dilluns, 22 d’octubre de 2007

Volem els papers a casa


Més de 12000 assistents a l'acte d'avui per exigir el compliment de la llei de retorn dels nostres papers que encara romanen a l'Archivo de la Guerra Civil a Salamanca. Èxit rotund i toc d'atenció al titular d'un ministeri que no hauria d'existir i contra la previsible utilització partidista i il·legal per part del Partit Socialista d'una documentació que hauria d'estar retornada a Catalunya abans del final de la legislatura. Casualment aquest cap de setmana he llegit la conferència que va fer en Josep Cruanyes a Moià tractant el tema dels papers espoliats en un número antic de la revista “Modilianum” (sí amics, sí... ja veieu que continuo comprant números endarrerits de revistes amb noms estranys, però què hi farem... cadascú té els seus vicis). El text, bàsicament el capítol introductori del seu llibre, m'ha fet reflexionar, des del punt de vista genealògic. I, tot donant-hi voltes... m'he emprenyat de veritat. Ara sóc conscient de tot allò que m'han pres.


Ja m'he cagat mil i un cops en tots els familiars dels fills de puta de la FAI que van cremar les esglésies catalanes, perdent-se així el passat de centenars de milers de famílies i persones treballadores que, per desgràcia seva, només eren algú amb noms i cognoms quan naixien, es casaven o morien i quedava anotat en els arxius parroquials. Llegint l'article m'adono que la cosa anava molt més enllà. De tota la documentació espoliada pels organismes de persecució del règim feixista, resulta que només en queda prop d'una quarta part, si arriba. La resta es va destruir per fer el paper necessari per elaborar les fitxes repressives. Aquesta documentació ja no ens la podran tornar!


Com tampoc ja no ens podran tornar la memòria del silenci, voluntari i atemorit, dels nostres avis i àvies que ens van silenciar durant molt temps, episodis sencers del seu passat. La por, el desig d'oblidar experiències traumàtiques, i un sentiment de vergonya imposat que va ser una de les màquines repressives més eficients de la dictadura, van fer que molta documentació personal que reflectia les seves opinions polítiques, el seu compromís amb la societat que els envoltava, o fins i tot les seves aficions esportives, fos destruïda tot just acabada la guerra per ells mateixos o per qualsevol familiar temorós de la repressió o del què diran. Exemples en tinc uns quants en la meva pròpia recerca; del meu avi Ferrer només vaig arribar a saber, en vida seva, que havia lluitat a la Batalla de l'Ebre i que havia estat afiliat al CADCI; igualment just aquest any he sabut que el germà del meu besavi Carrera va ser assassinat al Camp de la Bota per haver format part del Comitè que va gestionar l'ajuntament de Castellterçol durant la Guerra Civil. La documentació ja no existia, destruïda feia anys per amagar proves comprometedores. El silenci entre els que van viure aquella època ha estat la norma. Massa tard. Aquests són uns “documents” que també m'han pres i segur que no em podran tornat mai més.