, Lleis, Cànons i Medicina. Els alumnes, amb força persones de la zona, provenien de tota la zona carlista i inclús d’altres llocs de Catalunya.

Per més informació us recomano el llibre “La Universitat Carlina a Catalunya” de Daniel Montañà i Buchaca, editat per Cossetània.

Curiós, oi? Segurament és la universitat moderna més muntanyenca que hi ha hagut a Catalunya.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el Josep Nadeu del text és possiblement (encara no puc assegurar-ho) germà de Joan NADEU PEDRAGOSA, bracer (* 1821 La Quar + 1903 Castellterçol), casat amb Maria RIERA PRUNES (*Talamanca 1835 + Castellterçol 1908), fill de Ramon NADEU i Paula PEDRAGOSA (Santa Maria de La Quar). Són pares de Josep NADEU RIERA (*Castellterçol 1861 +Castellterçol 1893), casat amb Teresa SOLASAGALES ESTRADA.(*Moià 1863 + Castellterçol 1913).

Una universitat enmig de la muntanya (I)

Ja fa uns dies que estic fent un seguiment exhaustiu de la informació que hi ha disponible sobre La Quar i el Monestir de Sant Pere de la Portella. És curiós com, de cop, un lloc que has visitat unes quantes vegades, hi has fet nit, i has tingut llargues xerrades amb la gent que hi viu, es converteix en un dels punts més importants de la recerca genealògica.

La Quar és un d’aquests llocs. La simple atracció pels espais naturals i humans lliures de massificació, o l’atracció per descobrir nous espais, m’ha fet visitar el poble diverses vegades, amb el meu pare, amb els amics i fins i tot en l’anterior feina vam fer-hi una estada de treball de tres dies per avaluar els resultats i establir els objectius del curs següent (sí, és el que tenia treballar en una ONG, pots fer servir mètodes d’avaluació i de planificació professionals mentre passaves uns dies isolat en una casa rural sense cobertura de mòbil). Però mai, fins ara, hi havia vist l’interès genealògic.

És un municipi de masies disperses en una orografia que s’imposa sobre l’hàbitat humà. Les masies aprofiten els espais que els concedeix la natura entre els barrancs, els boscs i les rieres, i només poden agrupar-se en el nucli que presideix l’església de Sant Maurici, on hi ha l’ajuntament, el cementiri i l’hostal (ara casa de turisme rural) que mena la Sra. Sole. Aquest és, sens dubte, el millor punt de partida per conèixer la zona. Un bon esmorzar, abans de sortir, o demanar a la Sra. Sole que us prepari el dinar en tornar, serà el complement ideal a la sortida. A pocs quilòmetres us enlairareu a la mola on hi ha el Santuari de Santa Maria de La Quar, actualment en un procés de restauració força avançat, i esperant que hi torni la talla romànica de Santa Maria (del segle XII). La vista de la zona és espectacular. Als vostres peus podreu contemplar el Lluçanès i la vall del Merlès, i el Berguedà per l’altra banda.

Una mica més enllà, tornant enrere a retrobar la carretera, arribareu al Monestir benedictí de Sant Pere de la Portella, també en procés de restauració. Ja hi havia estat feia temps, però aquest estiu, en tornar-hi, vaig quedar gratament sorprès. No me’n recordava, i és realment de postal. Un monestir abandonat, enmig d’un petit prat de gespa, que a més va servir d’universitat durant dos anys... ja em vaig imaginar dos-cents anys enrere... El camí de peu que segueix duria, seguint una estona la riera de La Portella, a la ciutat de Berga, però això ja és una altra sortida.

Treballar a casa d'altri en el segle XIX

Un dels llocs que conec que s’han sabut conservar millor tot i la seva proximitat a nuclis habitats o carreteres principals és el nucli de Santa Coloma Sasserra, poble agregat a Castellcir, però que va gaudir de municipi propi (amb la vall de Marfà) fins mitjans del segle XIX.

El nucli, si podem dir-ne així a dues cases i una església, corona el turó de Santa Coloma, o del Giol (la masia annexada), i està presidit majestuosament per dos símbols oposats: una creu i un roure monumental. Sota aquest turó, en totes direccions, es bifurquen diferents camins que duen a les masies que conformaren el poble antigament i que ara són part de Castellcir, Moià o Castellterçol. Una antiga via romana que menava cap a Vic des de Caldes, passant per Castellterçol, ara ens duu al poble de Collsuspina, a aproximadament 2 hores de camí.

Ara bé, fa 150 anys el lloc no seria vist així per bona part dels que hi vivien. En Josep, un jove bracer nascut a Castellcir i casat amb la Francesca, ha de fer una jornada laboral de més de 16 hores treballant en alguna de les masies de la zona, segurament el propi El Giol, o El Prat, cobrant un sou miserable com a jornaler. Fill de bracer, sense propietats, o bé descendent d’uns propietaris agrícoles mitjans o petits que, per motius de subsistència han hagut de llogar la força de treball dels fills cabalers a d’altres lluny de casa seva. Podríem fins i tot arribar a suposar que treballava alhora com a jornaler agrícola i com a teixidor al poble. El futur del seu fill no sembla millor: marxa a Moià per treballar de bracer casat amb una noia de Rodors (Moià). Estratègia de subsistència familiar? Amb les dades que tinc fins ara no ho podem saber.

En aquest indret bucòlic, rescatats de l’oblit entre 1800 i 1913, la nissaga dels Solasagalés, apareix com una de les branques familiars que ha tingut més moviment en l’entorn del Moianès, passant entre Castellcir, Santa Coloma Sasserra, Rodors, Moià i Castellterçol. La sort de conservar els arxius del Registre Civil de Castellterçol, i a manca d’una recerca més exhaustiva dels arxius de Moià i Castellcir em van permetre, fa anys la localització de quatre persones pertanyents a aquesta branca, que és important perquè un dels seus membres, Teresa Solasagalés i Estrada, és qui compra la casa de Castellterçol anomenada des de llavors Can NADEU l’any 1888 per la quantitat de 100 duros (3 euros), i que encara pertany a la família.

Nota Genealògica: En la documentació de que disposo, els homes de la família, Josep Solasagalés Santacreu (*Santa Coloma Sasserra 1821 + Castellterçol 1903) i Josep Solasagalés (*Castellcir v. 1790), treballen de bracers, suposo que com a jornalers al camp d’alguna de les masies. Llegint i regellint el llibre d’història de Castelllcir, no apareix el cognom entre els caps de casa ni els masovers existents en els segles XVIII i XIX. Repassat igualment el Cadastre de 1735 per a la població de Castellcir, tampoc hi apareix cap dels cognoms relacionats (Solasagalés i Santacreu). Em decanto per pensar que no son originaris de Santa Coloma ni de Castellcir, sinó que els Solasagalés provenen d’algun altre indret de la comarca. Utilitzant un dels meus recursos preferits per localitzar els orígens d’alguns cognoms (internet) vaig trobar que el cognom Solasagalés és ben escàs a Catalunya (19 persones el tenen com a primer o segon cognom), i només hi ha dues cases pairals amb un cognom similar a Oristà (El Lluçanès): Can Solà-Segalers i la Casa Nova de Solà-Segalers.

Tot seguint els Mir (I)

Òndia tu, ja ha passat una setmana des que vaig començar a pensar en fer aquest post, i han passat moltes coses que encara no m’han permès fer-lo. Ja veig que això dels blocs necessita posar-s’hi sovint...

Abans d’entrar en aquest cognom familiar, he de dedicar un post exclusiu a Sant Vicenç. De veritat. Perquè és d’aquells pobles que sembla que els tenia oblidats i, en canvi hi he tingut força relació.

Sant Vicenç té la màgia de bona part de municipis del Maresme, situats entre en mar i la muntanya, entre el Corredor i el Montnegre. En pocs metres, bé, exactament 1,7 kilòmetres, pots passar de la platja més planera a encimbellar-te dalt d’un turó, de prendre un gelat mirant el mar amb els peus sucats a l’aigua a estar fent un vermutet mirant el mar des d’una terrassa al bell mig del poble sota la fresca dels pins. Fa un parell de caps de setmana ho vaig descobrir, i per això crec que és de rebut dedicar-li un petit post.

I no és que no hi hagués estat abans, no, a Sant Vicenç. Al contrari, hi havia anat desenes de vegades, però havia fet com un estiuejant qualsevol: anar a la platja i oblidar-me de què hi havia un poble de veritat més amunt. He anat a la platja amb tota la família, he anat a dinar a prop de la platja, i fins i tot quan encara no coneixia la meva dona baixava des del meu poble (a 45 kilòmetres!) alguns dies d’estiu a banyar-m’hi des de les 9 del matí fins les 11, hora en la que començava a arribar massa gent. Però el poble no el coneixia, només hi havia estat un cop anteriorment, un migdia plujós de l’hivern passat en què vaig acostar-me corre-cuita a l’ajuntament per demanar la partida de naixement d’una avantpassada meva. Des de llavors hi he tornat força vegades, però mai al nucli urbà, que és molt bonic.

Apunt gastronòmic: passeu-vos a dinar a “El Celler de l’Isard” que, tot i que sembla un nom una mica estrany per un poble a la costa, fan unes paelles de nassos i pots menjar relativament bé de preu. Tot plegat a 200 metres de la platja!

Castellfollit del Boix i Maians

Racons que s’estan perdent en trobem per tot el país. La xarxa viària barcinocèntrica que servia perquè la gran Barcelona pugués accedir a l’interior del país ha representat, des de fa molts anys, la pèrdua de les rutes tradicionals i les relacions històriques (no sempre amistoses) entre ciutats veïnes. Això, negatiu en principi, ha servit per mantenir espais naturals i llocs preciosos fora del coneixement de bona part dels viatgers que segurament haurem passat desenes de vegades pels grans eixos viaris propers i no haurem pensat mai en què hi podia haver entre una carretera i l'altra.

Aquest és el cas de Castellfollit del Boix, poble que agrupa els nuclis de Castellfollit, Maians i Grevalosa i que havia estat (Maians), lloc de pas i hospedatge entre Igualada i Manresa. Aquest diumenge, tot i la febre que tenia i que evito sortir els diumenges, vaig dur la petita a fer-hi una passejada i a conèixer una casa de la que podria procedir una branca dels nostres avantpassats: Can Canyelles (o Cañellas). Tenia curiositat per veure on era aquesta casa, perquè el poble ja el coneixia. Allà vaig poder parlar amb l’actual propietari de la casa i em va comentar que hi havia una altra família Cañellas en el nucli de Maians. Llàstima que no vaig poder aprofundir el tema, perquè amb el refredat que duia era impossible que algú pogués sentir la meva veu d’afònic que estava. Així que hauré de tornar-hi un altre dia.

De tota manera, el dia va ser molt ben aprofitat perquè Castellfollit és un poble situat en un altiplà i gaudeix d’unes vistes excepcionals a Montserrat, o a la serra del Rubió (amb el seu parc eòlic), o es poden recórrer les pistes l’accés a Grevalosa o la que mena cap a Aguilar de Segarra. L’església de Sant Pere és un punt de pas obligat, amb una terrassa panoràmica que mira a Montserrat i a la vall de la riera de Canyelles.

Nota genealògica: per aquells que em seguiu per la recerca dels avantpassats, la referència és Maria CANUDES CAÑELLAS (* Salelles c. 1816 + Manresa c. 1890), filla de Pedro CANUDAS (de Salelles) i Rosa CAÑELLAS (Maians), i mare de Josep PADRÓ CANUDES (*Manresa 1846 +Barcelona 1935).