Votar sobiranista... no té preu

El suposat vot útil

Aquest matí he escoltat a RAC1 una entrevista al cap de campanya del PSOE, José Blanco, on, a part de fer campanya descarada atacant directament terceres forces en discòrdia i dient que qualsevol vot que no fos per al PSOE duria el PP al govern, ha menyspreat el vot als partits minoritaris tot posant un exemple. Resulta que, segons ha explicat ell mateix, en les eleccions municipals d’un poble de les espanyes, el PP va obtenir l’onzè regidor disputat per un sol vot, amb el resultat de PP 6 regidors i PSOE 5 regidors. Segons Blanco, molts votants de partits que no havien obtingut representació se li van adreçar per planyir-se del seu vot i que per culpa seva ara governaria el PP al seu municipi. No m’ho podia creure... l’estratègia de bipolarització de la campanya ha arribat fins el punt de menysprear i fer que els votants d’opcions minoritàries ens sentim culpables...!?

El que el senyor Blanco no ha entès és que si aquests ciutadans no van votar al PSOE segurament va ser perquè se sentien millor representats per altres forces polítiques o perquè simplement no volien votar uns xoriços prepotents. Posats a dir bestieses jo també demano que els ciutadans que vegin més de vuit hores diàries d’alguns programes de televisió perdin el seu dret de vot. Ja veuríem si llavors PSC-PSOE i PP passen a ser partits minoritaris. Encara tindrien els pebrots de demanar el vot útil!

Abstenir-se pensant que a Madrid els preocupa

Diferents opcions i grups polítics sobiranistes estan pregonant l’abstenció a les properes eleccions com una manera de fer sentir la disconformitat amb opcions polítiques que ens malrepresenten. Està molt bé... però no fem el burro perquè l’onada del bipartidisme espanyolista ens pot deixar a tots amb l’aigua al coll. Mentre que molts catalans que votaven partits sobiranistes, emprenyats i amb raó amb els nostres representants, no aniran a votar, els que sí que ho faran en massa són els votants del PP i del PSOE que, amb aquesta campanya i precampanya, estan amarats de bipartidisme, debats a dues bandes entre Zapatero i Rajoy i altres consignes mediàtiques.

Creure que algú es posarà les mans al cap perquè hi hagi una elevada abstenció és somiar. El PSC-PSOE només es preocupa quan l’abstenció afecta els seus, i els va molt bé una campanya on sembli que només hi ha dues opcions: Zapatero o Rajoy. No els fem el joc: la gent que vol avançar en la construcció d’un país millor som la majoria, i cal que ho vegin a les urnes!

Deixar escapar bones oportunitats

Tot i considerar les CUP com una de les meves opcions per simpatia, feina que estan fent als ajuntaments i per opció ideològica, penso que en aquestes eleccions van errats d’osques no presentant-se a les eleccions. Tot i que puc compartir més o menys els motius, creu que és una manca de visió a mig termini que fa que una part important del país no quedi representada. Si les eleccions no són catalanes... si presentar-se és fer el joc a l’estat espanyol... si totes les opcions són igual de dolentes... per què l’esquerra independentista basca s’hi volia presentar?

Els bascos són més pragmàtics que els catalans, i una bona collita de vots representa, d’una banda, una demostració de les forces amb les que compta cadascuna de les parts enfrontades i, de l’altra, si es treu un escó... una injecció econòmica de 21.167 euros per cada escó obtingut més 0,79 cèntims per cada vot obtingut per circumscripció electoral. O els catalans som imbècils o n’hi ha que són més sectaris que la Conferencia Episcopal Espanyola.

Dividir un país

A ningú han de sorprendre les declaracions de destacats membres del PP en aquests dies de precampanya electoral. Els atacs directes i viscerals contra la immersió lingüística i els sistemes d’acollida escolar dels nouvinguts a Catalunya són una estratègia electoral que es basa en recuperar el vot perdut a mans de l’espanyolisme zoològic (Ciutadans) i captar vots a Espanya.

De tota manera, l’atac directe contra el sistema educatiu català s’ha de veure com una estratègia a mig-llarg termini, on l’ideal per al PP seria la reproducció d’un sistema similar al del País Basc (esperem que les declaracions que han fet algunes persones sobre el tema de la guerra civil d’aquí a una generació siguin del tot errònies). Un sistema on la societat estigui dividida en dues parts, bascs i espanyols, catalans i espanyols, i on el PP tingui captiu (en competència única amb el PSOE) el vot de la meitat de la societat, sense possibilitats de transferències de vot d’una part a l’altra.

El sistema d’immersió lingüística i les mesures d’acollida de les persones nouvingudes han estat l’element clau per crear a Catalunya una societat oberta on qualsevol persona normal, per molt radicalment nacionalista espanyol que sigui, pugui evolucionar cap a opcions polítiques civilitzades. El sistema ha generat, en aproximadament dues generacions de funcionament, una mobilitat entre gent de diferents opcions ideològiques i diferents procedències que en cap cas ha afavorit el PP. I, és clar, a això al PP no li interessa, vol que la societat estigui segmentada i que no es pugui escapar ningú del ramat que ells pressuposen que els pertocaria.

Però segurament el que cal és que es plantegin si el PP a Catalunya és un partit normal. Té el vot que té, però en cap cas passa de ser una opció marginal i radical, i la gent, a mesura que viu a Catalunya i va adquirint un major nivell educatiu generació rere generació, perd l’interès en votar el PP.

Nota: les imatges les he tret del Web http://flickr.com/photos/marianorajoi/page2/

800 anys del naixement de Jaume I

Aquest dissabte se celebren els 800 anys del naixement del Rei en Jaume . Des d'aquí em vull afegir a la campanya de blocs que commemoren aquest dia amb un post que contingui un fragment del "Llibre dels Feyts". Tot i que Jaume I és considerat un heroi nacional, cal veure que la seva política té els seus clars i obscurs, sobretot amb dos grans error comesos (segons el meu parer) al principi del seu regnat, amb l'abandonament de la política occitana, i al final del seu regnat, amb la divisió dels Regnes entre els seus dos fills, Pere II el Gran i Jaume II de Mallorca, quan el que calia era un territori fort i cohesionat que pugués fer front amb garanties a les dues grans potències regionals del moment: França (i els seus vassalls provençals, els Anjou), i Castella. Sort que així i tot ens en vam sortir força bé.

En concret he seleccionat l´únic fragment que fa referència a alguna zona propera a la serra d'Espadà i el Palància, que és d'on venen els meus avantpassats castellonencs. En concret el fragment del llibre parla de la campanya de la conquesta de Burriana i al pas de les tropes per Xèrica. La zona de Pavías i Torralba del Pinar estava compresa en els dominis del cabdill musulmà Zaid Abú Zayd que es va declarar vassall de Jaume I l'any 1229 (Abú Zayd havia estat Rei de València, i en fou expulsat poc temps abans).

"53. E quan vench que fom fora de Tudela, e fom Tahust, acordam nos que pus aquest feyt no fehya bon cap en la nostra fazenda ni en la sua, que anassem en terra de moros, e que presessem Borriana. E manam dia als Richs homens que fossen ab nos a Terol a entrada de mag, e al Maestre del Temple, e a aquel del Espital e, a aquel Ducles, e al de Calatrava, qui eren en nostra terra. E sobre aço negun non vench al dia quels hauiem assignat que fossen en Terol. E vench a nos lo bisbe de Saragoça qui havia nom en ·Bñ· de Muntagut, e don Pero Ferrandez Daçagra, e homens de nostra maynada, e fom tro a ·CXX· cavallers, el Conseyl de Terol. E al tercer dia que exim de Terol, anam nos en albergar a Exerica: e exiren los moros de DCC tro a DCCC, e no gosam albergar en la bega de Xerica, e albergam endret lo castell de Xerica: els moros vedaven que no osaven entrar los chrestians a la bega, e defenien ho ab balestes e ab lances, sino als camps qui eren prop de nos. E sobre aço haguem acort la nuyt que talassem sobre la vila contra Viver, e que lexassem XXX cavalls armats, els que romandrien en les tendes que eren be tro a ·M· homens, e ab los altres que anassem talar sobre la vila, e fahem ho. E los moros sentiren los cavals armats, e noy osaren exir. E altre dia talam dejus la vila daquela manera con dessus hauem feyt, lexant los cavals armats en les tendes."

PD: he editat aquest post perquè havia fomut la pota fins el fons. En l'original posava que eren els 800 anys de l'entrada a València, i no, que ho són del naixement del rei en Jaume. Coses de les presses. Perdoneu!

Llibre recomanat

Ha calgut esperar uns quants anys perquè l’autor nordamericà Noah Gordon ens fes aquest regal a tots els que ens agrada conèixer les tradicions del nostre petit país. Escrit com a homenatge al món del vi, l’autor fa una instantània de la vida al món rural català entre mitjans i finals del segle XIX, barrejant qüestions tècniques de la cura de la vinya i la elaboració del vi amb un rerefons històric molt concret, les crisis carlines i el període de la revolució Gloriosa. Els avantpassats que van viure en aquest intèrval de sis anys van veure com era deposada la reina Isabel de Borbó (1868), s’instaurava un govern provisional amb els generals Serrano y Prim al capdavant (1869), canviava la dinastia regnant (Amadeu I de Savoia és proclamat rei d’Espanya), el general Prim era assassinat (descrit amb força traça per l’autor), abdicava el nou rei, es proclamava la I República, prenia força la III Guerra Carlina, es feia un cop d’estat monàrquic i es reinstaurava altre cop la monarquia borbònica. Ufff! Deu n’hi do el vertigen històric d’aquesta època. Llàstima que els meus avantpassats pagesos del Penedès en el segle XIX, almenys la majoria (com a la majoria dels personatges que apareixen en el llibre) no es van quasi assabentar d’aquests canvis o en van ser poc protagonistes. Els Ferrer, Ferrando, Térmens, Rubió i Parera d’aquesta època prou feina tenien per mantenir les seves famílies treballant de sol a sol en el ceps de Sant Martí Sarroca, La Bleda i Sant Cugat Sesgarrigues

De tota manera el llibre no és tant bo com “El Metge”, i segurament li hauria calgut una mica més d’assessorament històric, o entrar en qüestions polítiques com el conflicte dels rabassaires (el protagonista és un petit propietari, i només esmenta de passada la gran majoria de pagesos que arreu de Catalunya treballaven les vinyes en un contracte de “rabassa morta” i que donaria peu a grans conflictes a principis del segle XX).

Però en el fons és un llibre escrit amb el cor, i per això és totalment recomanable la seva lectura, fàcil i lineal, sense buscar en cap moment el cop d’efecte ni complicar la trama... ¿perquè fer-ho si la subsistència dels treballadors de la vinya i dels petits propietaris ja n’era prou, de complicada? I a més, cal agrair que un escriptor estranger hagi dedicat un llibre al nostre país... això no passa cada dia... i encara menys per parlar-ne bé.

Un petit detall que segurament mostra com n'està de ben informat l’autor sobre Catalunya és que els comentaris que he anat llegint de molts lectors espanyols es repeteixen en que no s’han sentit identificats amb el protagonista ni el seu entorn... un altre cop queda clar... Catalunya no és Espanya.

El PP i la seva “Guerra de la independència” (II): el Govern de Catalunya

Seguint amb el tema de la Guerra del Francès, i per informar bé alguns desorientats, Catalunya, per decret directe de Napoleó Bonaparte, tot i restar incorporada a l'imperi napoleònic, va gaudir de govern propi (Govern de Catalunya), moneda pròpia i diferenciada de la espanyola i la francesa (si, si... la desapareguda PECETA), el català passà a ser llengua cooficial amb el francès (el Diari de Barcelona s’ editarà en català), i es crearà un exèrcit de Catalunya (pro-francès, és clar). Sembla ideal, oi?

Així, doncs, què va fer que els catalans acabéssim col·laborant en la derrota dels francesos? Ja he apuntat anteriorment que els elements més influents del moment (església i noblesa) es van posicionar contra el francès per les seves postures lliberals i de derrocament de l’Antic Règim que representaven (més encara després del decret de Napoleó abolint l’Antic Règim, els privilegis nobiliaris i promovent la dissolució dels ordres religiosos). En segon lloc, l’antipatia als francesos que tenim els catalans ve de lluny, i sempre hem estat a la brega des de temps immemorials, antipatia que en aquells moments venia reforçada per la proximitat de la Guerra Gran (1793-1795) i l’ocupació parcial de Catalunya.

Finalment s’ha d’aclarir que els francesos no van ser derrotats a Catalunya, i que van desocupar el Principat a rel de la derrota de Napoleó i de la restauració de la monarquia francesa en la figura de Lluís XVIII.

Valoració de tot això? Els qui creuen que Catalunya va jugar un paper important en la construcció d’Espanya com a estat-nació durant la Guerra del Francès van errats d’osques. Ni amb la combativitat contra els francesos (que va tenir poca rellevància comparada amb la lluita que van fer els espanyols amb el suport de l’exèrcit anglès) ni amb la participació de diputats catalans en la redacció i aprovació de la Constitució de Càdis (1812), que va ser abolida pel rei espanyol, Ferran VII només arribar a Espanya, els catalans vam ser la punta de llança de res. De tota manera, tampoc sabem què hagués passat si Catalunya hagués romàs annexionada a França, si s'hagués reincorporat a Espanya després de la derrota napoleònica, o si s'hagués constituït en una república satèl·lit...

Finalment vull agraïr la feina que està fent la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, en la qual he basat bona part del text, per treure a la llum passatges ocults (o ocultats per la crosta nacionalista espanyola) de la nostra història, i convidar-vos a fer-hi una ullada.

Nota Genealògica: semblava que no, però sí… també tinc part genealògica. L’any 1809, segons explica Antoni Pladevall en el seu llibre sobre la Història de Castellterçol, un tal Jeroni Carrera, jove de 19 anys, és mort pels francesos en el bosc de El Carner. Sembla ser que es tractaria de Jeroni Francesc Antoni Carrera Rubió, germà de Josep Carrera Rubió, bracer (*1775 Castellterçol) i tiet de Francesc Carrera Cabaner, bracer (*1814 Castellterçol + 1885 Castellterçol).

El PP i la seva “Guerra de la independència” (I): nova polèmica per a mal informats

Ara va el PP (amb l’afegitó corre-cuita dels “ciutadans”, no fos cas que perdessin vots), i torna a vetllar pels problemes que afecten quotidianament a la ciutadania, lluny de “veleitats” i simbolismes nacionalistes, és a dir, es preocupa per un problema dels grossos del que depèn el nostre benestar immediat: la commemoració de la Guerra del Francès (Guerra de la Independència, segons els espanyols). S’ha de ser burro.

Però bé, anem a pams i expliquem-ho tot, si tant ho volen. En primer lloc: quina “Guerra de la Independència”?. Espanya no va ser mai annexionada a França, es va convertir en un país satèl·lit amb el germà de Napoleó (Josep I Bonaparte) com a rei. Només Catalunya va ser annexionada a França (oficialment des de gener de 1812 fins el final de la guerra el 1814). En segon lloc: tal com diuen els del PP a Barcelona (que són els que han llençat la proposta) s’ha de reconèixer l’important paper de la ciutat de Barcelona en la lluita. Fals completament... Barcelona no sols no es va revoltar mai contra l’ocupació francesa, i no va ser alliberada fins la caiguda de Napoleó, sinó que era el nucli més important d’afrancesats.

D’altra banda, tot i reconèixer l’important paper que van jugar ciutats com Manresa, Tarragona o Girona en la lluita contra el francès (en els primers moments de la guerra i fruit de l’important paper que van jugar-hi religiosos i conservadors temerosos de les idees lliberals provinents de França, o perquè simplement eren places fortes on s’hi havien refugiat les restes de l’exèrcit regular espanyol), la realitat és que Catalunya no es va aixecar en ple contra el francès, i sempre va ser un escenari secundari de la guerra a la península ibèrica (segons les dades proporcionades per l’historiador Gustau Adzerias, les dades d’allistament voluntari en els terços de miquelets no van respondre a les expectatives de la Junta Superior de Catalunya ni mitjançant mesures coercitives).

Sobre la mani, encara

Un parell d'apunts sobre la manifestació del 1-D, abans d'anar a dormir. De fet les meves obligacions familiars no em van permetre actualitzar el bloc just després de tornar de la manifestació. Potser millor. Molts altres han estat més ràpids i han sabut expressar amb millors paraules el sentiment d'èxit. Després d'un dia llegint i escoltant les opinions, no em puc estar de comentar-ne dos aspectes:

El primer és la reacció rabiosa i immadura que ha tingut l'aparell socialista (els que “creen” la consigna i la repeteixen mil vegades per allò de... “una mentida repetida mil vegades...”). Ja estic acostumat a llegir els articles plens de rancúnia d'alguns dirigents dels PSC, però avui ha estat còmic veure com “pixaven fora de test” amb les seves declaracions , o les de la vicepresidenta espanyola. El millor ha estat l'editorial del diari “El País” (que, per cert,... m'ha censurat un comentari en la seva edició digital) amb el títol “Trampa y Bochorno” (Ah! Però igual es referien al seu president, el Zapastrero... o la línia editorial del diari...). Realment deixa molt bon regust de boca veure que estan rabiosos... senyal que la cosa va en marxa!

En segon lloc, però, un toc d'atenció. A la mani hi havia molts poques persones d'origen immigrant (no espanyoles). Ep!, cal que veiem que aquesta gent, o els seus fills, seran els millors clients de l'independentisme en els propers anys. Ells sí que tenen clara la importància de decidir a on van els seus diners, o qui decideix perquè han de passar per Madrid per poder volar als seus països. La majoria tenen molt clar el seu lligam a Catalunya, i no tant clar el seu lligam a Espanya. Reforcem la idea de que Espanya només és el lloc on van a parar els diners fruit de la seva feina i que d'aquests diners no en veuran gaires allà on viuen i treballen... a Catalunya.

El dia 1 de desembre tothom a la mani!

Aquest 1er desembre ja podrem agafar la RENFE (sí, “casualment” els del Ministerio de Fomento han assegurat que ja estaran restablertes totes les línies afectades pel sabotatge per capítols a l’economia i als ciutadans de Catalunya) per anar a la manifestació a favor del dret a decidir.

Dret a decidir com volem gastar-nos els nostres calers (els pocs que ens tornen els espanyols, és clar), a quines infrastructures donem prioritat perquè el nostre país funcioni com cal i, finalment, el dret a decidir si volem desempallegar-nos d’una vegada d’aquest pes mort que no fa més que posar pals a les rodes al desenvolupament de Catalunya i al benestar dels ciutadans del nostre país (sigui quin sigui el seu origen).

Sobren més paraules. Dissabte a les 17.00 hores a la Plaça Catalunya.

Català Emprenyat

Acabo de rebre un e-mail dels meus amics de Vilafranca convidant-me a afegir-me a la campanya Català Emprenyat (http://www.catalaemprenyat.cat/). Ja hi estava apuntat, però moltes gràcies, perquè ara se m’escapen moltes campanyes.

De fet em sembla que en poc més d’una setmana hi ha més de 28000 persones. La setmana passada cada cop que recarregaves la pàgina hi apareixien entre 10 i 15 persones noves. Com deu estar la cosa perquè pugi així. El més important és que la gent sembla que es desperta, però malament si no es tradueix en un canvi en el comportament de l’electorat que penalitzi els responsables (pel que veig a la darrera enquesta publicada sembla que no... ja veig que el masoquisme és la segona perversió nacional...)

El mail ve acompanyat d’un text de l’Alfons López Tena imperdible. El reprodueixo:

Publicat al diariPúblico per tota Espanya.

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Alfons López Tena*

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta. Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de mportación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según /ABC/). Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden? Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas. Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta. Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar). El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada. Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión. Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia. España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional. Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena* és vocal del Consejo General del Poder Judicial.

Des d’aquí, un cop més, gràcies al David i la Cris.

El gran engany

Ja ha passat una setmana des de l’arribada d’en “Zapastrero” per venir-nos a dir, que sí, que si volem ell en té la culpa dels desgavells de la xarxa de rodalies de RENFE a Barcelona, però... i què?. Dimiteix algú? Noooooo... no fos cas que la gent es pensés que son bones persones, que perdessin vots al Baix Llobregat i que la flamant candidata per Màlaga (que sembla que sí que tindrà AVE abans de les eleccions al Parlament espanyol) pugui veure’s qüestionada abans d’hora. Molt espanyol això del “Sí, he sido yo... ¿qué pasa?, ¿me vas a decir algo, XXXXX?” (Nota: per fer-ho més castís, substituïu les XXXXX per un insult ben sonor, el que més us agradi que us diguin).

Encara ara es pot veure per totes les poblacions i carreteres catalanes el famós cartell anunciant orgullosament l’arribada de l’AVE a Barcelona. Coooom? Per dignitat, si us plau, treieu el cartell i anuncieu qualsevol cosa més creïble... l’elixir de l’eterna joventut, per exemple, però no continueu amb la mentida que us creixerà el nas. Segur que ho fan expressament, i “si cola, cola”, perquè coneixent el personal que corre pels meus barris, hi haurà gent que es creurà el que diu l’anunci i anirà un dia a l’agència de viatges a demanar un bitllet per anar a Madrid en AVE pel Nadal. Llàstima, però hi ha gent que pensa que “Si el Gobierno Socialista lo dice, seguro que es verdad” (en altres zones també hi ha, segur, la versió catalana: “Si el nostre veritable Govern ho diu, segur que és veritat”). Mentrestant el Govern de la “Srta. Pepis” que tenim a Catalunya ho justifica i segueix el joc dels disbarats.

Però en realitat el que més em molesta personalment és que, amb tota la ciutat plena de pintades amunt i avall, els cartells encara restin immaculats, sense que cap d’aquests “alternatius” s’hagi parat a guixar-hi a sobre un contundent: “ZP mentiroso”, o “Menestra Dimissió”. En fi, és el país que tenim... canviar-ho depèn de nosaltres i de l'educació que donem als nostres fills.

Volem els papers a casa

Més de 12000 assistents a l'acte d'avui per exigir el compliment de la llei de retorn dels nostres papers que encara romanen a l'Archivo de la Guerra Civil a Salamanca. Èxit rotund i toc d'atenció al titular d'un ministeri que no hauria d'existir i contra la previsible utilització partidista i il·legal per part del Partit Socialista d'una documentació que hauria d'estar retornada a Catalunya abans del final de la legislatura. Casualment aquest cap de setmana he llegit la conferència que va fer en Josep Cruanyes a Moià tractant el tema dels papers espoliats en un número antic de la revista “Modilianum” (sí amics, sí... ja veieu que continuo comprant números endarrerits de revistes amb noms estranys, però què hi farem... cadascú té els seus vicis). El text, bàsicament el capítol introductori del seu llibre, m'ha fet reflexionar, des del punt de vista genealògic. I, tot donant-hi voltes... m'he emprenyat de veritat. Ara sóc conscient de tot allò que m'han pres.

Ja m'he cagat mil i un cops en tots els familiars dels fills de puta de la FAI que van cremar les esglésies catalanes, perdent-se així el passat de centenars de milers de famílies i persones treballadores que, per desgràcia seva, només eren algú amb noms i cognoms quan naixien, es casaven o morien i quedava anotat en els arxius parroquials. Llegint l'article m'adono que la cosa anava molt més enllà. De tota la documentació espoliada pels organismes de persecució del règim feixista, resulta que només en queda prop d'una quarta part, si arriba. La resta es va destruir per fer el paper necessari per elaborar les fitxes repressives. Aquesta documentació ja no ens la podran tornar!

Com tampoc ja no ens podran tornar la memòria del silenci, voluntari i atemorit, dels nostres avis i àvies que ens van silenciar durant molt temps, episodis sencers del seu passat. La por, el desig d'oblidar experiències traumàtiques, i un sentiment de vergonya imposat que va ser una de les màquines repressives més eficients de la dictadura, van fer que molta documentació personal que reflectia les seves opinions polítiques, el seu compromís amb la societat que els envoltava, o fins i tot les seves aficions esportives, fos destruïda tot just acabada la guerra per ells mateixos o per qualsevol familiar temorós de la repressió o del què diran. Exemples en tinc uns quants en la meva pròpia recerca; del meu avi Ferrer només vaig arribar a saber, en vida seva, que havia lluitat a la Batalla de l'Ebre i que havia estat afiliat al CADCI; igualment just aquest any he sabut que el germà del meu besavi Carrera va ser assassinat al Camp de la Bota per haver format part del Comitè que va gestionar l'ajuntament de Castellterçol durant la Guerra Civil. La documentació ja no existia, destruïda feia anys per amagar proves comprometedores. El silenci entre els que van viure aquella època ha estat la norma. Massa tard. Aquests són uns “documents” que també m'han pres i segur que no em podran tornat mai més.

Singular i Universal... sense complexes provincians

Nit de festa, de celebració...nit d’anar a dormir tard escoltant els comentaris dels entesos i els resums del 3/24 i la Terribes... No, no ha guanyat el Barça. Ha guanyat la Cultura Catalana amb la festa que va tenir lloc ahir a la nit en la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt http://www.book-fair.com/en/portal.php.

Gustos n’hi ha per tot. A mi em va semblar una bona representació i un bon acte dedicat a donar a conèixer la Cultura Catalana en els seus principals aspectes (literatura, música, teatre, dansa, posada en escena). En Monzó insuperable http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/discursinaugural.pdf, com sempre, divertit i enginyós, va saber aixecar els ànims del públic (després d’avorrits discursos institucionals) per donar pas a l’espectacle “un passeig per la cultura catalana” dirigit per Joan Ollé. Una posada de llarg seriosa, culta i mesurada, de la cultura catalana en la que és la fira més important del món editorial.

Tot i que prop d’un terç dels assistents era alemany, segons van comentar per la tele, la festa va estar pensada en tot moment per a un públic que comprenia i sentia en català, amb un repàs a la millor literatura catalana i els seus millors intèrprets, amb tocs intimistes i personals dels nostres creadors que convidaven a la participar d’aquesta melanconia que sempre guia una part del cor dels catalans.

En tot cas van quedar lluny les falses polèmiques interessades, i ara ja ens podem posar a treballar seriosament, perquè això no era més que una posada de llarg, i encara queda molta feina per posar la Cultura Catalana en igualtat de condicions amb la resta de cultures universals. Ja ens han vist, ja saben que no som el mateix que els espanyols. Ara a treballar per aprofitar el millor que la Cultura mundial ens ofereix i poder oferir el millor de nosaltres mateixos a la Cultura mundial, com allò que som: Catalans.

De males llets...

Iberia se'n fot de nosaltres

Després d'un cap de setmana amb força activitat amunt i avall, encara amb el rerefons de les adjudicacions que ha fet AENA per a l'Aeroport del Prat, m'acabo d'assabentar d'una cosa que m'ha tornat a fer bullir la sang.

En arribar a la feina la meva companya ha obert un mail de propaganda d'Ibèria. S'ha sorprès ella també quan ha llegit les tres paraules impossibles IBERIA, CATALUNYA, INTERCONTINENTAL, i encara més quan posava 175 vuelos a Estados Unidos, Sudamérica y África cada semana. Durant uns segons ens hem quedat sense reaccionar... però la resposta ha estat clara: IMPOSSIBLE... MENTIDERS.

L'anunci, amb bones paraules, ens venia a dir als catalans que des de Barcelona sí que podíem volar a qualsevol lloc del món amb Iberia, però que ens fotessim i passessim primer per Madrid, que la T4 de Madrid ha costat molts diners i s'ha d'amortitzar. L'anunci m'ha indignat, perquè se'n fot de nosaltres, de les aspiracions de la societat civil catalana, de les més de 112.000 signatures a favor de tenir un aeroport intercontinental que té la campanya de l'ACP ( http://www.aeroportintercontinental.cat ), de tots els catalans que en algun moment o altre no ens volem sentir provincians i tenir un aeroport com Déu mana.

No hi ha cap organisme que reguli aquest tipus de publicitat? És denunciable?

En tot cas éstà clar que les tres paraules són incompatibles: si IBERIA fa vols INTERCONTINENTALS, és que no està a CATALUNYA, si IBERIA està a CATALUNYA, no hi haurà vols INTERCONTINENTALS. Llavors, SI VOLEM TEBIR VOLS INTERCONTINENTALS NOMÉS ENS QUEDA FER FORA IBERIA DE CATALUNYA.

Bé, només hi ha una petita qüestió a favor: amb cada putada d'aquestes, és més fàcil convèncer els nouvinguts perquè votin a partits que estiguin a favor de la independència. La majoria rabien i no entenen perquè per volar a qualsevol dels seus països han de fer-ho via Madrid-Barajas.


Pamfletaires a la Fira de Barcelona

Dissabte al matí vaig anat a la Fira SONIMAG FOTO que s'ha fet aquesta setmana a Barcelona. La Fira força bé, com sempre. Es veu que d'això sí que en sabem... fins que s'ho emportin a Madrid.

Llàstima que només entrar en cadascun dels salons d'exposició em van venir corrents dues o tres noies a oferir-me un diari gratuït... va ser qüestió de mil·lèssimes de segon... els nanos s'hi van llançar a sobre, jo vaig allargar la mà per agafar el que m'oferien i llavors... vaig poder veure la capçalera: "El IMMUNDO". NO, gràcies! Nens, no ho agafeu! vaig tenir temps de dir, abans de que els nens posessin en perill la seva innocència.

No em sembla correcte un diari que incita l'odi contra Catalunya i els catalans sigui repartit gratuïtament en espais públics, i menys encara a la Fira de Barcelona, on ens visiten milers de professionals estrangers. Sí, ja ho sé, se suposa que són persones inteligents i podran comparar les mentides amb la realitat, però el risc hi és: sempre hi ha l'idiota que els fa cas.

Se suposa que aquesta gent han de tenir un permís per accedir a la Fira i poder-hi repartir la propaganda. Qui concedeix aquests permisos? No haurien de tenir alguna mena de control?