Llibre recomanat

Ha calgut esperar uns quants anys perquè l’autor nordamericà Noah Gordon ens fes aquest regal a tots els que ens agrada conèixer les tradicions del nostre petit país. Escrit com a homenatge al món del vi, l’autor fa una instantània de la vida al món rural català entre mitjans i finals del segle XIX, barrejant qüestions tècniques de la cura de la vinya i la elaboració del vi amb un rerefons històric molt concret, les crisis carlines i el període de la revolució Gloriosa. Els avantpassats que van viure en aquest intèrval de sis anys van veure com era deposada la reina Isabel de Borbó (1868), s’instaurava un govern provisional amb els generals Serrano y Prim al capdavant (1869), canviava la dinastia regnant (Amadeu I de Savoia és proclamat rei d’Espanya), el general Prim era assassinat (descrit amb força traça per l’autor), abdicava el nou rei, es proclamava la I República, prenia força la III Guerra Carlina, es feia un cop d’estat monàrquic i es reinstaurava altre cop la monarquia borbònica. Ufff! Deu n’hi do el vertigen històric d’aquesta època. Llàstima que els meus avantpassats pagesos del Penedès en el segle XIX, almenys la majoria (com a la majoria dels personatges que apareixen en el llibre) no es van quasi assabentar d’aquests canvis o en van ser poc protagonistes. Els Ferrer, Ferrando, Térmens, Rubió i Parera d’aquesta època prou feina tenien per mantenir les seves famílies treballant de sol a sol en el ceps de Sant Martí Sarroca, La Bleda i Sant Cugat Sesgarrigues

De tota manera el llibre no és tant bo com “El Metge”, i segurament li hauria calgut una mica més d’assessorament històric, o entrar en qüestions polítiques com el conflicte dels rabassaires (el protagonista és un petit propietari, i només esmenta de passada la gran majoria de pagesos que arreu de Catalunya treballaven les vinyes en un contracte de “rabassa morta” i que donaria peu a grans conflictes a principis del segle XX).

Però en el fons és un llibre escrit amb el cor, i per això és totalment recomanable la seva lectura, fàcil i lineal, sense buscar en cap moment el cop d’efecte ni complicar la trama... ¿perquè fer-ho si la subsistència dels treballadors de la vinya i dels petits propietaris ja n’era prou, de complicada? I a més, cal agrair que un escriptor estranger hagi dedicat un llibre al nostre país... això no passa cada dia... i encara menys per parlar-ne bé.

Un petit detall que segurament mostra com n'està de ben informat l’autor sobre Catalunya és que els comentaris que he anat llegint de molts lectors espanyols es repeteixen en que no s’han sentit identificats amb el protagonista ni el seu entorn... un altre cop queda clar... Catalunya no és Espanya.

Tot seguint els MIR (III): L’Esparra

Tercer capítol de la sèrie. Arribat a casa, i amb l’internet a la meva disposició, em vaig adonat de l’error de havia comès amb l’Esparra. A més, el Diocesà de Girona té tots els llibres parroquials d’aquesta població. Aprofitant els darrers caps de setmana de l’estiu vaig aprofitar per fer-hi una visita, per conèixer el poble i per pujar al santuari de l’Argimon. El santuari és un lloc preciós, encimbellat dalt d’un turó i amb unes escales de pedra que permeten accedir-hi en el darrer tram de la pujada, ofereix una vista impressionant de la comarca de La Selva i del santuari de Farners i el cim de El Far. La població de l’Esparra és un petit nucli de població dispersa amb quatre cases al costat de l’església (en mal estat de conservació) i del famós Lledoner de l’Esparra. Aquí va viure un temps l’escriptor Prudenci Bertrana, durant la tercera guerra carlina, poc després que els meus avantpassats anessin a viure a Maçanet.

Finalment aquestes vacances de Nadal he pogut tornar a l’Arxiu Diocesà de Girona a fer la feina que em quedava pendent, i he trobat força informació sobre els Mir i el seu origen. En primer lloc, resulta que pels voltants de 1820 només hi ha dues persones amb el cognom Mir nascudes a l’Esparra i, per tocar-me els nassos, totes dues es diuen Joan (Joan Mir Coromines *1815 i Joan Mir Pèlach *1816). Qui dels dos és el meu avantpassat? No ho he pogut esbrinar, encara, però tot i tenir pares i mares diferents, resulta que són cosins... ahhhh! La cosa ja va millor, o sigui que els avis paterns són els mateixos. Efectivament, Esteve Mir Terrades i Josep Mir Terrades, pares dels dos “Joans”, són fills de Joan Mir i Maria Anna Terrades (habitants a l’Esparra). Més encara, ambdós tenen dues germanes casades a l’Esparra, Maria i Julita, però a la documentació consta clarament que ambdues són naturals de Tordera (l’Alt Maresme). És aquest l’origen dels Mir a l’entorn de 1760?

La conclusió és que hi ha tres generacions Mir vivint a l’Esparra entorn de 1815, i que només la darrera (els “Joans”) són nascuts allà. Quin és el vincle, doncs, amb el poble? M’arrisco a pensar que l’avi Joan Mir va anar com a masover d’alguna de les masies de la vila, ja que els seus fills consten com a “pagès” i “treballador” respectivament, i si hi hagués anat com a bracer o treballador, no hi hauria desplaçat la família sencera. L’origen sembla ser Tordera, tot i que és possible que en Joan Mir encara sigui nafural d’un altre lloc. Queda pendent per una altra visita al Diocesà de Girona

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Joan Mir (Coromines?, Pèlach?)(*L’Esparra +Maçanet de la Selva), net de Joan Mir (*c.1760 a Tordera?) i Maria Anna Terrades (*Maçanet de la Selva +L’Esparra a.1814). Els Mir enllacen amb el cognom Canals de Quart, però això ja ho explicaré.

Tot seguint els Mir (II): Mala sort

Finalment puc reprendre el post antic dedicat al cognom Mir, i que resulta que en va servir per descriure millor Sant Vicenç de Montalt que no pas per parlar d’aquesta branca familiar.

Ha estat una branca que he tingut aturada molt temps tot i ser un dels meus vuit primers cognoms, perquè les partides de naixement els situaven a Massanet de Cabrenys. Tot es va aclarir quan a la pàgina web de l’Arxiu Diocesà de Girona vaig descobrir la referència a un registre de Dispensa Matrimonial, “cutre” genealògicament parlant, entre Llorenç Mir Canals i Isabel Fraginals Riera amb data de 1879 a Massanet de la Selva.

Sí, he dit cutre, ja ho sé, però és que em vaig emocionar molt perquè les dispenses matrimonials, si són per consanguinitat, és a dir que es casen cosins o persones emparentades, duen annexada informació genealògica de quin nivell de consanguinitat tenen (... la feina feta, des de fa 130 anys, tu...). Vaig anar corrents a l’ADG, i em vaig trobar amb un full de dispensa matrimonial perquè es casaven fora del lloc d’origen del contraent (de Maçanet de la Selva a Sant Vicenç de Montalt) i no podien complir amb la norma eclesiàstica de fer públic el matrimoni durant tres festes seguides per si hi havia “lio” (ara fan servir la fórmula... si algú té alguna cosa en contra que ho digui ara...). Total amb prou feines hi constava el nom dels pares i el lloc d’origen. Mira que hagués estat fàcil que haguessin estat cosins, però no... la dispensa “cutre”.

Pitjor encara. Tant que me les dono de ser un bon coneixedor del meu país, vaig confondre el lloc d’origen del pare del contraent, L’Esparra (parròquia agregada a Riudarenes) amb Lesparre, poble occità de la regió d’Aquitània que va ser el darrer lloc en onejar la bandera anglesa després de 1453. En defensa meva cal dir que el document deia “Lasparra”. I vaig marxar amb la cua entre les cames de l’ADG, això sí... després de fer un bon dinar al Bistrot de Girona.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Lorenzo Mir Canals (*1855 Maçanet de la Selva +Sant Vicenç de Montalt), fill de Joan Mir (*L’Esparra +Maçanet de la Selva) i Teresa Canals Massana (*Caldes de Malavella +Maçanet de la Selva). La filla d’en Llorenç Mir i la seva dona, Isabel Fraginals, és Josepa Mir Fraginals (*1888 Sant Vicenç de Montalt +Barcelona), la meva besàvia.

El PP i la seva “Guerra de la independència” (II): el Govern de Catalunya

Seguint amb el tema de la Guerra del Francès, i per informar bé alguns desorientats, Catalunya, per decret directe de Napoleó Bonaparte, tot i restar incorporada a l'imperi napoleònic, va gaudir de govern propi (Govern de Catalunya), moneda pròpia i diferenciada de la espanyola i la francesa (si, si... la desapareguda PECETA), el català passà a ser llengua cooficial amb el francès (el Diari de Barcelona s’ editarà en català), i es crearà un exèrcit de Catalunya (pro-francès, és clar). Sembla ideal, oi?

Així, doncs, què va fer que els catalans acabéssim col·laborant en la derrota dels francesos? Ja he apuntat anteriorment que els elements més influents del moment (església i noblesa) es van posicionar contra el francès per les seves postures lliberals i de derrocament de l’Antic Règim que representaven (més encara després del decret de Napoleó abolint l’Antic Règim, els privilegis nobiliaris i promovent la dissolució dels ordres religiosos). En segon lloc, l’antipatia als francesos que tenim els catalans ve de lluny, i sempre hem estat a la brega des de temps immemorials, antipatia que en aquells moments venia reforçada per la proximitat de la Guerra Gran (1793-1795) i l’ocupació parcial de Catalunya.

Finalment s’ha d’aclarir que els francesos no van ser derrotats a Catalunya, i que van desocupar el Principat a rel de la derrota de Napoleó i de la restauració de la monarquia francesa en la figura de Lluís XVIII.

Valoració de tot això? Els qui creuen que Catalunya va jugar un paper important en la construcció d’Espanya com a estat-nació durant la Guerra del Francès van errats d’osques. Ni amb la combativitat contra els francesos (que va tenir poca rellevància comparada amb la lluita que van fer els espanyols amb el suport de l’exèrcit anglès) ni amb la participació de diputats catalans en la redacció i aprovació de la Constitució de Càdis (1812), que va ser abolida pel rei espanyol, Ferran VII només arribar a Espanya, els catalans vam ser la punta de llança de res. De tota manera, tampoc sabem què hagués passat si Catalunya hagués romàs annexionada a França, si s'hagués reincorporat a Espanya després de la derrota napoleònica, o si s'hagués constituït en una república satèl·lit...

Finalment vull agraïr la feina que està fent la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, en la qual he basat bona part del text, per treure a la llum passatges ocults (o ocultats per la crosta nacionalista espanyola) de la nostra història, i convidar-vos a fer-hi una ullada.

Nota Genealògica: semblava que no, però sí… també tinc part genealògica. L’any 1809, segons explica Antoni Pladevall en el seu llibre sobre la Història de Castellterçol, un tal Jeroni Carrera, jove de 19 anys, és mort pels francesos en el bosc de El Carner. Sembla ser que es tractaria de Jeroni Francesc Antoni Carrera Rubió, germà de Josep Carrera Rubió, bracer (*1775 Castellterçol) i tiet de Francesc Carrera Cabaner, bracer (*1814 Castellterçol + 1885 Castellterçol).

El PP i la seva “Guerra de la independència” (I): nova polèmica per a mal informats

Ara va el PP (amb l’afegitó corre-cuita dels “ciutadans”, no fos cas que perdessin vots), i torna a vetllar pels problemes que afecten quotidianament a la ciutadania, lluny de “veleitats” i simbolismes nacionalistes, és a dir, es preocupa per un problema dels grossos del que depèn el nostre benestar immediat: la commemoració de la Guerra del Francès (Guerra de la Independència, segons els espanyols). S’ha de ser burro.

Però bé, anem a pams i expliquem-ho tot, si tant ho volen. En primer lloc: quina “Guerra de la Independència”?. Espanya no va ser mai annexionada a França, es va convertir en un país satèl·lit amb el germà de Napoleó (Josep I Bonaparte) com a rei. Només Catalunya va ser annexionada a França (oficialment des de gener de 1812 fins el final de la guerra el 1814). En segon lloc: tal com diuen els del PP a Barcelona (que són els que han llençat la proposta) s’ha de reconèixer l’important paper de la ciutat de Barcelona en la lluita. Fals completament... Barcelona no sols no es va revoltar mai contra l’ocupació francesa, i no va ser alliberada fins la caiguda de Napoleó, sinó que era el nucli més important d’afrancesats.

D’altra banda, tot i reconèixer l’important paper que van jugar ciutats com Manresa, Tarragona o Girona en la lluita contra el francès (en els primers moments de la guerra i fruit de l’important paper que van jugar-hi religiosos i conservadors temerosos de les idees lliberals provinents de França, o perquè simplement eren places fortes on s’hi havien refugiat les restes de l’exèrcit regular espanyol), la realitat és que Catalunya no es va aixecar en ple contra el francès, i sempre va ser un escenari secundari de la guerra a la península ibèrica (segons les dades proporcionades per l’historiador Gustau Adzerias, les dades d’allistament voluntari en els terços de miquelets no van respondre a les expectatives de la Junta Superior de Catalunya ni mitjançant mesures coercitives).

Sobre la mani, encara

Un parell d'apunts sobre la manifestació del 1-D, abans d'anar a dormir. De fet les meves obligacions familiars no em van permetre actualitzar el bloc just després de tornar de la manifestació. Potser millor. Molts altres han estat més ràpids i han sabut expressar amb millors paraules el sentiment d'èxit. Després d'un dia llegint i escoltant les opinions, no em puc estar de comentar-ne dos aspectes:

El primer és la reacció rabiosa i immadura que ha tingut l'aparell socialista (els que “creen” la consigna i la repeteixen mil vegades per allò de... “una mentida repetida mil vegades...”). Ja estic acostumat a llegir els articles plens de rancúnia d'alguns dirigents dels PSC, però avui ha estat còmic veure com “pixaven fora de test” amb les seves declaracions , o les de la vicepresidenta espanyola. El millor ha estat l'editorial del diari “El País” (que, per cert,... m'ha censurat un comentari en la seva edició digital) amb el títol “Trampa y Bochorno” (Ah! Però igual es referien al seu president, el Zapastrero... o la línia editorial del diari...). Realment deixa molt bon regust de boca veure que estan rabiosos... senyal que la cosa va en marxa!

En segon lloc, però, un toc d'atenció. A la mani hi havia molts poques persones d'origen immigrant (no espanyoles). Ep!, cal que veiem que aquesta gent, o els seus fills, seran els millors clients de l'independentisme en els propers anys. Ells sí que tenen clara la importància de decidir a on van els seus diners, o qui decideix perquè han de passar per Madrid per poder volar als seus països. La majoria tenen molt clar el seu lligam a Catalunya, i no tant clar el seu lligam a Espanya. Reforcem la idea de que Espanya només és el lloc on van a parar els diners fruit de la seva feina i que d'aquests diners no en veuran gaires allà on viuen i treballen... a Catalunya.

Els avantpassats xinesos

Quan la meva filla tenia uns quants mesos sempre que anava a dinar a algun restaurant xinès o a comprar a les seves botigues, m’havia de sentir dir “¿Es china?”, referint-se a la nena, per part d’algun dels orientals que treballaven en el local. Amb el somriure més fals que hagueu pogut veure mai, els contestava que no, que era ben filla meva i de la meva dona, mentre pensava “!Chino tu padre!” sense cap intenció descriptiva.

Però ben lluny d’internar ofendre, cal explicar que de fet si que la mena nena té sang xinesa per part del meu sogre. M’explico. La Júlia té algunes faccions orientals que la fan ben guapa (no puc estar-me de dir-ho, ho sento), i que les ha heretat de la meva dona d’origen peruà. Fins fa poc sabíem que aquestes faccions orientals les havia heretat per part del seu avi de Callancas, Perú, i que aquest, segons la llegenda familiar, tenia algun avantpassat xinès (tot i que els seus noms i cognoms i els dels seus pares són ben “criollos”, o sigui castellans).

Aquest estiu, aprofitant el viatge a la serra de La Libertad (Perú), vaig intentar anar més enllà en la recerca genealògica dels avantpassats de la Júlia i de la meva dona. Poc vaig poder fer, però vaig avançar una mica l’arbre genealògic gràcies a tota la documentació que el meu sogre guarda a casa, i començar a veure on podria trobar més informació.

Quan vaig tornar a Catalunya em vaig posar a comprovar les dades, i aviat vaig veure que la branca que, segons la família, era de procedència xinesa coincidia amb el moment de major arribada de població xinesa a Perú, entre 1849 i 1874. Ignorància total, per part meva, d’aquest episodi de la història peruana, pensava que l’afluència de persones de l’altra banda de l’Oceà Pacífic (Xina, Japó) a Perú era una cosa gradual i moderna, però no. Entre aquestes dues dates arriba la major part de “coolies”, o xinesos immigrats a Perú. Les raons eren múltiples, però coincidia l’obertura del govern peruà a la importació de mà d’obra xinesa per a treballar en l’agricultura de les grans hisendes o en la recollida de guano a les illes per fer adobs, i la necessitat o obligació de molts petits agricultors o artesans (sobretot de la zona de Fukien i Guangdong), de fugir del seu país a causa d’una crisi de subsistències i de la revolta taiping

Legalment els “coolies” signaven un contracte de cinc o vuit anys per treballar a Perú, i després les autoritats peruanes els donaven un certificat de “Ciudadano asiático libre”. La realitat era que, després de la signatura d’aquests contractes (la majoria de vegades obligats per deutes o directament venuts com a esclaus mitjançant aquest “contracte”) i el trasllat en vaixells en condicions similars als vaixells de traficants d'esclaus provinents de l’Àfrica (en els que, sorpresa, hi va participar un tal Giuseppe Garibaldi), els “coolies” restaven en propietat dels hisendats i eren tractats quasi com a esclaus fins l’acompliment íntegre del seu contracte.

Segurament els avantpassats de la meva filla van patir aquestes condicions treballant en les hisendes de la costa properes a la ciutat de Trujillo, per passar a establir-se a la serralada on, amb esforç van poder comprar, cultivar i treure el fruit d'unes terres que sempre s'han resistit a donar cap facilitat a les persones que les han treballat.

Resto a l'espera d'algun material bibliogràfic que em permetrà, suposo, aprofundir més en l'aventura d'aquests peruans d'origen xinès, i els seus descendents.