De guàrdia civil a rajoler... apunt sobre un dels Riudoms d'Horta

Cap a l’any 1875 un jove guàrdia civil deixava el cos per incorporar-se a la vida civil i matrimonial. Ja n’estava fart d’anar en contra dels seus. Ell, fill d’un bracer agrícola i d’una bugadera de Sant Joan d’Horta, ja havia vist prou misèria a casa seva com per convertir-se en braç executor de la repressió en contra dels treballadors. Espectador i alhora actor d’uns moments històrics que van canviar Barcelona i Catalunya, ara se li presentava l’oportunitat d’una nova vida en casar-se amb la filla d’un petit propietari rajoler de Sant Andreu que començava a urbanitzar el que esdevindrà, amb els anys, el barri del Camp de l’Arpa de Barcelona al voltant de la seva bòvila.

Aquesta petita introducció novel·lada no és més que una ficció literària basada en els pocs elements constatables i les llegendes familiars a l’entorn del meu rebesavi, en Joan Riudoms i Homs. Si voleu podem anar més poc a poc i veure què és realitat i què és llegenda.

L’any 1855 neix al municipi de Sant Joan d’Horta en Joan Riudoms i Homs, fill d’en Joan Riudoms Bartomeus, bracer de Sant Genís d’Horta i dels Agudells, i Eulàlia Homs i Garriga, bugadera d’Horta . L’any 1880 consta com a testimoni en el casament del seu cunyat, l’Andreu Ferran i Casamitjana, i en aquest document es fa referència a en Joan com de professió “ladrillero”, o sigui, rajoler. L’any 1911, segons ens explica el seu fill Joan Riudoms i Ferran en el seu diari personal, mor a casa seva en presència de la seva dona, el seu fill i un nebot. La partida de defunció ho confirma: mort de “colapso cardíaco” “en su domicilio de la calle Trinxant, 50”. Fins aquí les dades certes i constatables que he trobat sobre el meu rebesavi.

Però molts pensareu, d’on treu aquest paio que era Guàrdia Civil? Doncs resulta que per casa de la meva àvia corria una fotografia on apareix en Joan de ben jove vestit amb l’uniforme d’aquest cos... seria lògic pensar que en fos membre, però... i si, en tractar-se d’una foto d’estudi, l’uniforme fos d’atrezzo? Sembla que no, perquè fa poc ha aparegut una altra foto, d’uns anys més tard, on continua vestit amb uniforme (es descarta, sembla, l’atrezzo i el fet que estigués fent el servei militar). Disposat a resoldre el dubte em vaig adreçar a la secció d’arxius de la Guardia Civil per correu electrònic, demanant si disposaven de l’expedient de “Juan Riudoms Homs, miembro del cuerpo entre 1870 i 1880” (vaig deixar força marge, perquè no en tenia ni idea de l’edat mínima d’ingrés al cos, pressuposant que ho havia fet als 15 anys com a molt jove). La resposta, ràpida i minsa, encara em va deixar amb més dubtes... “No consta en nuestros archivos ningun expediente de don Juan Ruidons Homs”. Osti tú... RIUDOMS, RIU, amb M, no RUIDONS!!! I qualsevol els porta la contrària tornant-ho a demanar.

Entrant en temes ideològics, voldria plantejar-me què pot dur a un fill de treballadors humils, en ple segle XIX, a ingressar a la Guàrdia Civil creada feia una quants anys? Realment en desconec els motius, però no costaria gaire aventurar-se a dir que era per necessitat. Vist el paper repressiu del moviment obrer que havien atorgat a la Guàrdia Civil els governs d’Isabel II i fins i tot els governs conservadors de la I República Espanyola, i l’accentuació d’aquest paper amb la restauració borbònica, també seria de suposar que deixés el cos en quant li sorgís qualsevol oportunitat.
De tota manera el tema és obert i, sobretot per la branca dels Ferran i Casamitjana de Sant Andreu, espero trobar més informació per continuar la recerca.

Nota genealògica:
En Joan Riudoms i Homs (*1855 a Sant Joan d’Horta +1911 a Sant Martí de Provençals) és fill de Joan Riudoms i Bartomeus (*v.1828 a Sant Genís dels Agudells) i Eulàlia Homs Garriga (*1832 a Sant Joan d’Horta). Es casà amb Carme Ferran i Casamitjana (*v.1860 a Sant Martí de Provençals), filla de Llorenç Ferran i Rosa Casamitjana, tots dos de Sant Andreu del Palomar.

Sant Antoni Abat, patró dels traginers

Una mica tard, però vull aprofitar la festa de Sant Antoni Abat (de llarga tradició i celebració a Castellterçol i arreu del país) per retrobar avantpassats que segurament van participar en el Gremi de Traginers de Castellterçol. Abans d’aquesta festa, viscuda en directe a Castellterçol aquest cap de setmana, he hagut de llegir força sobre el món dels traginers, des del moment en què vaig trobar l’única persona entre els meus avantpassats que es dedicava a l’ofici de traginer, en Valentí Rubió.

Per començar he de reconèixer que quan vaig trobar les partides de bateig de les seves dues filles, Antònia i Francesca, i vaig veure l’ofici d’en Valentí, ràpidament vaig pensar que era moliner. Cagada pastoret! El text de la primera partida diu: “...filia legit. et nat. Valentini Rubió, mulionis, et Rosa Fargas, conjugem”. Coi, vaig pensar, un moliner i que es deia Rubió... hummmm... segur que està relacionat amb els Rubió de Monistrol de Calders (i la casa del mateix nom en l’antic camí ral de Castellterçol a Monistrol, Calders, i Manresa.

Doncs no, burro (i mai millor dit)! “Mulionis” no té res a veure amb els molins... vol dir textualment en llatí “el que porta les mules, o el que té mules”.. és a dir... un traginer!!!! En Valentí Rubió era traginer de Castellterçol els anys 1756 i 1757, anys en els que neixen les seves filles, just en un dels moments més àlgids d’aquest ofici, quan Catalunya estava comunicada principalment, excepte la costa i el camí que menava a Lleida i Saragossa, per camins de bast. Els traginers transportaven mercaderies de població en població amb les seves mules, i altres animals de ferradura, equipades amb sarries i arreus. Per fer-nos una idea, de Castellterçol a Barcelona, hi havia aproximadament unes 10 hores de camí.

Pel que fa a l’altra suposició, la relació d’en Valentí Rubió amb Monistrol de Calders, ja no va tan errada. Els padrins dels dos bateigs són persones de Castellterçol i de Monistrol, i m’aventuraria a dir que una d’elles és la mare d’en Valentí, Anna, vídua de Jeroni Rubió, bracer, de Sant Feliu de Monistrol de Calders, ja que és habitual que una de les àvies sigui padrina de bateig. O sigui que és probable que l’origen del cognom Rubió estigui a Monistrol i la casa de El Rubió, a tocar de la riera de La Sala.

Nota genealògica:
En Valentí Rubió (*v. 1730 Castellterçol) és pare d’Antònia Rubió Fargas (*1756 Castellterçol), primera esposa de Mariano Carrera Farrés (*1746 Castellterçol), i avi de Josep Carrera Rubió (*1785 Castellterçol), teixidor de llana i el meu rebesavi segon.

L’enigma Padró (II): avancem dues passes

Fa temps iniciava una sèrie dedicada al cognom Padró, un dels més enigmàtics i alhora interessants de la meva genealogia. La meva recerca del cognom, carregat de llegendes, es fonia en el naixement del meu besavi 3er, Ignasi Padró Cornet, que tots els documents situaven a Sant Feliu del Racó, mentre que la llegenda familiar els citava com a procedents de Manresa, i provinents de família noble. La documentació fins el moment era força pobra, ja que en la partida de naixement del seu fill (Josep PADRÓ CANUDAS *1846 a Manresa) només hi constava el nom dels pares, Ignasi Padró Cornet i Maria Canudas i la professió del pare: fuster. La línia es perdia i no quedava clara la procedència dels avis.

Tot es va començar a aclarir quan un conegut historiador em va enviar una còpia del testament d’Anton CORNET i BOHIGAS, datat l’any 1815 a Manresa, on es nomenava marmessor testamentari el seu gendre Macià PADRÓ casat amb la seva filla Maria CORNET. Aquesta era la primera dada concreta que havia rebut, d’un matrimoni Padró-Cornet, possibles pares d’Ignasi Padró. A més redreçava la recerca cap a Manresa. Finalment vaig trobar a l’Arxiu Comarcal de Manresa, el registre de matrimoni entre “Ignacio Padró, joven carpintero, hijo de Matías carpintero y Maria Cornet, con Maria Camps, viuda, hija de Pedro Juan Canudas labrador y Rosa Cañellas”, l’any 1840. Aquesta era la dada que em faltava. El meu besavi 3er, Ignasi Padró Cornet, tenia com a pares a Macià (els espanyols del XIX són molt propensos a canviar aquest nom per Matías) Padró i Maria Cornet. Encara més, del testament es desprèn que els avis materns eren Anton Cornet Bohigas, fabricant de vels de Manresa i Maria Serrahima.

Tot i fer un petit avenç, s’obren nous dubtes. Primer: aquests Padró, quina relació tenen amb la família d’escultors i retaulistes Padró que surten citats a vegades com a fusters i com a escultors. Segon: la llegenda familiar que situa els Padró com a comtes de Serrahima, ja té un punt on agafar-se, l’avia d’Ignasi Padró és una Serrahima (en tot cas, la noblesa sembla que no vindria dels Padró). Tercer, i potser el més fàcil: Per què Ignasi Padró va néixer a Sant Feliu del Racó? La resposta a aquesta darrera pregunta podria ser que, si calculem el naixement d’Ignasi a l’entorn de 1810, ens trobem amb que els Francesos van incendiar la ciutat de Manresa l’any 1811, i és possible que la família hagués de fugir tot seguint el camí ral que, per Pont de Cabrianes, mena fins a Barcelona passant prop de Terrassa i Sabadell, l’actual Parc Natural de Sant Llorenç. Però així i tot, quina relació podien tenir amb els Padró de Sentmenat?

A més, em permet obrir noves vies de recerca amb els Cornet i els Serrahima. A veure quin suc en puc treure.

Nota genealògica
El referent és Montserrat Padró Ferrer (*1885 Sant Cugat Sesgarrigues + 1975 Barcelona), filla de Josep PADRÓ CANUDES (*Manresa 1846 +Barcelona 1935).) i Llúcia FERRER FERRANDO (*1860 Sant Cugat Sesgarrigues +1947 Barcelona), i néta d’Ignasi Padró Cornet (* v.1810 Sant Feliu del Racó + Manresa) i Maria CANUDES CAÑELLAS (* Salelles c. 1816 + Manresa c. 1890).

Una de pirates

No, en realitat no és un post dedicat a les dilacions practicades pel PSOE per al finançament de Catalunya. Vaig per uns altres pirates.

Aquest estiu, una de les minisortides que ha fet amb els nens ha estat a l’Estartit, a fer una excursió en un “vaixell corsari”. La sortida va estar força bé: t’embarquen en una reproducció d’una goleta del segle XVIII, et duen fer una passejada per la costa des de l’Estartit, tot vorejant les Illes Medes, fins a l’Escala, on pots veure tots els penya-segats i caletes d’aquella part de la costa, fins arribar a Cala Montgó, on et deixen fer un banyet al bel mig de la cala. El dia va estar una mica ennuvolat, però no van faltar estones de sol i de llum mediterrània.

En resum: sortideta, bon esmorzar (recomanable el bar Kim’s en el passeig davant del port), passejada en un vaixell “antic” i banyet al bell mig de Cala Mongó, totalment recomanable per fer amb nens. Això si, tingueu en compte que és l’opinió d’algú que està més acostumat a mirar-se el mar des de dalt d’un turó que no pas a navegar-hi.

Més enllà de l’excursió, el que em va provocar certa inquietud va ser que, en un vaixell, amb 3 nanos grandets i estudiadets (la petita encara no compta), el referent dels pirates ha estat constantment la pel•lícula “Piratas del Caribe”, i com a molt estirar els pirates (pirates, corsaris, bucaners) que feien la seva “feina” per les illes del Carib. Cap d’ells coneixia que a la Mediterrània hi ha hagut pirates durant molts anys, no sabien qui eren els germans Barbarossa, perquè servien les “torres de guaita” que hi ha per tota la costa catalana , que les illes Medes eren refugi de pirates, que Juli Cèsar es va enfrontar als pirates de les costes itàliques, o que catalans i genovesos van estar durant segles en una guerra no declarada anomenada guerra di corsa, que més o menys vol dir: jo sóc un “pacífic comerciant” català però en quant veig un altre “pacífic comerciant” genovès amb un vaixell menys ben armat que el meu, li foto garrotada, li prenc les mercaderies, i apreto a córrer cap a un port segur, i viceversa.

Això no fa més que constatar la incapacitat o inutilitat dels catalans, i els europeus no anglosaxons en general, per donar a conèixer, promocionar i exportar les nostres icones i referents, i la facilitat que tenim d’empassar-nos les dèries i fòbies dels nostres amics nordamericans. En fi... coses del cinema i dels diners per produir-ne de qualitat, que fan que els mediterranis tinguem cada cop més difícil ensenyar història des del mateix lloc on s’ha produït, si no és que abans ha passat per pantalla.

Balls de cognoms

Aquests dies de recerques gironines m’han fet paleses algunes troballes que no havia vist en altres zones de Catalunya a l’entorn dels segles XVII i XVIII. Sobretot m’ha sobtat la gran quantitat de cognoms que canvien, de famílies que en algun moment, traspassen el cognom de la dona als fills. Aquest fet, que ara, segons les noves normatives, ja és permès, no deixa de ser un fenomen abundant durant alguns segles, sobretot en enllaços de famílies benestants. Els treballs de Llorenç Ferrer i Alòs sobre el sistema d’hereus i pubilles a Catalunya donen llum sobre aquesta qüestió a la zona del Bages, mitjançant l’anàlisi dels contractes matrimonials que fan que la pubilla d’una casa transfereixi el seu cognom als seus successors, sobretot l’hereu, però encara no m’havia trobat cap cas entre els meus antecessors.

Així, he trobat el cas d’en Guerau Cornellà i Bosch (procedent de Montcal, Girona, i casat a Salitja) que, en el moment de casar-se adopta el cognom de la seva dona Margarida, la pubilla de Can CORNELLÀ de Salitja (el format és diferent cada cop, unes vegades es fa anomenar Cornellà y Bosch, altres Bosch y Cornellà, però al final el cognom que adopten els fills és Cornellà). En el seu testament fet davant el rector de la Parròquia de Salitja l’any 1682, en Guerau estableix com a successor un dels meus avis novens, en Joan Pere CORNELLÀ (* Salitja 1654)... atenció!... fill de la seva dona Margarida CORNELLÀ en el seu primer matrimoni amb Andreu GARROFA i CORTADA (*Aiguaviva c.1620) + Salitja 1655).

En Guerau, doncs, no és el primer en perdre el cognom. Ja ho havia fet abans n’Andreu GARROFA, fill cabaler dels Garrofa d’Aiguaviva (família documentada ininterrompudament en el Mas Garrofa des de l’any 1450), que adopta el cognom de la pubilla de Can Cornellà de Salitja i el traspassa al seu primogènit.

Segons Ferrer i Alòs, aquesta és una estratègia comuna en les cases benestants catalanes. La pubilla es casa amb un cabaler amb la condició que el cognom de la seva casa no es perdi, i es restableixi la transmissió masculina en la següent generació. Aquest fet no l’he pogut trobar en cap de les altres branques, i suposo es deu a la condició de pagesos propietaris benestants d’algunes branques gironines del cognom MIR. Altres casos són els d’en Pau PLA i CARRERES, oller de Malgrat que en casar-se amb Marianna CARRERES, de Quart, l’any 1645, adopta i transmet el cognom CARRERES, o Sebastià MATHEU, oller també de Quart, que no adopta el cognom de la seva muller Maria BOSCH en casar-se l’any 1668, però el transmet als seus fills, que s’anomenaran BOSCH i MATHEU.

Dels CORNELLÀ poc més n’he pogut esbrinar, però sembla que aquest no és el primer cas de canvi de cognom. A l’Arxiu del Bisbat de Girona hi ha un document on consta que es fa un préstec de 20 lliures a en Joan NADAL, àlies CORNELLÀ de Salitja, l’any 1488.

Notes:

FERRER i ALÒS, L. (2003) “Segundones y actividad económica en Cataluña (siglos XVIII-XIX)” a Revista de Demografia Histórica, num. 21, 2003.

FERRER i ALÒS, L. (2004) “Kinship as a Mechanism in the Social Structuring of Rural Catalonia (Eighteenth and Nineteenth Century), a Journal of Family History, Vol. 29 No. 2, April 2004

Masovers i ollers a Quart

A manca de fer una volta per Quart després de molts anys de no anar-hi, la documentació que he estat consultant aquests dies ha estat molt profitosa, i m’ha permès obtenir molts detalls sobre la vida d’algunes branques que desemboquen en la principal del MIR.

Aquestes branques són força vistoses en quant el rector de la parròquia de Santa Margarida de Quart ha inclòs força detalls en les partides de naixement i de casoris. D’aquí en puc conèixer els oficis i els masos on haurien viscut alguns dels avantpassats. Dos d’ells són masovers dels masos Modaguer (Salvi Bosch) i Ballet (Joan Canals) de Quart pels volts de l’any 1776. No he localitzat encara aquests dos masos, així que hauré de preguntar a l’ajuntament de Quart.

Seguint aquests dos cognoms enrere, m’he endinsat en el món de la terrissa negra i de la Confraria de les Santes Justa i Rufina, d’Ollers de Quart. Així, els Bosch, i altres cognoms que s’hi relacionen (Carreres, Mateu, Pla) tenen per ofici ollers de la parròquia de Quart. Tot plegat ha estat divertit. Desconeixia la importància de la terrissa a Quart, i la seva especialització en terrissa negra.

El gremi d’Ollers de Quart va ser fundat l’any 1572 quan Felip II els va autoritzar a reunir-se a l’església de Santa Margarida. A Quart s’hi fabricaven objectes d’ús quotidià (olles, càntirs, tupins, cossis...) de terrissa negra, que bàsicament es venien a la ciutat de Girona després de pagar l’impost corresponent per la seva entrada per la Torre Gironella de la ciutat. La dependència dels de Quart del Gremi de terrissaires de Girona els va dur força litigis, fins que l’any 1678 es van resoldre amb la independència de la confraria.

L'any 1674, segons consta a l'Arxiu del Bisbat de Girona, Roc Oller, rector de Malgrat, i la confraria dels terrissers d’aquest lloc, fan donació a Jaume Massó, rector, i a Pau Pla i Carreres i Narcís Mateu, terrissers de Quart, de relíquies de les santes Justa i Rufina. Aquest Pau PLA i CARRERES és el meu avi desè, i calculo que era nascut vers 1620 a la Vilanova de Palafolls (actual Malgrat de Mar). Amb el matrimoni amb Marianna CARRERES (* v. 1620 a Quart), filla de Barthomeu Carreres i Margarida, Pau adopta el cognom Carreres l'any 1646, i els seus fills Pau i Ponç ja duen aquest cognom. Desconec si en Pau Pla i Carreres era oller a la seva vila natal, però sí que es pot veure una relació amb la confraria de Malgrat. El que no he pogut esbrinar és si les confraries de Quart i de Malgrat ja tenien relacions abans, o fou a partir de que Pau es trasllada a Quart que facilita els contactes amb la seva població d'origen.

Nota genealògica:

La persona de referència és Salvi CANALS BOSCH(*1781 a Quart i +d.1821 a Caldes de Malavella), masover del Mas Salom de Caldes, i pare de Teresa CANALS MASSANA (*1821 a Caldes de Malavella i +d. 1889 a Sant Viceç de Montalt). La imatge de la terrissa és de l'apartat de la Fira de la Terrissa de Quart del web Firesifestes.com.

Sorpreses penedesenques: occitans i anglesos?

Fa temps que per simpatia vers la causa occitana, vaig al darrere dels meus avantpassats occitans que, segons la majoria de fonts que he consultat, estarien representats pel cognom Nadeu (el segon del meu avi de Castellterçol). Aquests Nadeu, dels que ja he parlat en una altra ocasió, provenen, de moment fins el segle XVIII de La Quar i la Portella. No he tingut sort, i de moment aquí estic aturat.

Però aquesta fal•lera occitana havia de provenir d’algun lloc, i de moment, han estat dels meus orígens penedesencs els que m’han donat les pistes més clares. Fent recerca del cognom PARERA/PERERA, serradors i pagesos de Vilafranca del Penedès des de 1605 fins que s’instal•len a Sant Martí Sarroca vers 1850 i Barcelona cap el 1900, resulta que les dones d’aquests avantpassats duen cognoms tan vistosos com DUFAU, COLET, ROSÉS i CAMPS. Dels darrers en tinc dubtes, però Dufau és un cognom occità, citat en el llibre de Antoni Masanell “La Vilafranca de 1634”, on exercien de sabaters. L’origen, d’aquests Dufau segurament està en els primers occitans que van arribar de forma massiva a Catalunya a causa de les guerres de religió del segle XVI a França i per les necessitats de mà d’obra que patia el nostre país en aquella època. Aquests Dufau (Raymunda, néta, Joseph. pare, i Joan, avi) que neixen a Vilafranca entre el 1620 i el 1670, amb molta probabilitat es podrien relacionar amb l’occità Genís De Faus, pagès, provinent de la parròquia de Bòrdièu, que el 1536 compra una casa al Vall del Castell a Vilafranca, i apareix com a cap de casa en el fogatge de 1553.

D’altra banda, la sorpresa ha estat trobar el cognom HILL, entre els avantpassats penedesencs. Un cognom així cal reconèixer que sona a anglès a primera vista. Entre els arxius parroquials de Santa Maria de La Bleda (actual terme de Sant Martí Sarroca) hi ha la partida de defunció de Llúcia Hill, natural de Sant Miquel d’Olèrdola, vídua de Jaume Rubió, pagès de Santa Margarida i els Monjos, que s’està en els apartaments de La Riba i el Molí d’en Mascaró (La Bleda- Santa Margarida i els Monjos). El cognom ja em va sobtar, i tot seguit vaig relacionar-lo amb les Caves Hill de Moja. Buscant per internet, el cognom és força estès pel Penedès i el Garraf . La mateixa web de Caves Hill dóna els seus orígens en un immigrant anglès que arribaria al Penedès cap a principis del segle XVIII. De tota manera, al Penedès hi ha també el cognom ILL, que és molt més antic, i té orígen català. No sé, em fa dubtar. En tot cas, fonèticament són diferents, i potser HILL s’assemblaria més al castellà GIL que no al català ILL.

Nota genealògica:
Els referents per seguir la recerca són: Francesc PARERA, pagès, (*1680 a Vilafranca del Penedès) fill de Miquel PERERA, pagès del Mas d’en Pep (*c. 1650 a Vilafranca del Penedès?) i Cecília. Raymunda DUFAU (*v. 1670 a Vilafranca del Penedès), muller de Francesc GRASAS i filla de Joseph DUFAU, sabater, i Margarida. Llúcia HILL i Rovira (*v.1745 a Sant Miquel d’Olèrdola +1809 a LaRiba, Santa Margarida i els Monjos), filla de Joseph HILL, pagès i Antònia Rovira.