El PP i la seva “Guerra de la independència” (II): el Govern de Catalunya

Seguint amb el tema de la Guerra del Francès, i per informar bé alguns desorientats, Catalunya, per decret directe de Napoleó Bonaparte, tot i restar incorporada a l'imperi napoleònic, va gaudir de govern propi (Govern de Catalunya), moneda pròpia i diferenciada de la espanyola i la francesa (si, si... la desapareguda PECETA), el català passà a ser llengua cooficial amb el francès (el Diari de Barcelona s’ editarà en català), i es crearà un exèrcit de Catalunya (pro-francès, és clar). Sembla ideal, oi?

Així, doncs, què va fer que els catalans acabéssim col·laborant en la derrota dels francesos? Ja he apuntat anteriorment que els elements més influents del moment (església i noblesa) es van posicionar contra el francès per les seves postures lliberals i de derrocament de l’Antic Règim que representaven (més encara després del decret de Napoleó abolint l’Antic Règim, els privilegis nobiliaris i promovent la dissolució dels ordres religiosos). En segon lloc, l’antipatia als francesos que tenim els catalans ve de lluny, i sempre hem estat a la brega des de temps immemorials, antipatia que en aquells moments venia reforçada per la proximitat de la Guerra Gran (1793-1795) i l’ocupació parcial de Catalunya.

Finalment s’ha d’aclarir que els francesos no van ser derrotats a Catalunya, i que van desocupar el Principat a rel de la derrota de Napoleó i de la restauració de la monarquia francesa en la figura de Lluís XVIII.

Valoració de tot això? Els qui creuen que Catalunya va jugar un paper important en la construcció d’Espanya com a estat-nació durant la Guerra del Francès van errats d’osques. Ni amb la combativitat contra els francesos (que va tenir poca rellevància comparada amb la lluita que van fer els espanyols amb el suport de l’exèrcit anglès) ni amb la participació de diputats catalans en la redacció i aprovació de la Constitució de Càdis (1812), que va ser abolida pel rei espanyol, Ferran VII només arribar a Espanya, els catalans vam ser la punta de llança de res. De tota manera, tampoc sabem què hagués passat si Catalunya hagués romàs annexionada a França, si s'hagués reincorporat a Espanya després de la derrota napoleònica, o si s'hagués constituït en una república satèl·lit...

Finalment vull agraïr la feina que està fent la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, en la qual he basat bona part del text, per treure a la llum passatges ocults (o ocultats per la crosta nacionalista espanyola) de la nostra història, i convidar-vos a fer-hi una ullada.

Nota Genealògica: semblava que no, però sí… també tinc part genealògica. L’any 1809, segons explica Antoni Pladevall en el seu llibre sobre la Història de Castellterçol, un tal Jeroni Carrera, jove de 19 anys, és mort pels francesos en el bosc de El Carner. Sembla ser que es tractaria de Jeroni Francesc Antoni Carrera Rubió, germà de Josep Carrera Rubió, bracer (*1775 Castellterçol) i tiet de Francesc Carrera Cabaner, bracer (*1814 Castellterçol + 1885 Castellterçol).

El PP i la seva “Guerra de la independència” (I): nova polèmica per a mal informats

Ara va el PP (amb l’afegitó corre-cuita dels “ciutadans”, no fos cas que perdessin vots), i torna a vetllar pels problemes que afecten quotidianament a la ciutadania, lluny de “veleitats” i simbolismes nacionalistes, és a dir, es preocupa per un problema dels grossos del que depèn el nostre benestar immediat: la commemoració de la Guerra del Francès (Guerra de la Independència, segons els espanyols). S’ha de ser burro.

Però bé, anem a pams i expliquem-ho tot, si tant ho volen. En primer lloc: quina “Guerra de la Independència”?. Espanya no va ser mai annexionada a França, es va convertir en un país satèl·lit amb el germà de Napoleó (Josep I Bonaparte) com a rei. Només Catalunya va ser annexionada a França (oficialment des de gener de 1812 fins el final de la guerra el 1814). En segon lloc: tal com diuen els del PP a Barcelona (que són els que han llençat la proposta) s’ha de reconèixer l’important paper de la ciutat de Barcelona en la lluita. Fals completament... Barcelona no sols no es va revoltar mai contra l’ocupació francesa, i no va ser alliberada fins la caiguda de Napoleó, sinó que era el nucli més important d’afrancesats.

D’altra banda, tot i reconèixer l’important paper que van jugar ciutats com Manresa, Tarragona o Girona en la lluita contra el francès (en els primers moments de la guerra i fruit de l’important paper que van jugar-hi religiosos i conservadors temerosos de les idees lliberals provinents de França, o perquè simplement eren places fortes on s’hi havien refugiat les restes de l’exèrcit regular espanyol), la realitat és que Catalunya no es va aixecar en ple contra el francès, i sempre va ser un escenari secundari de la guerra a la península ibèrica (segons les dades proporcionades per l’historiador Gustau Adzerias, les dades d’allistament voluntari en els terços de miquelets no van respondre a les expectatives de la Junta Superior de Catalunya ni mitjançant mesures coercitives).

Sobre la mani, encara

Un parell d'apunts sobre la manifestació del 1-D, abans d'anar a dormir. De fet les meves obligacions familiars no em van permetre actualitzar el bloc just després de tornar de la manifestació. Potser millor. Molts altres han estat més ràpids i han sabut expressar amb millors paraules el sentiment d'èxit. Després d'un dia llegint i escoltant les opinions, no em puc estar de comentar-ne dos aspectes:

El primer és la reacció rabiosa i immadura que ha tingut l'aparell socialista (els que “creen” la consigna i la repeteixen mil vegades per allò de... “una mentida repetida mil vegades...”). Ja estic acostumat a llegir els articles plens de rancúnia d'alguns dirigents dels PSC, però avui ha estat còmic veure com “pixaven fora de test” amb les seves declaracions , o les de la vicepresidenta espanyola. El millor ha estat l'editorial del diari “El País” (que, per cert,... m'ha censurat un comentari en la seva edició digital) amb el títol “Trampa y Bochorno” (Ah! Però igual es referien al seu president, el Zapastrero... o la línia editorial del diari...). Realment deixa molt bon regust de boca veure que estan rabiosos... senyal que la cosa va en marxa!

En segon lloc, però, un toc d'atenció. A la mani hi havia molts poques persones d'origen immigrant (no espanyoles). Ep!, cal que veiem que aquesta gent, o els seus fills, seran els millors clients de l'independentisme en els propers anys. Ells sí que tenen clara la importància de decidir a on van els seus diners, o qui decideix perquè han de passar per Madrid per poder volar als seus països. La majoria tenen molt clar el seu lligam a Catalunya, i no tant clar el seu lligam a Espanya. Reforcem la idea de que Espanya només és el lloc on van a parar els diners fruit de la seva feina i que d'aquests diners no en veuran gaires allà on viuen i treballen... a Catalunya.

Els avantpassats xinesos

Quan la meva filla tenia uns quants mesos sempre que anava a dinar a algun restaurant xinès o a comprar a les seves botigues, m’havia de sentir dir “¿Es china?”, referint-se a la nena, per part d’algun dels orientals que treballaven en el local. Amb el somriure més fals que hagueu pogut veure mai, els contestava que no, que era ben filla meva i de la meva dona, mentre pensava “!Chino tu padre!” sense cap intenció descriptiva.

Però ben lluny d’internar ofendre, cal explicar que de fet si que la mena nena té sang xinesa per part del meu sogre. M’explico. La Júlia té algunes faccions orientals que la fan ben guapa (no puc estar-me de dir-ho, ho sento), i que les ha heretat de la meva dona d’origen peruà. Fins fa poc sabíem que aquestes faccions orientals les havia heretat per part del seu avi de Callancas, Perú, i que aquest, segons la llegenda familiar, tenia algun avantpassat xinès (tot i que els seus noms i cognoms i els dels seus pares són ben “criollos”, o sigui castellans).

Aquest estiu, aprofitant el viatge a la serra de La Libertad (Perú), vaig intentar anar més enllà en la recerca genealògica dels avantpassats de la Júlia i de la meva dona. Poc vaig poder fer, però vaig avançar una mica l’arbre genealògic gràcies a tota la documentació que el meu sogre guarda a casa, i començar a veure on podria trobar més informació.

Quan vaig tornar a Catalunya em vaig posar a comprovar les dades, i aviat vaig veure que la branca que, segons la família, era de procedència xinesa coincidia amb el moment de major arribada de població xinesa a Perú, entre 1849 i 1874. Ignorància total, per part meva, d’aquest episodi de la història peruana, pensava que l’afluència de persones de l’altra banda de l’Oceà Pacífic (Xina, Japó) a Perú era una cosa gradual i moderna, però no. Entre aquestes dues dates arriba la major part de “coolies”, o xinesos immigrats a Perú. Les raons eren múltiples, però coincidia l’obertura del govern peruà a la importació de mà d’obra xinesa per a treballar en l’agricultura de les grans hisendes o en la recollida de guano a les illes per fer adobs, i la necessitat o obligació de molts petits agricultors o artesans (sobretot de la zona de Fukien i Guangdong), de fugir del seu país a causa d’una crisi de subsistències i de la revolta taiping

Legalment els “coolies” signaven un contracte de cinc o vuit anys per treballar a Perú, i després les autoritats peruanes els donaven un certificat de “Ciudadano asiático libre”. La realitat era que, després de la signatura d’aquests contractes (la majoria de vegades obligats per deutes o directament venuts com a esclaus mitjançant aquest “contracte”) i el trasllat en vaixells en condicions similars als vaixells de traficants d'esclaus provinents de l’Àfrica (en els que, sorpresa, hi va participar un tal Giuseppe Garibaldi), els “coolies” restaven en propietat dels hisendats i eren tractats quasi com a esclaus fins l’acompliment íntegre del seu contracte.

Segurament els avantpassats de la meva filla van patir aquestes condicions treballant en les hisendes de la costa properes a la ciutat de Trujillo, per passar a establir-se a la serralada on, amb esforç van poder comprar, cultivar i treure el fruit d'unes terres que sempre s'han resistit a donar cap facilitat a les persones que les han treballat.

Resto a l'espera d'algun material bibliogràfic que em permetrà, suposo, aprofundir més en l'aventura d'aquests peruans d'origen xinès, i els seus descendents.

El dia 1 de desembre tothom a la mani!

Aquest 1er desembre ja podrem agafar la RENFE (sí, “casualment” els del Ministerio de Fomento han assegurat que ja estaran restablertes totes les línies afectades pel sabotatge per capítols a l’economia i als ciutadans de Catalunya) per anar a la manifestació a favor del dret a decidir.

Dret a decidir com volem gastar-nos els nostres calers (els pocs que ens tornen els espanyols, és clar), a quines infrastructures donem prioritat perquè el nostre país funcioni com cal i, finalment, el dret a decidir si volem desempallegar-nos d’una vegada d’aquest pes mort que no fa més que posar pals a les rodes al desenvolupament de Catalunya i al benestar dels ciutadans del nostre país (sigui quin sigui el seu origen).

Sobren més paraules. Dissabte a les 17.00 hores a la Plaça Catalunya.

Retrobar el Poble Nou

Fa uns dies, reorganitzant el “cuarto” dels mals endreços que és el meu despatx a casa, vaig tornat a mirar i remirar les fotografies que em va deixar la meva àvia en morir. Tot eren fotos d’un vida familiar feliç inserida entre la desgràcia de la guerra i del servei militar “extra” que va fer el meu avi (a Valladolid fins el 1941), i la desgràcia de la mort de la meva mare i, poc després, del meu avi Quim. Entre aquelles fotos hi apareixia una que en un primer moment no em va cridar l’atenció. Es tracta d’una foto dels meus avis on la meva àvia agafa en braços la meva mare quan tenia gairebé un any, feta en un terrat just davant del Mercat del Poble Nou. No vaig reconèixer el mercat fins que no vaig trobar una postal de l’època on es veien les decoracions laterals de la teulada que coincidien amb les que apareixien com a marc de fons de la foto dels avis i la mare. Aquella casa era davant del Mercat del Poble Nou! Tot va lligar en rebre per correu la partida de naixement de la mare (es pot demanar via internet al Registre Civil de Barcelona, i us la envien a casa. Ja ho he fet força vegades, i són molt eficients). El text diu:

"... se procede a inscribir el nacimiento de una hembra ocurrido a la una y treinta del día veintiocho del actual en la calle Pons Subirà número 5 piso 1º 1ª; es hija legítima de D. Joaquin Ferrer Mir, natural de Barcelona, de veintinueve años, casado, panadero, y de su esposa Dª Carmen Parera Camarillas, natural de Barcelona, de veintisiete años, dedicada a sus labores y domicilados en le expresado..."

O sigui que la meva mare havia nascut en el número 5 del carrer Pons i Subirà del Poble Nou. Només calia mirar algun cercador d’internet per averiguar si la casa existia encara o havia estat ensorrada. Però no. Allà en l’espai que corresponia al número 5, hi ha encara una casa “antiga”, molt ben arreglada, que podria ser-ho. Només quedava donar-hi un tomb. I així ho he fet aquest diumenge.

En paral·lel he recollit altres adreces dels meus avantpassats al Poble Nou, tant per part del meu avi (C/San Pedro, 65 1er, ara és la part de Sant Joan de Malta per sota la Gran Via, o el carrer Major del Taulat, 98) com de la meva àvia (C/Taulat, 116), però han desaparegut les cases corresponents amb les reformes que hi ha al Poble Nou.

Potser per la poca comunicació, per aquella por a explicar coses “d’abans” que comentava en un post anterior, o pel que fos, desconeixia on havia nascut la meva mare (bé, sabia pel meu pare que ho havia fet al Poble Nou de Barcelona, però no el lloc exacte). La meva àvia no me’n parlava gairebé mai, i les fotos no vaig saber que existien fins que vaig recollir les seves coses. Així, per fi, he posat remei a aquest buit que per la majoria de gent pot sembla increïble... però és més comú del que sembla.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és la meva mare M. Del Carme FERRER i PARERA (*Poble Nou 1947 + Barcelona 1979), filla del meu avi Joaquim FERRER i MIR, forner i funcionari (*Poble Nou 1918 + Horta, Barcelona 1988), i de la meva àvia Carme PARERA i CAMARILLAS (*Poble Nou 1920 + Horta, Barcelona 2003).

Una universitat enmig de la muntanya (i II)

Quan vaig tornat a reemprendre la dèria per recuperar els meus avantpassats de l’oblit (fa poc més d’un any i mig) vaig veure que els Carrera tenim avantpassats a La Quar (el cognom NADEU), i així es va convertir en un dels meus objectius en les sortides llampec que faig cada cap de setmana amb els meus fills.

Ja he comentat anteriorment les gestions que estic fent per trobar informació, i l’ajut que he rebut molt amablement d’altres persones. Però acabo de fer una descoberta que quasi m’obliga a parlar d’un episodi poc conegut de la història de Catalunya i convidar-vos a fer una visita al lloc on passa l’acció.

Corrien els anys de la I Guerra Carlina per les terres del Berguedà, i la ciutat de Berga s’havia convertit en la capital de la zona carlista. La Universitat de Cervera havia estat traslladada pels carlistes a Solsona, i ja havien començat les classes del curs 1838-1839 quan Solsona va caure en poder de les tropes del govern isabelí. La Universitat, els òrgans de govern i altres serveis van haver d’abandonar la ciutat corre-cuita per traslladar-se a indrets propers que encara romanien en poder de les tropes carlines. La Universitat, després de l’aprovació de les autoritats carlines, es va establir a l’antic monestir de Sant Pere de la Portella (La Quar).

És en aquest context quan trobem en Josep Nadeu, originari de La Quar, cursant i aprovant el seu primer curs de Filosofia en aquesta universitat. Realment dubto (ho ignoro) que en Josep tingués possibilitats d’estudiar una carrera universitària, però... si les coses se li van posar tan fàcils com que la universitat es traslladés al costat de casa seva... no deuria voler desaprofitar l’oportunitat. D'altra banda encara em queda per descobrir si aquesta branca familiar eren partidaris de la causa Carlina.

L’oferta era variada i es van oferir, durant dos anys acadèmics (1828-1839 i 1839-1840), cursos a diferents nivells de Filosofia, Teologia, Lleis, Cànons i Medicina. Els alumnes, amb força persones de la zona, provenien de tota la zona carlista i inclús d’altres llocs de Catalunya.

Per més informació us recomano el llibre “La Universitat Carlina a Catalunya” de Daniel Montañà i Buchaca, editat per Cossetània.

Curiós, oi? Segurament és la universitat moderna més muntanyenca que hi ha hagut a Catalunya.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el Josep Nadeu del text és possiblement (encara no puc assegurar-ho) germà de Joan NADEU PEDRAGOSA, bracer (* 1821 La Quar + 1903 Castellterçol), casat amb Maria RIERA PRUNES (*Talamanca 1835 + Castellterçol 1908), fill de Ramon NADEU i Paula PEDRAGOSA (Santa Maria de La Quar). Són pares de Josep NADEU RIERA (*Castellterçol 1861 +Castellterçol 1893), casat amb Teresa SOLASAGALES ESTRADA.(*Moià 1863 + Castellterçol 1913).

Una universitat enmig de la muntanya (I)

Ja fa uns dies que estic fent un seguiment exhaustiu de la informació que hi ha disponible sobre La Quar i el Monestir de Sant Pere de la Portella. És curiós com, de cop, un lloc que has visitat unes quantes vegades, hi has fet nit, i has tingut llargues xerrades amb la gent que hi viu, es converteix en un dels punts més importants de la recerca genealògica.

La Quar és un d’aquests llocs. La simple atracció pels espais naturals i humans lliures de massificació, o l’atracció per descobrir nous espais, m’ha fet visitar el poble diverses vegades, amb el meu pare, amb els amics i fins i tot en l’anterior feina vam fer-hi una estada de treball de tres dies per avaluar els resultats i establir els objectius del curs següent (sí, és el que tenia treballar en una ONG, pots fer servir mètodes d’avaluació i de planificació professionals mentre passaves uns dies isolat en una casa rural sense cobertura de mòbil). Però mai, fins ara, hi havia vist l’interès genealògic.

És un municipi de masies disperses en una orografia que s’imposa sobre l’hàbitat humà. Les masies aprofiten els espais que els concedeix la natura entre els barrancs, els boscs i les rieres, i només poden agrupar-se en el nucli que presideix l’església de Sant Maurici, on hi ha l’ajuntament, el cementiri i l’hostal (ara casa de turisme rural) que mena la Sra. Sole. Aquest és, sens dubte, el millor punt de partida per conèixer la zona. Un bon esmorzar, abans de sortir, o demanar a la Sra. Sole que us prepari el dinar en tornar, serà el complement ideal a la sortida. A pocs quilòmetres us enlairareu a la mola on hi ha el Santuari de Santa Maria de La Quar, actualment en un procés de restauració força avançat, i esperant que hi torni la talla romànica de Santa Maria (del segle XII). La vista de la zona és espectacular. Als vostres peus podreu contemplar el Lluçanès i la vall del Merlès, i el Berguedà per l’altra banda.

Una mica més enllà, tornant enrere a retrobar la carretera, arribareu al Monestir benedictí de Sant Pere de la Portella, també en procés de restauració. Ja hi havia estat feia temps, però aquest estiu, en tornar-hi, vaig quedar gratament sorprès. No me’n recordava, i és realment de postal. Un monestir abandonat, enmig d’un petit prat de gespa, que a més va servir d’universitat durant dos anys... ja em vaig imaginar dos-cents anys enrere... El camí de peu que segueix duria, seguint una estona la riera de La Portella, a la ciutat de Berga, però això ja és una altra sortida.

Català Emprenyat

Acabo de rebre un e-mail dels meus amics de Vilafranca convidant-me a afegir-me a la campanya Català Emprenyat (http://www.catalaemprenyat.cat/). Ja hi estava apuntat, però moltes gràcies, perquè ara se m’escapen moltes campanyes.

De fet em sembla que en poc més d’una setmana hi ha més de 28000 persones. La setmana passada cada cop que recarregaves la pàgina hi apareixien entre 10 i 15 persones noves. Com deu estar la cosa perquè pugi així. El més important és que la gent sembla que es desperta, però malament si no es tradueix en un canvi en el comportament de l’electorat que penalitzi els responsables (pel que veig a la darrera enquesta publicada sembla que no... ja veig que el masoquisme és la segona perversió nacional...)

El mail ve acompanyat d’un text de l’Alfons López Tena imperdible. El reprodueixo:

Publicat al diariPúblico per tota Espanya.

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Alfons López Tena*

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta. Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de mportación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según /ABC/). Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden? Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas. Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta. Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar). El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada. Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión. Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia. España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional. Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena* és vocal del Consejo General del Poder Judicial.

Des d’aquí, un cop més, gràcies al David i la Cris.

S'obren noves portes en la recerca

Osti tu! Dues setmanes sense escriure. A la feina anem a tope amb alguns informes i projectes, i quan arribo a casa no em queden ganes d’escriure ni res. Bé, de tota manera han estat dues setmanes profitoses pel que fa a l’arbre genealògic, ja que he fet algunes consultes a través de la llista de distribució de genealogia de TINET, buscant respostes sobre el cognom PADRÓ. Els companys i companyes de la llista s’hi han interessat i m’han donat consells i alguna informació però encara sense possibilitat d’utilitzar-la directament.

D’altra banda, he localitzat, en una tesi doctoral que ja havia llegit, però com que sóc burro no m’hi havia fixat, el nom de JOSEP PADRÓ i CORNET, vetaire, que havia estat elegit regidor de la ciutat de Manresa en les eleccions de 1873 pel Partit Republicà Federal. Hi ha moltes possibilitats que sigui el germà de l’IGNASI PADRÓ i CORNET (agafem-ho amb pinces, perquè Padró i Cornet són dos cognoms molt comuns a Manresa i al Bages). Si ho hagués vist abans podria haver anat a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa amb més informació. De tota manera a l’AHCM hauran de fer-me el “vip”, perquè hi tinc feina per estona, igual que a l’Arxiu del Bisbat de Vic. Sort que són molt amables i eficients.

Però la sorpresa d’aquests dies ha estat rebre un correu electrònic d’un noi de Cercs que em deia que tenia la data de confirmació de Joan NADEU PEDRAGOSA (*La Quar 1821 + Castellterçol 1903) l’any 1823 a Berga. Des d’aquí aprofito per agrair a l’Eduard aquesta informació i una altra que espero m’obri la recerca aturada d’aquest cognom: hi ha NADEU a La Quar des de molt antic i estan relacionats amb la casa anomenada Cal CALSINAIRE, a tocar del Monestir de Sant Pere de la Portella (un altre cop tard, d’haver-ho sabut abans hi hauria anat aquest estiu, quan vaig visitar La Quar). Sembla ser que a l’enton de 1720 hi ha un tal Josep Nadeu alies “calsinaire, hereu d’aquest mas. Hauré d’anar a fer una visita altre cop i tornar a parlar amb la mestressa de la casa de turisme rural de Sant Maurici de la Quar, que quan vaig anar-hi es va oferir per mirar-me el cognom Nadeu a La Quar.

Visitar La Quar sempre és recomanable, sobretot si no et fa res la carretera de corbes que hi mena. Però val la pena pel paisatge i la tranquil·litat (quan vaig ser-hi, un dissabte al matí de juny, no vam trobar ningú ni al santuari de Santa Maria de la Quar ni al Monestir de Sant Pere de la Portella).

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Joan NADEU PEDRAGOSA, bracer (* 1821 La Quar + 1903 Castellterçol), casat amb Maria RIERA PRUNES (*Talamanca 1835 + Castellterçol 1908), fill de Ramon NADEU i Paula PEDRAGOSA (Santa Maria de La Quar). Són pares de Josep NADEU RIERA (*Castellterçol 1861 +Castellterçol 1893), casat amb Teresa SOLASAGALES ESTRADA.(*Moià 1863 + Castellterçol 1913).

El gran engany

Ja ha passat una setmana des de l’arribada d’en “Zapastrero” per venir-nos a dir, que sí, que si volem ell en té la culpa dels desgavells de la xarxa de rodalies de RENFE a Barcelona, però... i què?. Dimiteix algú? Noooooo... no fos cas que la gent es pensés que son bones persones, que perdessin vots al Baix Llobregat i que la flamant candidata per Màlaga (que sembla que sí que tindrà AVE abans de les eleccions al Parlament espanyol) pugui veure’s qüestionada abans d’hora. Molt espanyol això del “Sí, he sido yo... ¿qué pasa?, ¿me vas a decir algo, XXXXX?” (Nota: per fer-ho més castís, substituïu les XXXXX per un insult ben sonor, el que més us agradi que us diguin).

Encara ara es pot veure per totes les poblacions i carreteres catalanes el famós cartell anunciant orgullosament l’arribada de l’AVE a Barcelona. Coooom? Per dignitat, si us plau, treieu el cartell i anuncieu qualsevol cosa més creïble... l’elixir de l’eterna joventut, per exemple, però no continueu amb la mentida que us creixerà el nas. Segur que ho fan expressament, i “si cola, cola”, perquè coneixent el personal que corre pels meus barris, hi haurà gent que es creurà el que diu l’anunci i anirà un dia a l’agència de viatges a demanar un bitllet per anar a Madrid en AVE pel Nadal. Llàstima, però hi ha gent que pensa que “Si el Gobierno Socialista lo dice, seguro que es verdad” (en altres zones també hi ha, segur, la versió catalana: “Si el nostre veritable Govern ho diu, segur que és veritat”). Mentrestant el Govern de la “Srta. Pepis” que tenim a Catalunya ho justifica i segueix el joc dels disbarats.

Però en realitat el que més em molesta personalment és que, amb tota la ciutat plena de pintades amunt i avall, els cartells encara restin immaculats, sense que cap d’aquests “alternatius” s’hagi parat a guixar-hi a sobre un contundent: “ZP mentiroso”, o “Menestra Dimissió”. En fi, és el país que tenim... canviar-ho depèn de nosaltres i de l'educació que donem als nostres fills.

La nebulosa Carrera (S-XVI i XVII)

Aquest cap de setmana l’he passat a Castellterçol. Necessitava una mica de descans i temps per pensar sobre la gran quantitat d’informació rebuda aquesta setmana sobre el meu primer cognon.

Resulta que des de fa un parell de setmanes he pogut anar seguint la informació on-line antiga d’una de les llistes de distribució sobre genealogia més participades (la de TINET.org). Allà he pogut veure que hi ha algunes persones interessades en el cognom i les línies que s’estenen pel Moianès, a més de constatar que estan fent una feinada enorme i restar agraït per posar-la a disposició de tots. Per això he volgut fer aquest post ràpid per veure l’estat de la qüestió i repassar les dades que hi havia trobat:

En primer lloc, una conversa electrònica amb un dels socis de la Societat Catalana de Genealogia (gràcies, Enrique!), em va facilitar les dades d’Andreu Carrera, sastre (*1620 Castellterçol + 1673 Castellterçol), que era la persona més antiga que havia localitzat en la recerca a l’Arxiu del Bisbat Vic. Tot i que les dades de la seva dona no em coincideixen del tot, també em va dir que era fill de Miquel Carrera, sastre de Castellterçol. Fins aquí tot sembla força lligat.

En segon lloc, una repassada al llibre d’Antoni Pladevall sobre la història de Castellterçol i el seguiment de la llista de distribució, m’han fet dibuixar una “nebulosa” de persones amb cognom CARRERA a Castellterçol, a cavall entre els segles XVI i XVII. La qual cosa em fa pensar que en aquell moment ja estaven ben assentats al poble.

Per dates són: Pere Carrera (1553), Miquel Carrera (c.1590, 1628, 1641, sastre o paraire), Joan Carrera (+ a. 1620, s’està al Mas Pererol), Joana Carrera (+1620, la bruixa vídua de Joan Carrera), Jaume Carrera (1620, 1628, 1630, 1639, paraire), Gabriel Carrera (1628, 1639, paraire), Magdalena Carrera (1626 vídua a Sant Julià d’Úixols), Magdalena Carrera (1628, filla donsella de Jaume Carrera), Albínia Carrera (1630, filla i hereva de Jaume Carrera), Andreu Carrera (1630, masover del Mas Vila-Rúbia de la parròquia de Sant Llogari de Castellet o de la Sala), Jacint Carrera (1639, paraire), Bernat Carrera (1647, pagès). Fora de Castellterçol hi ha Pere Carrera (1626, masover i habitant a Sant Feliu de Rodors) i Joan Carrera (1626, hereu del Mas CARRERA de Muntanyola: és el Mas La Carrera de l’Estany? O el Mas Les Carreres de Muntanyola? Tos dos estan a uns 5-10 km de distància.

Resta, doncs, visitar l’Arxiu del Bisbat de Vic per intentar trobar quina és la relació que té la meva branca dels Carrera amb aquestes persones, o amb altres que no constin en la documentació trobada fins ara. De tota manera n’hi ha prou per pensar que a finals del segle XVI, els Carrera ja estaven ben estesos per Castellterçol, tenint-ne propietats i exercint càrrecs de certa rellevància en el govern de la vila (jurats i prohoms). En resum, cal eliminar la nebulosa per convertir-la en constel·lació.

A la imatge, el Mas La Carrera, de l’Estany, d’on se suposa que sorgeix el cognom que s’esten pel Moianès (tot i que hi ha d’altres masos amb el nom Carrera propers a Sentfores i pel Bages).

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Andreu CARRERA, sastre, (* 1620 Castellterçol – + 1673 Castellterçol), casat amb Catherina Morató l'any 1641 (i amb Joana en 2es núpcies) i fill de Miquel CARRERA (* c. 1590 Castellterçol - +Castellterçol), sastre.

Volem els papers a casa

Més de 12000 assistents a l'acte d'avui per exigir el compliment de la llei de retorn dels nostres papers que encara romanen a l'Archivo de la Guerra Civil a Salamanca. Èxit rotund i toc d'atenció al titular d'un ministeri que no hauria d'existir i contra la previsible utilització partidista i il·legal per part del Partit Socialista d'una documentació que hauria d'estar retornada a Catalunya abans del final de la legislatura. Casualment aquest cap de setmana he llegit la conferència que va fer en Josep Cruanyes a Moià tractant el tema dels papers espoliats en un número antic de la revista “Modilianum” (sí amics, sí... ja veieu que continuo comprant números endarrerits de revistes amb noms estranys, però què hi farem... cadascú té els seus vicis). El text, bàsicament el capítol introductori del seu llibre, m'ha fet reflexionar, des del punt de vista genealògic. I, tot donant-hi voltes... m'he emprenyat de veritat. Ara sóc conscient de tot allò que m'han pres.

Ja m'he cagat mil i un cops en tots els familiars dels fills de puta de la FAI que van cremar les esglésies catalanes, perdent-se així el passat de centenars de milers de famílies i persones treballadores que, per desgràcia seva, només eren algú amb noms i cognoms quan naixien, es casaven o morien i quedava anotat en els arxius parroquials. Llegint l'article m'adono que la cosa anava molt més enllà. De tota la documentació espoliada pels organismes de persecució del règim feixista, resulta que només en queda prop d'una quarta part, si arriba. La resta es va destruir per fer el paper necessari per elaborar les fitxes repressives. Aquesta documentació ja no ens la podran tornar!

Com tampoc ja no ens podran tornar la memòria del silenci, voluntari i atemorit, dels nostres avis i àvies que ens van silenciar durant molt temps, episodis sencers del seu passat. La por, el desig d'oblidar experiències traumàtiques, i un sentiment de vergonya imposat que va ser una de les màquines repressives més eficients de la dictadura, van fer que molta documentació personal que reflectia les seves opinions polítiques, el seu compromís amb la societat que els envoltava, o fins i tot les seves aficions esportives, fos destruïda tot just acabada la guerra per ells mateixos o per qualsevol familiar temorós de la repressió o del què diran. Exemples en tinc uns quants en la meva pròpia recerca; del meu avi Ferrer només vaig arribar a saber, en vida seva, que havia lluitat a la Batalla de l'Ebre i que havia estat afiliat al CADCI; igualment just aquest any he sabut que el germà del meu besavi Carrera va ser assassinat al Camp de la Bota per haver format part del Comitè que va gestionar l'ajuntament de Castellterçol durant la Guerra Civil. La documentació ja no existia, destruïda feia anys per amagar proves comprometedores. El silenci entre els que van viure aquella època ha estat la norma. Massa tard. Aquests són uns “documents” que també m'han pres i segur que no em podran tornat mai més.

Treballar a casa d'altri en el segle XIX

Un dels llocs que conec que s’han sabut conservar millor tot i la seva proximitat a nuclis habitats o carreteres principals és el nucli de Santa Coloma Sasserra, poble agregat a Castellcir, però que va gaudir de municipi propi (amb la vall de Marfà) fins mitjans del segle XIX.

El nucli, si podem dir-ne així a dues cases i una església, corona el turó de Santa Coloma, o del Giol (la masia annexada), i està presidit majestuosament per dos símbols oposats: una creu i un roure monumental. Sota aquest turó, en totes direccions, es bifurquen diferents camins que duen a les masies que conformaren el poble antigament i que ara són part de Castellcir, Moià o Castellterçol. Una antiga via romana que menava cap a Vic des de Caldes, passant per Castellterçol, ara ens duu al poble de Collsuspina, a aproximadament 2 hores de camí.

Ara bé, fa 150 anys el lloc no seria vist així per bona part dels que hi vivien. En Josep, un jove bracer nascut a Castellcir i casat amb la Francesca, ha de fer una jornada laboral de més de 16 hores treballant en alguna de les masies de la zona, segurament el propi El Giol, o El Prat, cobrant un sou miserable com a jornaler. Fill de bracer, sense propietats, o bé descendent d’uns propietaris agrícoles mitjans o petits que, per motius de subsistència han hagut de llogar la força de treball dels fills cabalers a d’altres lluny de casa seva. Podríem fins i tot arribar a suposar que treballava alhora com a jornaler agrícola i com a teixidor al poble. El futur del seu fill no sembla millor: marxa a Moià per treballar de bracer casat amb una noia de Rodors (Moià). Estratègia de subsistència familiar? Amb les dades que tinc fins ara no ho podem saber.

En aquest indret bucòlic, rescatats de l’oblit entre 1800 i 1913, la nissaga dels Solasagalés, apareix com una de les branques familiars que ha tingut més moviment en l’entorn del Moianès, passant entre Castellcir, Santa Coloma Sasserra, Rodors, Moià i Castellterçol. La sort de conservar els arxius del Registre Civil de Castellterçol, i a manca d’una recerca més exhaustiva dels arxius de Moià i Castellcir em van permetre, fa anys la localització de quatre persones pertanyents a aquesta branca, que és important perquè un dels seus membres, Teresa Solasagalés i Estrada, és qui compra la casa de Castellterçol anomenada des de llavors Can NADEU l’any 1888 per la quantitat de 100 duros (3 euros), i que encara pertany a la família.

Nota Genealògica: En la documentació de que disposo, els homes de la família, Josep Solasagalés Santacreu (*Santa Coloma Sasserra 1821 + Castellterçol 1903) i Josep Solasagalés (*Castellcir v. 1790), treballen de bracers, suposo que com a jornalers al camp d’alguna de les masies. Llegint i regellint el llibre d’història de Castelllcir, no apareix el cognom entre els caps de casa ni els masovers existents en els segles XVIII i XIX. Repassat igualment el Cadastre de 1735 per a la població de Castellcir, tampoc hi apareix cap dels cognoms relacionats (Solasagalés i Santacreu). Em decanto per pensar que no son originaris de Santa Coloma ni de Castellcir, sinó que els Solasagalés provenen d’algun altre indret de la comarca. Utilitzant un dels meus recursos preferits per localitzar els orígens d’alguns cognoms (internet) vaig trobar que el cognom Solasagalés és ben escàs a Catalunya (19 persones el tenen com a primer o segon cognom), i només hi ha dues cases pairals amb un cognom similar a Oristà (El Lluçanès): Can Solà-Segalers i la Casa Nova de Solà-Segalers.

Tot seguint els Mir (I)

Òndia tu, ja ha passat una setmana des que vaig començar a pensar en fer aquest post, i han passat moltes coses que encara no m’han permès fer-lo. Ja veig que això dels blocs necessita posar-s’hi sovint...

Abans d’entrar en aquest cognom familiar, he de dedicar un post exclusiu a Sant Vicenç. De veritat. Perquè és d’aquells pobles que sembla que els tenia oblidats i, en canvi hi he tingut força relació.

Sant Vicenç té la màgia de bona part de municipis del Maresme, situats entre en mar i la muntanya, entre el Corredor i el Montnegre. En pocs metres, bé, exactament 1,7 kilòmetres, pots passar de la platja més planera a encimbellar-te dalt d’un turó, de prendre un gelat mirant el mar amb els peus sucats a l’aigua a estar fent un vermutet mirant el mar des d’una terrassa al bell mig del poble sota la fresca dels pins. Fa un parell de caps de setmana ho vaig descobrir, i per això crec que és de rebut dedicar-li un petit post.

I no és que no hi hagués estat abans, no, a Sant Vicenç. Al contrari, hi havia anat desenes de vegades, però havia fet com un estiuejant qualsevol: anar a la platja i oblidar-me de què hi havia un poble de veritat més amunt. He anat a la platja amb tota la família, he anat a dinar a prop de la platja, i fins i tot quan encara no coneixia la meva dona baixava des del meu poble (a 45 kilòmetres!) alguns dies d’estiu a banyar-m’hi des de les 9 del matí fins les 11, hora en la que començava a arribar massa gent. Però el poble no el coneixia, només hi havia estat un cop anteriorment, un migdia plujós de l’hivern passat en què vaig acostar-me corre-cuita a l’ajuntament per demanar la partida de naixement d’una avantpassada meva. Des de llavors hi he tornat força vegades, però mai al nucli urbà, que és molt bonic.

Apunt gastronòmic: passeu-vos a dinar a “El Celler de l’Isard” que, tot i que sembla un nom una mica estrany per un poble a la costa, fan unes paelles de nassos i pots menjar relativament bé de preu. Tot plegat a 200 metres de la platja!

Singular i Universal... sense complexes provincians

Nit de festa, de celebració...nit d’anar a dormir tard escoltant els comentaris dels entesos i els resums del 3/24 i la Terribes... No, no ha guanyat el Barça. Ha guanyat la Cultura Catalana amb la festa que va tenir lloc ahir a la nit en la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt http://www.book-fair.com/en/portal.php.

Gustos n’hi ha per tot. A mi em va semblar una bona representació i un bon acte dedicat a donar a conèixer la Cultura Catalana en els seus principals aspectes (literatura, música, teatre, dansa, posada en escena). En Monzó insuperable http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/discursinaugural.pdf, com sempre, divertit i enginyós, va saber aixecar els ànims del públic (després d’avorrits discursos institucionals) per donar pas a l’espectacle “un passeig per la cultura catalana” dirigit per Joan Ollé. Una posada de llarg seriosa, culta i mesurada, de la cultura catalana en la que és la fira més important del món editorial.

Tot i que prop d’un terç dels assistents era alemany, segons van comentar per la tele, la festa va estar pensada en tot moment per a un públic que comprenia i sentia en català, amb un repàs a la millor literatura catalana i els seus millors intèrprets, amb tocs intimistes i personals dels nostres creadors que convidaven a la participar d’aquesta melanconia que sempre guia una part del cor dels catalans.

En tot cas van quedar lluny les falses polèmiques interessades, i ara ja ens podem posar a treballar seriosament, perquè això no era més que una posada de llarg, i encara queda molta feina per posar la Cultura Catalana en igualtat de condicions amb la resta de cultures universals. Ja ens han vist, ja saben que no som el mateix que els espanyols. Ara a treballar per aprofitar el millor que la Cultura mundial ens ofereix i poder oferir el millor de nosaltres mateixos a la Cultura mundial, com allò que som: Catalans.

De males llets...

Iberia se'n fot de nosaltres

Després d'un cap de setmana amb força activitat amunt i avall, encara amb el rerefons de les adjudicacions que ha fet AENA per a l'Aeroport del Prat, m'acabo d'assabentar d'una cosa que m'ha tornat a fer bullir la sang.

En arribar a la feina la meva companya ha obert un mail de propaganda d'Ibèria. S'ha sorprès ella també quan ha llegit les tres paraules impossibles IBERIA, CATALUNYA, INTERCONTINENTAL, i encara més quan posava 175 vuelos a Estados Unidos, Sudamérica y África cada semana. Durant uns segons ens hem quedat sense reaccionar... però la resposta ha estat clara: IMPOSSIBLE... MENTIDERS.

L'anunci, amb bones paraules, ens venia a dir als catalans que des de Barcelona sí que podíem volar a qualsevol lloc del món amb Iberia, però que ens fotessim i passessim primer per Madrid, que la T4 de Madrid ha costat molts diners i s'ha d'amortitzar. L'anunci m'ha indignat, perquè se'n fot de nosaltres, de les aspiracions de la societat civil catalana, de les més de 112.000 signatures a favor de tenir un aeroport intercontinental que té la campanya de l'ACP ( http://www.aeroportintercontinental.cat ), de tots els catalans que en algun moment o altre no ens volem sentir provincians i tenir un aeroport com Déu mana.

No hi ha cap organisme que reguli aquest tipus de publicitat? És denunciable?

En tot cas éstà clar que les tres paraules són incompatibles: si IBERIA fa vols INTERCONTINENTALS, és que no està a CATALUNYA, si IBERIA està a CATALUNYA, no hi haurà vols INTERCONTINENTALS. Llavors, SI VOLEM TEBIR VOLS INTERCONTINENTALS NOMÉS ENS QUEDA FER FORA IBERIA DE CATALUNYA.

Bé, només hi ha una petita qüestió a favor: amb cada putada d'aquestes, és més fàcil convèncer els nouvinguts perquè votin a partits que estiguin a favor de la independència. La majoria rabien i no entenen perquè per volar a qualsevol dels seus països han de fer-ho via Madrid-Barajas.


Pamfletaires a la Fira de Barcelona

Dissabte al matí vaig anat a la Fira SONIMAG FOTO que s'ha fet aquesta setmana a Barcelona. La Fira força bé, com sempre. Es veu que d'això sí que en sabem... fins que s'ho emportin a Madrid.

Llàstima que només entrar en cadascun dels salons d'exposició em van venir corrents dues o tres noies a oferir-me un diari gratuït... va ser qüestió de mil·lèssimes de segon... els nanos s'hi van llançar a sobre, jo vaig allargar la mà per agafar el que m'oferien i llavors... vaig poder veure la capçalera: "El IMMUNDO". NO, gràcies! Nens, no ho agafeu! vaig tenir temps de dir, abans de que els nens posessin en perill la seva innocència.

No em sembla correcte un diari que incita l'odi contra Catalunya i els catalans sigui repartit gratuïtament en espais públics, i menys encara a la Fira de Barcelona, on ens visiten milers de professionals estrangers. Sí, ja ho sé, se suposa que són persones inteligents i podran comparar les mentides amb la realitat, però el risc hi és: sempre hi ha l'idiota que els fa cas.

Se suposa que aquesta gent han de tenir un permís per accedir a la Fira i poder-hi repartir la propaganda. Qui concedeix aquests permisos? No haurien de tenir alguna mena de control?

Debat paleogràfic

Fa un parell de setmanes, un dels membres de la llista de distribució de la Societat Catalana de Genealogia consultava els altres membres la seva opinió sobre un dels noms que pareixia en una de les partides de matrimoni de Castellterçol de l'any 1664. Això va generar un debat sobre paleografia força interessant entre els membres més avesats en aquesta ciència. Llàstima que vaig arribar “tard” virtualment parlant i el debat ja era clos.

El fet va suscitar el meu interès per dos aspectes. Primer perquè la partida parlava de dues persones de Castellterçol amb dos dels cognoms que formen part de la meva recerca: CARRERA i CASTELL. Si bé sembla que són línies col·laterals a la meva recerca, resulta que he trobat algú que segueix passes paral·leles a les meves i va més avançat que jo. Hauré de posar-m'hi en contacte per veure si tenim material complementari. El segon aspecte que va captar la meva atenció és que el debat va girar sobre com havia escrit el capellà que anotava els registres el nom del contraent, és a dir, no sabem si posava Ioanem o Franciscum (per als profans del tema, cal dir que amb lletra impresa sembla impossible confondre'ls, però quan ho escrius a mà, ho poses en llatí i a més fas lletra de metge dolent, pots llegir-hi qualsevol cosa). Les opinions van ser diverses i el debat intens, però cap d'ells s'allunyava de la paleografia i de com s'escrivien certes lletres i expressions en el segle XVII. Em va sobtar que ningú dugués el debat més enllà, fixant-se en la lletra del redactor, el paborde de Castellterçol Maurici Parera, que era indesxifrable. És en aquests moments quan et planteges la grandesa de les ciències socials i humanes: no són infal·libles. Si un paio no sap escriure, les normes de la paleografia i de la simple ortografia tampoc seran concloents. Segurament la resposta es trobarà en altres documents de l'època on aparegui el contraent.

He posat una foto d'un full del registre de matrimonis de la parròquia de Sant Fruitós de Castellterçol on apareixen els dos cognoms, però no és la imatge en qüestió perquè la imatge del debat no és meva, i vull demanar-ne permís al seu autor abans de poder-la publicar. O esperar que pugui anar a Vic, a l'Arxiu del Bisbat per seguir la línia i fer fotos pròpies del llibres de la parròquia entre els anys 1632 i 1668 corresponents a les partides de la meva línia de recerca. Quan la pugueu veure ja jutjareu la lletra.

Finalment vull felicitar la iniciativa de la Societat Catalana de Genealogia de posar eines innovadores a l'abast de les persones que fem recerca genealògica. Un espai en el seu web on es poden fer consultes i posar imatges ha fet possible un debat molt interessant entre els socis. Us imagineu el que s'hauria d'haver fet abans per compartir un dubte entre els altres socis?

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Bru CARRERA, Sastre, (*Castellterçol – +Castellterçol), casat en segones núpcies amb Catherina SERRA (*Castellterçol - +Castellterçol) l'any 1688 i fill d'Andreu CARRERA (*Castellterçol - +Castellterçol a.1688), sastre i jurat de la Vila l'any 1651.

Castellfollit del Boix i Maians

Racons que s’estan perdent en trobem per tot el país. La xarxa viària barcinocèntrica que servia perquè la gran Barcelona pugués accedir a l’interior del país ha representat, des de fa molts anys, la pèrdua de les rutes tradicionals i les relacions històriques (no sempre amistoses) entre ciutats veïnes. Això, negatiu en principi, ha servit per mantenir espais naturals i llocs preciosos fora del coneixement de bona part dels viatgers que segurament haurem passat desenes de vegades pels grans eixos viaris propers i no haurem pensat mai en què hi podia haver entre una carretera i l'altra.

Aquest és el cas de Castellfollit del Boix, poble que agrupa els nuclis de Castellfollit, Maians i Grevalosa i que havia estat (Maians), lloc de pas i hospedatge entre Igualada i Manresa. Aquest diumenge, tot i la febre que tenia i que evito sortir els diumenges, vaig dur la petita a fer-hi una passejada i a conèixer una casa de la que podria procedir una branca dels nostres avantpassats: Can Canyelles (o Cañellas). Tenia curiositat per veure on era aquesta casa, perquè el poble ja el coneixia. Allà vaig poder parlar amb l’actual propietari de la casa i em va comentar que hi havia una altra família Cañellas en el nucli de Maians. Llàstima que no vaig poder aprofundir el tema, perquè amb el refredat que duia era impossible que algú pogués sentir la meva veu d’afònic que estava. Així que hauré de tornar-hi un altre dia.

De tota manera, el dia va ser molt ben aprofitat perquè Castellfollit és un poble situat en un altiplà i gaudeix d’unes vistes excepcionals a Montserrat, o a la serra del Rubió (amb el seu parc eòlic), o es poden recórrer les pistes l’accés a Grevalosa o la que mena cap a Aguilar de Segarra. L’església de Sant Pere és un punt de pas obligat, amb una terrassa panoràmica que mira a Montserrat i a la vall de la riera de Canyelles.

Nota genealògica: per aquells que em seguiu per la recerca dels avantpassats, la referència és Maria CANUDES CAÑELLAS (* Salelles c. 1816 + Manresa c. 1890), filla de Pedro CANUDAS (de Salelles) i Rosa CAÑELLAS (Maians), i mare de Josep PADRÓ CANUDES (*Manresa 1846 +Barcelona 1935).

Benvinguda

Després de setmanes i setmanes donant-hi voltes finalment em decideixo a crear un bloc. Estructurar i pensar el bloc hauria estat una feina difícil: buscar un nom, decidir quin contingut hi voldré posar, veure amb quins altres blocs puc fer enllaços, pensar un disseny i un llistat d'etiquetes... i finalment ho he deixat córrer, si no no l'hauria creat mai. Si, efectivament sóc una mica cagadubtes amb els temes que m'interessen, i per això sempre he pensat que no val la pena explicar coses que no ténen interès o donar informació repetida, que ja n'hi ha d'altres que ho fan millor que jo i estan més ben informats.

Però, què coi! És un bloc personal i el vull fer servir per explicar les meves troballes, vivències, sensacions i opinions a tots aquells que em vulguin llegir (gràcies per endavant), i en especial a tots els amics i familiars que, vivint lluny o aprop, no hi ha manera que puguem seure a parlar mentre fem uns vinets. A tots vull fer-vos partícips de les meves opinions, personals, sobre l'actualitat, el meu país, el món de la muntanya i les meves troballes en la feina de recerca genealògica que estic fent sobre meus avantpassats i els de la meva filla.

Sí, sí, recerca genealògica. Ja ho heu sentit bé. Després d'algun temps sense fer muntanya i recórrer el país com es mereix, he vist que la recerca dels avantpassats m'està permetent conèixer més a fons el meu país. Conjuntament amb la recerca, feixuga però fascinant, per arxius, biblioteques i internet, tinc la sort de poder visitar tots, o quasi tots, els llocs que hi apareixen i parlar amb les persones que hi viuen ara. Llocs on segurament mai hauria anat, o potser hauria visitat sense parlar amb la gent que hi viu, expressions i formes de viure que desconeixia... tot ho vull compartir amb vosaltres perquè crec que val la pena.

Bé, crec que ja no tinc més rotllo per ara. Només donar-vos la benvinguda i esperar que us agradi!