Sorpreses penedesenques: occitans i anglesos?

Fa temps que per simpatia vers la causa occitana, vaig al darrere dels meus avantpassats occitans que, segons la majoria de fonts que he consultat, estarien representats pel cognom Nadeu (el segon del meu avi de Castellterçol). Aquests Nadeu, dels que ja he parlat en una altra ocasió, provenen, de moment fins el segle XVIII de La Quar i la Portella. No he tingut sort, i de moment aquí estic aturat.

Però aquesta fal•lera occitana havia de provenir d’algun lloc, i de moment, han estat dels meus orígens penedesencs els que m’han donat les pistes més clares. Fent recerca del cognom PARERA/PERERA, serradors i pagesos de Vilafranca del Penedès des de 1605 fins que s’instal•len a Sant Martí Sarroca vers 1850 i Barcelona cap el 1900, resulta que les dones d’aquests avantpassats duen cognoms tan vistosos com DUFAU, COLET, ROSÉS i CAMPS. Dels darrers en tinc dubtes, però Dufau és un cognom occità, citat en el llibre de Antoni Masanell “La Vilafranca de 1634”, on exercien de sabaters. L’origen, d’aquests Dufau segurament està en els primers occitans que van arribar de forma massiva a Catalunya a causa de les guerres de religió del segle XVI a França i per les necessitats de mà d’obra que patia el nostre país en aquella època. Aquests Dufau (Raymunda, néta, Joseph. pare, i Joan, avi) que neixen a Vilafranca entre el 1620 i el 1670, amb molta probabilitat es podrien relacionar amb l’occità Genís De Faus, pagès, provinent de la parròquia de Bòrdièu, que el 1536 compra una casa al Vall del Castell a Vilafranca, i apareix com a cap de casa en el fogatge de 1553.

D’altra banda, la sorpresa ha estat trobar el cognom HILL, entre els avantpassats penedesencs. Un cognom així cal reconèixer que sona a anglès a primera vista. Entre els arxius parroquials de Santa Maria de La Bleda (actual terme de Sant Martí Sarroca) hi ha la partida de defunció de Llúcia Hill, natural de Sant Miquel d’Olèrdola, vídua de Jaume Rubió, pagès de Santa Margarida i els Monjos, que s’està en els apartaments de La Riba i el Molí d’en Mascaró (La Bleda- Santa Margarida i els Monjos). El cognom ja em va sobtar, i tot seguit vaig relacionar-lo amb les Caves Hill de Moja. Buscant per internet, el cognom és força estès pel Penedès i el Garraf . La mateixa web de Caves Hill dóna els seus orígens en un immigrant anglès que arribaria al Penedès cap a principis del segle XVIII. De tota manera, al Penedès hi ha també el cognom ILL, que és molt més antic, i té orígen català. No sé, em fa dubtar. En tot cas, fonèticament són diferents, i potser HILL s’assemblaria més al castellà GIL que no al català ILL.

Nota genealògica:
Els referents per seguir la recerca són: Francesc PARERA, pagès, (*1680 a Vilafranca del Penedès) fill de Miquel PERERA, pagès del Mas d’en Pep (*c. 1650 a Vilafranca del Penedès?) i Cecília. Raymunda DUFAU (*v. 1670 a Vilafranca del Penedès), muller de Francesc GRASAS i filla de Joseph DUFAU, sabater, i Margarida. Llúcia HILL i Rovira (*v.1745 a Sant Miquel d’Olèrdola +1809 a LaRiba, Santa Margarida i els Monjos), filla de Joseph HILL, pagès i Antònia Rovira.

Retornant al bloc

Després de força temps sense escriure, capficat en diferents temes i llegint molt, molt i molt, m’he decidir a sortir d’aquest “retir” blocaire per posar en quatre ratlles les recerques que he anat fent aquests darrers dos... ui no..., ja són tres mesos sense escriure!

No han estat uns mesos desaprofitats, perquè el poc temps lliure que m’ha quedat he avançat força en la recerca genealògica de diferents branques del Penedès (Parera, Térmens, Dufau, Hill...) i del Gironès i La Selva (Canals, Massana, Bosch, Carreres...), amb algunes sorpreses que ja explicaré més endavant.

Aprofito aquesta nova presentació per recomanar-vos el nou enllaç: el bloc d’en Trenkapins, un bon company i amic de l’anterior feina retrobat després de força temps de no veure’ns gràcies a la xarxa.

In memoriam

Dues ratlles per afegir-me al dol de la família de la meva dona, que aquests dies de Setmana Santa han perdut una persona molt estimada.

Potser un record no és prou per explicar tot el que voldria, ni amb la intensitat que és necessària en aquests casos però, malgrat tot, vull recordar, fer-ne testimoni i donar a conèixer a tothom l’amor d’una dona lluitadora per la terra que l’havia vist créixer, però que també l’havia fet suar dia a dia per guanyar-se el seu respecte i els seus fruits.

Guardo memòria d’una dona que, com els seus avantpassats que terròs a terròs van arrancar el guany d’una terra que no es deixa dominar fàcilment per les mans dels homes, va renunciar a moltes coses per seguir treballant per millorar casa seva, el seu poble i el seu país. Sempre amb la cançó als llavis: Ricas montañas, hermosas tierras, risueñas playas, ¡¡¡ES MI PERÚ!!!



Dos líneas para añadirme al duelo de la familia de mi mujer, que estos días de semana santa han perdido una persona muy querida.

Quizá un recuerdo no es suficiente para explicar todo lo que querría, ni con la intensidad necesaria en estas ocasiones pero, a pesar de todo, quiero recordar, dar testimonio, y dar a conocer a todo el mundo el amor de una mujer luchadora por la tierra que la había visto crecer, pero también la había hecho sudar día tras día para ganarse su respeto y su fruto.

Guardo memoria de una mujer que, igual que sus antepasados arrancaron terrón a terrón el fruto de una tierra que no se deja dominar con facilidad por las manos del Hombre, renunció a muchas cosas para seguir trabajando para mejorar su casa, su pueblo y su país. Siempre con una canción en los labios: Ricas montañas, hermosas tierras, risueñas playas, ¡¡¡ES MI PERÚ!!!

Música: Dante's Prayer -Lorenna McKennit

L’enigma PADRÓ (I): la llegenda familiar

Ja fa temps que vaig donant voltes a aquest cognom, el segon de la meva àvia, i no acabo de trobar-ne l’entrellat. La branca RIUDOMS – PADRÓ s’ha convertit en una de les que suposen un repte més interessant en la meva recerca genealògica, ja que sobre els dos cognoms es concentren alhora una sèrie de vivències reals i llegendes familiars que li donen força interès a una recerca feixuga per la pèrdua de dades de referència.

Si ens quedem només amb els fets reals i constatables, aquesta branca és, sens dubte, una de les més interessants, per la dedicació laboral dels seus membres. Els Riudoms i els Padró han estat mestres d’ensenyament primari, artistes, capellans, músics i guàrdies civils. En aquest primer post vull centrar-me en la llegenda familiar dels PADRÓ.

Cada any, durant la celebració del sant de la meva àvia, la sobretaula ha estat un continu de records familiars, i llegendes que han estat explicades una i altra vegada. D’aquestes resultaria que els PADRÓ, concretament en Josep Padró Canudes, hauria estat un mestre d’escola fill d’una família nombrosa vinculada amb la noblesa manresana que durant la Guerra Carlina s’hauria arruïnat i hauria renunciat els títols de noblesa (comtes de Serraïma). La família era molt creient, i molts dels fills haurien anat encaminats a dur carrera eclesiàstica (de fet només hi ha constància que ho fes un... però deu n’hi dó... on va arribar). Fins i tot, un dels germans hauria emigrat a l’Argentina!

La figura més enigmàtica dels PADRÓ és el pare d’aquest Josep, Ignasi Padró i Cornet (* c. 1810 Sant Feliu del Racó + a. 1895 Manresa) que segons la llegenda seria... de lluny... la persona més prolífica de tots els meus avantpassats! ...i perquè no dir-ho, una de les figures que més mals de cap m’ha dut a l’hora de trobar informació sobre ell. Ha estat tanta la fixació durant temps, que s’ha convertit en la base de les teories que desenvoluparé en la recerca.

Aquesta sèrie de posts també són una crida als visitants que puguin tenir més informació, i que em vulguin corregir algun aspecte on vagi errat, per millorar l’avenç de la recerca.

Nota: acabo de rebre una documentació per correu electrònic d'una persona a la que estic molt agraït per la seva col·laboració. Quan l'acabi d'assimilar, contrastar i païr una miqueta ja la comentaré.

Votar sobiranista... no té preu

El suposat vot útil

Aquest matí he escoltat a RAC1 una entrevista al cap de campanya del PSOE, José Blanco, on, a part de fer campanya descarada atacant directament terceres forces en discòrdia i dient que qualsevol vot que no fos per al PSOE duria el PP al govern, ha menyspreat el vot als partits minoritaris tot posant un exemple. Resulta que, segons ha explicat ell mateix, en les eleccions municipals d’un poble de les espanyes, el PP va obtenir l’onzè regidor disputat per un sol vot, amb el resultat de PP 6 regidors i PSOE 5 regidors. Segons Blanco, molts votants de partits que no havien obtingut representació se li van adreçar per planyir-se del seu vot i que per culpa seva ara governaria el PP al seu municipi. No m’ho podia creure... l’estratègia de bipolarització de la campanya ha arribat fins el punt de menysprear i fer que els votants d’opcions minoritàries ens sentim culpables...!?

El que el senyor Blanco no ha entès és que si aquests ciutadans no van votar al PSOE segurament va ser perquè se sentien millor representats per altres forces polítiques o perquè simplement no volien votar uns xoriços prepotents. Posats a dir bestieses jo també demano que els ciutadans que vegin més de vuit hores diàries d’alguns programes de televisió perdin el seu dret de vot. Ja veuríem si llavors PSC-PSOE i PP passen a ser partits minoritaris. Encara tindrien els pebrots de demanar el vot útil!

Abstenir-se pensant que a Madrid els preocupa

Diferents opcions i grups polítics sobiranistes estan pregonant l’abstenció a les properes eleccions com una manera de fer sentir la disconformitat amb opcions polítiques que ens malrepresenten. Està molt bé... però no fem el burro perquè l’onada del bipartidisme espanyolista ens pot deixar a tots amb l’aigua al coll. Mentre que molts catalans que votaven partits sobiranistes, emprenyats i amb raó amb els nostres representants, no aniran a votar, els que sí que ho faran en massa són els votants del PP i del PSOE que, amb aquesta campanya i precampanya, estan amarats de bipartidisme, debats a dues bandes entre Zapatero i Rajoy i altres consignes mediàtiques.

Creure que algú es posarà les mans al cap perquè hi hagi una elevada abstenció és somiar. El PSC-PSOE només es preocupa quan l’abstenció afecta els seus, i els va molt bé una campanya on sembli que només hi ha dues opcions: Zapatero o Rajoy. No els fem el joc: la gent que vol avançar en la construcció d’un país millor som la majoria, i cal que ho vegin a les urnes!

Deixar escapar bones oportunitats

Tot i considerar les CUP com una de les meves opcions per simpatia, feina que estan fent als ajuntaments i per opció ideològica, penso que en aquestes eleccions van errats d’osques no presentant-se a les eleccions. Tot i que puc compartir més o menys els motius, creu que és una manca de visió a mig termini que fa que una part important del país no quedi representada. Si les eleccions no són catalanes... si presentar-se és fer el joc a l’estat espanyol... si totes les opcions són igual de dolentes... per què l’esquerra independentista basca s’hi volia presentar?

Els bascos són més pragmàtics que els catalans, i una bona collita de vots representa, d’una banda, una demostració de les forces amb les que compta cadascuna de les parts enfrontades i, de l’altra, si es treu un escó... una injecció econòmica de 21.167 euros per cada escó obtingut més 0,79 cèntims per cada vot obtingut per circumscripció electoral. O els catalans som imbècils o n’hi ha que són més sectaris que la Conferencia Episcopal Espanyola.

Col•laboracionistes o resistents

Una de les sorpreses (n’hi ha més) d’aquest darrer any d’estar investigant el cognom Carrera ha estat la relació amb la branca Castell de Castellterçol, que m’ha dut a localitzar com a avantpassat meu un tal Valentí Castell, paraire, mort abans de 1735. Com que molt abans ja m’havia interessat per la història del meu poble, el nom em va semblar que em sonava, i que l’historiador Antoni Pladevall hi havia fet referència en el seu llibre sobre la història de Castellterçol. I efectivament... les meves sospites es van confirmar: sóc descendent directe del primer batlle botifler de la vila. Quin horror!

En Valentí Castell va ser nomenat per les autoritats borbòniques en substitució de l’alcalde austriacista Ramon Oller, l’any 1713, i va ocupar el càrrec durant cert temps abans de morir. Pladevall comenta, en desgreuge de la gent de Castellterçol (i això em tranquilitza una mica) que el poble va defensar fermament la causa de Carles d’Àustria, i que, en paraules de les autoritats invasores, havent-se significat en contra de Felip V, havien de triar un alcalde entre els que s’havien mantingut més o menys al marge en el conflicte, van optar per triar “el menos malo”... “hombre de buena posición y bastante capacitado y que se ha mantenido al margen en los pasados disturbios”.

Però bé... pocs anys més tard, trobem un Carrera exercint de regidor en un dels primers ajuntaments de l’època borbònica. En Joan Carrera Serra, germà del meu avantpassat Mariano Carrera Serra, sastre, era casat en segones núpcies amb una doncella de la família Guàrdia (benestant de l’època), i formava part de l’ajuntament en època del batlle Ramon Plans, l’any 1735. Curiositat o resistència... consta que dinou anys després del Decret de Nova Planta prohibint la llengua catalana, les autoritats públiques de Castellterçol encara utilitzaven el català per les seves tasques oficials, concretament el Llistat del Cadastre de 1735 (AHCM, Cadastre, Castellterçol, 1735) és escrit en català, així com la signatura dels regidors de la vila que en donen constància. Llàstima que el Cadastre de 1741 ja estigui escrit en castellà!

Per trencar una mica aquesta imatge de derrota acceptada desprès de 1714, us recomano el llibre de Lluís Roura “Subjecció i revolta en el segle de la Nova Planta”, on queda clar que els catalans no vam acceptar la submissió per les bones i que, tot i l’esgotament de la Guerra de Successió, es van amotinar i revoltar quan va fer falta, igual que les autoritats borbòniques mai van confiar en la submissió i acceptació de Catalunya envers elles.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Mariano Carrera Serra(*Castellterçol +Castellterçol a. 1803), sastre net d'Andreu Carrera, sastre de castellterçol, i casat amb Anna Farreras l'any 1733.

Dividir un país

A ningú han de sorprendre les declaracions de destacats membres del PP en aquests dies de precampanya electoral. Els atacs directes i viscerals contra la immersió lingüística i els sistemes d’acollida escolar dels nouvinguts a Catalunya són una estratègia electoral que es basa en recuperar el vot perdut a mans de l’espanyolisme zoològic (Ciutadans) i captar vots a Espanya.

De tota manera, l’atac directe contra el sistema educatiu català s’ha de veure com una estratègia a mig-llarg termini, on l’ideal per al PP seria la reproducció d’un sistema similar al del País Basc (esperem que les declaracions que han fet algunes persones sobre el tema de la guerra civil d’aquí a una generació siguin del tot errònies). Un sistema on la societat estigui dividida en dues parts, bascs i espanyols, catalans i espanyols, i on el PP tingui captiu (en competència única amb el PSOE) el vot de la meitat de la societat, sense possibilitats de transferències de vot d’una part a l’altra.

El sistema d’immersió lingüística i les mesures d’acollida de les persones nouvingudes han estat l’element clau per crear a Catalunya una societat oberta on qualsevol persona normal, per molt radicalment nacionalista espanyol que sigui, pugui evolucionar cap a opcions polítiques civilitzades. El sistema ha generat, en aproximadament dues generacions de funcionament, una mobilitat entre gent de diferents opcions ideològiques i diferents procedències que en cap cas ha afavorit el PP. I, és clar, a això al PP no li interessa, vol que la societat estigui segmentada i que no es pugui escapar ningú del ramat que ells pressuposen que els pertocaria.

Però segurament el que cal és que es plantegin si el PP a Catalunya és un partit normal. Té el vot que té, però en cap cas passa de ser una opció marginal i radical, i la gent, a mesura que viu a Catalunya i va adquirint un major nivell educatiu generació rere generació, perd l’interès en votar el PP.

Nota: les imatges les he tret del Web http://flickr.com/photos/marianorajoi/page2/