Aquest blog ha canviat d’ubicació / Este Blog ha canviado de ubicación / This blog has changed adress

Ara em podreu trobar a gentillocs.wordpress.com

Benvolguts amics, després de més de anys i prop de 8.000 visites, he decidit donar una nova imatge al blog, aplicar noves funcionalitats i vincular-lo amb nous recursos on-line.

Encara que el més visible sigui el canvi d’imatge i d’ubicació, poc a poc aniré afegint nous enllaços i recursos perquè el que us explico sigui una mica més agradable a la vista, es complementi amb imatges que arribin on no ho fan les meves paraules, o pugueu anar més enllà de la informació que us dono amb enllaços i recursos on-line fets per persones i institucions que en saben molt més que jo d’aquests temes que us explico.
 Gràcies altre cop per la confiança!


Queridos amigos, después de más de 4 años y cerca de 8.000 visitas, he decidido dar una nueva imagen al blog, implementar nuevas funcionalidades y complementarlo con nuevos recursos en línea.

Aunque el cambio más visible es la imagen y la ubicación, poco a poco voy a ir añadiendo nuevos enlaces y recursos, tratando de hacer un poco más agradable a la vista lo que os explico, complementar con imágenes lo que no soy capaz de expresar con palabras, o ir más allá de la información que os doy con enlaces a recursos en línea actualizados por personas e instituciones que pueden explicar mejor que yo estos temas.
Gracias de nuevo por vuestra confianza!


Dear friends, after more than 4 years and nearly 8,000 visits, I decided to give a new image to the blog, implement new features and link it with new online resources.

Although the most visible change is the image and location, gradually I will add new links and resources trying to do a little more pleasing to the eye what I explain to you, complement with images what I’m not able to express in words, or let you go beyond the information that I give with links to online resources updated by people and institutions who can talk better than me about these issues.
Thank’s again for your confidence

Del cor de les Gavarres a la plana

Curiosos caps de setmana de canvis de plans i marrades impossibles que he aprofitat per acostar-me a l’observatori del Puig d’Arques, a “passejar” una mica pels paisatges dels avantpassats.

Ja havia comentar anteriorment, que una branca d’avantpassats MIR amb tot un seguit de cognoms que conflueix en el cognom CANALS, procedia de Quart. En concret, els Bosch, els Mateu, i els Carreras, havien estat ollers i terrissaires d’aquesta població durant el segle XVII i principis del XVIII. Però no van ser els únics: al costat d’aquests terrissaires també apareixen cognoms com DALMAU, BOSCH, OLLER, VALLERA, CASTELLÓ, GRUARTMONER... que són pagesos i treballadors agrícoles pels pobles de la zona plana de les Gavarres (Quart, Llambilles, Cassà de la Selva, Llagostera...)

Per sort els arxius parroquials d’aquesta zona s’han conservat força bé, i permeten seguir alguns d’aquests cognoms fins el segle XVI (i alguns, ja gràcies als arxius notarials, fins el segle XV). Una bona colla d’aquests avantpassats es poden relacionar fàcilment amb les masies dels termes de la plana, i de fet viuen en aquests pobles malgrat que molts d’ells ja no en les masies que corresponen al seu cognom. Així, els Barnés estan al Mas Ballet de Quart (1639), tot i que CAN BARNÉS està a Cassà; els YSERN i els DORCA són propietaris d’aquests dos masos situats en el veïnat d’Esclet de Cassà segons els capbreus del Monestir de Sant Feliu de Guixols, i confessen tenir-los en nom del monestir els anys 1581 i 1618 (sembla que provindrien de masos remences); els Bosch són masovers del MAS MODAGUER de Quart (1737); els Dalmau provenen del mas d’aquest nom del veïnat de Mosqueroles des d’aproximadament el segle XIV; els VALLERA també estan documentats en el Mas Vallera de Cassà, tot i que els perdo la pista l’any 1590; i finalment els GRUARTMONER, que apareixen a l’entorn de 1580, i que segurament procedeixen del Mas GRUART del veïnat d’Esclet. Els OLLER de Campllong també és fàcil relacionar-los amb aquest mas que hi ha al costat nord de la carretera de Cassà fins a l’Eix transversal.

Altres cognoms, com els SUREDA, MERCADER, CARRERES i CASTELLÓ, ja suposen més complicació, sobretot per la diversitat de cases i masos que s’anomenen així, i la manca de dades concretes sobre l’origen i el lloc on habitaven els avantpassats que duen aquests cognoms. Així, els SUREDA poden estar relacionats amb els masos Sureda de dels veïnats d’Esclet i de Verneda de Cassà, igual que els Bosch en diferents poblacions. Els CARRERES i els CASTELLÓ, tot i tenir haver perdut la seva pista prop de 1600 a Cassà i a Quart, sembla que podrien venir dels masos amb aquest nom que hi ha a la parròquia de Santa Pellàia (Can Carreres) i a Sant Cebrià de Lledó (Can Castelló), en el cor de les Gavarres. Els MERCADER (que a Cassà canvien en nom per Vallera en casar-se Joan Mercader amb Marianna Vallera l’any 1664) procedeixen de Sant Sadurní de l’Heura, on hi ha el Mas MERCADER (bé de fet no se si és Sant Sadurní, Cruïlles o Sant Cebrià dels Alls), i es troba cap a l’any 1590 en Ramon Mercader, que és pagès de Sant Sadurní.


Tot i que segurament els meus avantpassats no ho veurien així, passejar-se per aquestes poblacions o endinsar-se en els boscos de sureres de les Gavarres és tot un plaer, una descoberta d’un espai natural i humà que encara podem gaudir tal i com era fa temps. I encara que sembli increïble, a dues passes de la ciutat de Girona i de la Costa Brava.

Per saber-ne més us recomano la revista Gavarres i el llibre de l’historiador Elvis Mallorquí “Històries amagades de les Gavarres”.

Sota l'ombra de la Mola de Colldejou

Després d’una petita excursió a Colldejou, i rellegint el llibre “El cabaler de Cerdanya”, revisc l’arribada dels primers immigrants del procés d’industrialització a Barcelona. Persones procedents de tot arreu de Catalunya que, a mitjans del segle XIX arriben a la ciutat o als pobles del pla per intentar aprofitar l’oportunitat que els ofereix l’esclat de la revolució industrial.

Segurament poques diferències més que les geogràfiques trobaríem entre aquell cabaler de la Cerdanya, que va deixar el poble de naixement per la seva condició de fill segon o tercer amb poc més de la legítima sota el braç, per anar a buscar-se la vida a la puixant ciutat de Barcelona, i els primers Ferrer, avantpassats origen del meu segon cognom que, arribats a Barcelona cap a l’any 1860 per treballar com a jornalers al Poble Nou, en fan la seva nova casa fins que passen a Horta a mitjans del segle XX.

El primer Ferrer en arribar a Barcelona és Josep Ferrer Bages, nascut a Móra d’Ebre cap l’any 1835, fill de Josep i Antònia, i casat amb Paula Marcó (o Marés), de Vilanova d’Escornalbou. La informació és molt escassa, ja que l’arxiu parroquial de Vilanova està destruït, però sabem que el seu segon fill, Miquel Ferrer Marcó (o Marés) neix a Hostafrancs el 14 de novembre de 1860 segons consta en el llibre de naixements del Registre Civil de la ciutat de Barcelona. Curiosament en la partida consta com a Miquel Ferrer Marés, fill de José Ferrer, de Móra d’Ebre i Paula Marés, de Vilanova d’Escornalbou. La seva germana, Filomena Ferrer Marcó havia nascut dos anys abans a Vilanova d’Escornalbou, i residia al Poble Nou de Barcelona l’any 1889.

Josep Ferrer, abans d’arribar a Barcelona ja s’havia traslladat de Móra d’Ebre a Vilanova d’Escornalbou, segurament utilitzant l’antic camí que duu a Falset, sota l’esguard de la Mola de Colldejou, i d’allà als pobles de la Baronia d’Escornalbou, alliberats feia escassament 20 anys de les servituds al Monestir per la desamortització del 1836 (servituds traspassades a alguns grans propietaris privats, no us penséssiu pas...). A Vilanova es va casar amb Paula Marcó (o Marés), i el 1858 van tenir la seva filla Filomena Ferrer. Un o dos anys més tard, abandonen Vilanova per anar a Barcelona. Així, el meu rebesavi Miquel Ferrer neix a Hostafrancs, però ignoro si va ser perquè hi residien els pares en aquell moment, o perquè el part els va sorprendre a les portes de Barcelona, ja que els Ferrer s’assenten al Poble Nou.

El fill d’en Josep, en Miquel, “torna” a Vilanova a buscar la que seria la seva dona, Concepció Cabré Capafons, nascuda a Escornalbou, i filla de Francesc i Francesca, també del mateix poble. El que no he pogut endevinar és si Concepció ja viu al Poble Nou, o encara viu a Escornalbou, ja que de fet es casa a la parròquia de Santa Maria del Taulat del Poble Nou l’any 1882 (on, per cert, consta com a Encarnación). A partit d’aquí, els Ferrer fan vida al Poble Nou fins que després de la Guerra Civil es traslladen a Horta.

El problema és determinar quin és l’origen dels Ferrer i dels altres cognoms que s’hi relacionen (Bages, Marcó – Marés, Cabré, Capafons). Els arxius parroquials de Vilanova d’Escornalbou i de Mora d’Ebre van ser destruïts. Si bé sabem que els Ferrer són originaris de Móra d’Ebre des de 1795 aproximadament, aquest és un cognom molt comú (crec que no hi ha cap poble de Catalunya on no n’hi hagi algun), i es fa difícil trobar informació concreta dels meus avantpassats.

Igual de complicat, tot i ser el cas contrari és el de la resta de cognoms, Cabré, Capafons, Marcó i Marés, que són propis de la zona i alguns ja hi consten des del fogatge de 1553. Això fa que hi hagi infinitat de persones amb aquests cognoms a Vilanova d’Escornalbou, o als altres pobles de la Baronia d’Escornalbou (Duesaigües, l’Argentera, Riudecanyes, Colldejou, Pradell de la Teixeta, o La Torre de Fondaubella). Així, he trobat algun Cabré que va ajudar a rescatar bens del Monestir després de la exclaustració dels franciscans, algun Marcó resident a Vilanova, o el més proper, un Miquel Capafons, originari de Vilanova d’Escornalbou i resident a Colldejou, que l’any 1789 es casa a Tarragona amb Maria Guinjoan, originària de Vilanova.

Així queda, de moment, la recerca per terres del Baix Camp, el Priorat i la Ribera d’Ebre. Tot i els esforços, no he aconseguit anar més enllà de les dades que em proporcionava el Registre Civil de Barcelona, tot i que seguiré insistint amb l’Ajuntament de Vilanova d’Escornalbou, que ha posat d’excusa que tenen l’arxiu molt “desordenat i que no sabien què hi havia” per no deixar-me consultar si tenien dades com els antics padrons o els llibres d’amirallament. En fi... seguiré insistint.

De sotanes i de faldilles

De l’anterior post ja tenim situat en Josep Padró Canudes com a germà de l’ordre dels Carmelites. Però quina era la seva relació amb el Pare Palau? I com el podia haver influenciat en el seu pensament?

Francesc Palau i Quer (Aitona 1811 – Tarrgona 1872) és un dels representants del conservadurisme catòlic del segle XIX. Carmelita exclaustrat l’any 1835, combaté el liberalisme i l’anticlericalisme del moment des dels seus escrits i com a editor de la revista “El Ermitaño”, arribant a considerar (igual que els papes Gregori XVI, Pius IX i Lleó XIII) que el liberalisme i la masoneria eren els grans mals de la societat, i que en ells es recolzava el dimoni per conquerir el món.

Segons la informació que molt amablement em van enviar les germanes carmelites, Josep Padró Canudes havia entrat en contacte amb el Pare Palau cap als voltants de 1865, quan li va demanar que el curés d’una “malaltia” que el turmentava, i que l’apartava de la seva voluntat de seguir una carrera religiosa. Palau el va adreçar a la casa de els Penitents a la Santa Creu de Vallcarca (on Palau practicava els exorcismes), on es va “curar”.

L’any següent, Palau el va enviar a Santa Catalina a Mallorca per rebre formació com a mestre de nens i on pronuncia els vots... amb reticències a causa de la seva “malaltia”. L’any 1868 Palau el repesca per fundar una escola religiosa a El Vendrell, d’on ja no es mourà fins la mort del pare Palau, el 1872, i la sortida de l’ordre l’any 1877.

Així doncs, el rebesavi Padró, va viure una època convulsa de revolució i contrarevolució, allunyat de la seva ciutat natal, Manresa. Pel que coneixem en Josep Padró era una persona molt creient i devota de la verge del Carme. És molt probable que aquesta religiositat li vingués de família, doncs amb 15 anys ja havia volgut ingressar a l’ordre dels Dominics a Toledo (els Cornet, per part de la seva àvia, fan donacions i demanen enterrar-se en el convent dels pares dominics de Manresa), però segurament també s’ha de considerar la influència de Palau en la forma de pensar de Josep Padró. Segons la informació que em van passar les germanes carmelites, Josep padró tenia una gran afició a escriure els seus pensaments, però que ningú s’ha dedicat a transcriure la major part d’aquesta documentació més enllà del que feia referència al Pare Palau. Malauradament aquesta documentació manuscrita està dipositada a la seu de les Carmelites Missioneres a Roma, on possiblement es va enviar en motiu del procés de beatificació del Pare Palau l’any 1988. Serà qüestió de muntar una excursioneta a Roma per a la recerca d’aquesta documentació!

L’any 1877, a punt de rebre les ordres menors i les “publicates” de tonsura, Josep Padró va patir noves crisis per la seva “malaltia” que finalment li va fer abandonar la vida religiosa. Però quina era aquesta “malaltia”? Doncs segons paraules seves: “que su cabeza no lograba apartar al sexo femenino” i “su atractivo hacia el sexo femenino”!!!!!!

I dic jo: ben fet, i sort!, que si no estaríem aquí jo i bona part de la meva família!

Nota:
Sobre el pare Francesc Palau i Quer, i de la seva obra hi ha força publicacions. Per la seva vida relacionada amb les qüestions religioses us recomano: DUVAL, A. "Fecunditat del fracàs : el pare Francesc Palau i Quer o.c.d., 1811-1872, fundador del Carmel Missioner Teresià", FISA, Barcelona 1988. O bé, per la situació religiosa a mitjans del segle XIX la introducció s'Amadeu Soberanas al llibre: BADA, J. “Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions. Volum II Quaderns d’exorcismes” Ed. Barcino 1988.

Mestres i exorcistes

Quan en el món de la genealogia creus que ho tens tot controlat, ull!, que alguna persona encara et pot donar alguna sorpresa, i de les grosses! Recordeu el post sobre el mestre Josep Padró?

Bé, resulta que fa algunes setmanes, mesos i tot, en motiu d’una reunió familiar, em van comentar si ja havia trobat més informació sobre el parent exorcista. Què????? Un parent exorcista? Vaig pensar que m’estaven prenent el pèl... I a més era... el mestre de nens Josep Padró Canudes (Manresa 1846 - Barcelona 1935)!!!! En realitat no m’ho acabava de creure. La qüestió és que feia anys algú havia preguntat a les germanes de la meva àvia sobre la relació d’en Josep Padró amb el grup d’exorcistes de “Vallcarca”, on també hi havia relacionat el poeta Verdaguer. La cosa sembla que no va passar d’aquí.

Encuriosit i escèptic, vaig començar a revisar informació sobre exorcismes a Catalunya i sectes del segle XIX, a veure si apareixia el nom del meu avantpassat. Cap resultat. Vaig devorar fil per randa l’estudi introductori d’Amaneu Soberanas al llibre de Joan Bada, “Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i
visions. Volum II Quaderns d’exorcismes”, on fa una descripció brillant de la situació de l’església catòlica a Catalunya i Espanya durant el segle XIX i els seus conflictes interns de reforma per a l’adaptació a la nova situació liberal, o per contra d’integrisme conservador, o els conflictes externs amb els governs liberals i anticlericals del segle XIX, i la puixança de creences allunyades de la religiositat catòlica com la masoneria i de creences paganes de culte al dimoni com el pal•ladisme (llegiu “El cementiri de Praga”, d’Umberto Eco... magistral!).

Impressionant lectura, interessant informació, que desconeixia completament, però del meu avantpassat... res de res!

Un bon dia, consultant per internet, vaig trobar una referència a un tal Hermano José Padró Canudas, membre de la congregació de les Carmelites Missioneres Teresianes, que havia estat present en la mort del Pare Francesc Palau, fundador d’aquesta branca de les Carmelites... i reconegut exorcista precursor del “Grup de Vallcarca”!.

Massa coincidències, però... Josep Padró havia estat capellà abans de mestre? Ningú de la meva família em va saber donar cap referència més que dir-me que havia estat una persona molt creient i devota. Allò d’exorcista ja era increïble, i bé podia haver estat una moda del moment, o un “divertimento” d’una persona educada, mestre i que havia guanyat premis en els Jocs Florals de la Bonanova, però... capellà??????

Més encara, el tal Pare Palau, beatificat l’any 1988, li havia encomanat la creació del col•legi de les Carmelites de El Vendrell. O sigui que també era mestre? Pocs dubtes quedaven. Un e-mail a la seu de Tarragona de les Carmelites Missioneres Teresianes m’ho va acabar de confirmar: el tal hermano José Padró era el meu avantpassat Josep Padró Canudes, que entre els anys 1865 i 1877 havia estat membre de la congregació carmelita i deixeble (sembla que també secretari) del beat Pare Francesc Palau (Aitona 1811 – Tarragona 1872), ajudant-lo en la creació de seus per Catalunya, Aragó i les Illes i assistint a alguns exorcismes i curacions fetes per ell.

Realment tota una descoberta! Perquè la vida d'en Josep Padró, segons les fonts familiars, començava a Manresa i continuava a Sant Cugat Sesgarrigues, on es va casar l'any 1879. Una part de la vida desconeguda que feliçment no va properar, que si no jo ja un estaria aquí!

A voltes sobre l’origen dels Carrera de Castellterçol (I)

S’acosta la data de la trobada bianual dels familiars Carrera de Castellterçol. Potser per això m’atreveixo a posar sobre paper les darreres troballes, fets i hipòtesis per poder localitzar l’origen dels meus avantpassats Carrera a Castellterçol. Potser també és com a resposta a un article dins la publicació anual de la Festa Major que situava el cognom com un dels més antics del poble i el situava a principis del segle XVII (no ho recordo bé, perquè no el tinc davant).

Així, abans de poder fer alguna hipòtesi sobre l’origen d’aquest cognom s’han de tenir en compte tres coses:

En primer lloc, el cognom CARRERA no és un dels cognoms més antics de Castellterçol. Bé, potser quasi 500 anys de presència ininterrompuda al poble li poden donar aquest adjectiu, però en tot cas no n’és originari. Castellterçol té cognoms tan antics que es remunten a les masies que en van donar origen, i que, a no ser que hagin canviat de nom posteriorment, han donat cognoms com Argemir, Codina, Gironès, Oller, Vilarúbia... entre molts altres.

Podem aproximar l’arribada dels primers CARRERA entre l’any 1497 i el 1553. Si fem cas de les dades dels dos fogatges de Catalunya, en què en el de l’any 1497 no hi consta cap CARRERA a Castellterçol (però sí que ho fa a Moià, Marfà i Oló), i el de 1553 en el que ja hi consta un tal Pere CARRERA, que és cap de casa.

Segurament aquí rau l’error de l’article de la Festa Major, ja que Antoni Pladevall en el seu llibre de la Història de la vila de Castellterçol i el seu terme, avisa que en la transcripció i edició del fogatge de 1553 realitzada per Josep Iglésies s’han barrejat uns quants cognoms de Castellterçol dins de l’apartat de la població de Vacarisses, i que ha calgut recórrer a l’original que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó per corregir l’error. Curiosament Pladevall, quan avisa d’aquest error, transcriu la llista sense aquests cognoms, però més endavant ja transcriu la llista complerta.

La primera dada concreta és la partida de baptisme de Miquel Segimon Carrera, fill de Pere Carrera, batlle, el 4 febrer de 1588. Aquest és el primer Carrera que consta com a batejat a la parròquia de Sant Fruitós de Castellterçol. En tot cas, no és el primer dels CARRERA, ja que en el primer llibre d’òbits hi consten les defuncions de Barthomeu Carrera (1587), un albat de Pere Carrera (1587), i la vídua Carrera, de cognom Canet (1588). Excepte l’albat, sembla que estem parlant d’una generació anterior a la d’en Miquel Carrera.

En segon lloc, l’origen dels CARRERA de Castellterçol no és únic. És a dir, segurament no hi ha una sola branca Carrera que sigui descendent d’un avantpassat primigeni que arribés al poble. Lògicament, no he resseguit l’arbre genealògic de totes les persones que duen aquest cognom a Castellterçol, però seria probable que no tots fossin descendents d’un avantpassat comú. Deixant de banda les migracions modernes, cal destacar que pels volts de l’any 1600, quan ja hi ha una branca Carrera ben assentada al poble, hi arriben dues persones amb aquest cognom, ambdues de diferent origen i sense relació evident entre elles ni amb els Carrera que hi ha al poble (l’any 1600 Jaume CARRERA, bracer del regne de França es casa amb Lluïsa Brugarolas; i l’any 1608, Joan CARRERA, pagès de Vilalleons, fill de Salvador Carrera i Catharina, es casa amb Montserrada RIUS). Evidentment, en fer la recerca m’he centrat en la branca CARRERA que és la dels meus avantpassats.

Finalment cal tenir en compte algunes prevencions del món de la genealogia i de les lògiques de reproducció familiar durant uns quants segles. Els cognoms poden variar en grafia (en els registres es troba Carrera, Carreras, Carera...), però sobretot és possible que en algun moment el cognom pugui haver estat intercanviat entre les línies materna i paterna (trobem el cas de Jacint Castell que el 1625 es casa amb Albínia Carrera i passa a anomenar-se Jacint Carrera en els documents posteriors), o que una família de masovers canviï de nom per passar a anomenar-se com la masia en la que treballen.

Igualment també s’ha de tenir en compte que el fet que hi hagi cases que s’anomenin CARRERA properes o que hi hagi poblacions properes on hi existeixi el cognom, no és garantia de que procedeixi d’aquest lloc. Així, en fer les hipòtesis he tingut en compte una proximitat “territorial” més que comarcal, és a dir, he obert el ventall cap a comarques properes, tot i que de forma limitada, i no he tingut en compte una possible procedència del Pallars, o de Girona, inclús tampoc de l’alt Osona o la Garrotxa.

Amb aquestes consideracions ja em puc aventurar a exposar les dades de què disposo i a fer una hipòtesi, en el benentès que caldrà seguir la recerca per trobar documentació que provi aquesta hipòtesi o m’obligui a formular-ne un altra.

Però això serà en un altre post... deixarem primer que passi la trobada.

De mestres de nens

Suposar que al segle XIX no hi havia fracàs escolar és molt suposar, i no tinc gaire dades per comprovar a què es referia la Junta Municipal Escolar de Sant Cugat Sesgarrigues quan, després d’examinar els nens i nenes de les dues escoles públiques elementals (enteneu... una per nens i una per nenes) feia constar que el nivell havia estat satisfactori. Havien aprovat tots els alumnes? Amb bona nota? Justets? Havia aprovat el percentatge previst de nens i nenes?

En tot cas, sembla que el model d’examen utilitzat podria aplicar-se ara per reduir el fracàs escolar i implicar els pares en l’educació dels seus fills: fer els exàmens orals i amb les portes obertes a tots els pares o familiars que volguessin veure els progressos de lletra, aritmètica, o doctrina cristiana que feien els seus fills. Segons la Junta, es facultava al mestre per organitzar els exàmens en sessió de portes obertes i es felicitava pels resultats obtinguts. M’ho puc imaginar, ben pentinats, amb el vestit de diumenge, a veure com els seus fills aconseguien fites que la majoria d’ells no havia pogut assolir (llegir... escriure... o simplement poder anar a escola). Potser actualment algun pare s’implicaria una mica més en l’educació dels seus fills si els veiessin fent el ridícul en públic (altres simplement, passarien i ni tan sols se’ls cauria la cara de vergonya!!!)

Però ¿a que ve aquest rotllo? El mestre que va organitzar tots aquests exàmens va ser el meu rebesavi Josep Padró Canudes, que va ser mestre de l’escola pública d’ensenyament primari de nens entre els anys 1881 i 1899 a Sant Cugat Sesgarrigues, per passar després a Carme (1906) i a Castellvell i el Vilar (1910). Ja havia comentat abans que aquesta branca familiar era una mica diferent de la resta, sobretot pels seus oficis i inquietuds artístiques (escultors, músics, mestres...). Doncs en Josep segurament en tenia motius: el seu oncle, per part de mare, Josep Canudes Cañellas ja havia estat mestre a Manresa i, tot i que va morir ben jove (1854), segurament alguna cosa deuria influir en el seu nebot.

Una ràpida visita a l’arxiu municipal de Sant Cugat Sesgarrigues (vull aprofitar per agrair l’amabilitat i la eficiència amb la que em van rebre i proporcionar la documentació) em permet ara fer aquests comentaris i conèixer una mica més la vida d’en Josep al capdavant de l’escola. Voldria destacar-ne dos aspectes curiosos.


El primer és el pressupost de l’escola, que anava a càrrec de l’ajuntament (suposo que el sou del mestre ho era a càrrec del govern), amb una aportació fixa durant tot el període que 156,25 pessetes anuals, que el curs 1881-1882 es va gastar en llibres, obres i neteja de l’escola, un rellotge, bancs i equipaments, i altres despeses realitzades en llibreries de Vilafranca del Penedès i Barcelona (a la famosa llibreria Bastinos, concretament).


L’altre aspecte genealògicament destacat és que a Sant Cugat va conèixer la que seria la seva dona, Llúcia Farré Ferrando que, d’ajudar a la neteja de l’escola per 16 pessetes anuals (anys després van augmentar a 20 pessetes), va passar a ser mestra provisional de l’escola femenina que també hi havia a Sant Cugat durant un parell de mesos, fins que la Junta d’Ensenyament de Barcelona designés una nova mestra per aquella escola.

Nota genealògica: Josep Padró Canudes (*1846 Manresa - +1935 Barcelona) i Llúcia Farré Ferrando (*1860 Sant Cugat Sesgarrigues - + 1947 Barcelona) són pares de Montserrat Padró Farré, la meva besàvia, i de l’organista de les catedrals de Girona i Barcelona i compositor d’obres religioses Josep Maria Padró Ferrer.