L’enigma Padró (II): avancem dues passes

Fa temps iniciava una sèrie dedicada al cognom Padró, un dels més enigmàtics i alhora interessants de la meva genealogia. La meva recerca del cognom, carregat de llegendes, es fonia en el naixement del meu besavi 3er, Ignasi Padró Cornet, que tots els documents situaven a Sant Feliu del Racó, mentre que la llegenda familiar els citava com a procedents de Manresa, i provinents de família noble. La documentació fins el moment era força pobra, ja que en la partida de naixement del seu fill (Josep PADRÓ CANUDAS *1846 a Manresa) només hi constava el nom dels pares, Ignasi Padró Cornet i Maria Canudas i la professió del pare: fuster. La línia es perdia i no quedava clara la procedència dels avis.

Tot es va començar a aclarir quan un conegut historiador em va enviar una còpia del testament d’Anton CORNET i BOHIGAS, datat l’any 1815 a Manresa, on es nomenava marmessor testamentari el seu gendre Macià PADRÓ casat amb la seva filla Maria CORNET. Aquesta era la primera dada concreta que havia rebut, d’un matrimoni Padró-Cornet, possibles pares d’Ignasi Padró. A més redreçava la recerca cap a Manresa. Finalment vaig trobar a l’Arxiu Comarcal de Manresa, el registre de matrimoni entre “Ignacio Padró, joven carpintero, hijo de Matías carpintero y Maria Cornet, con Maria Camps, viuda, hija de Pedro Juan Canudas labrador y Rosa Cañellas”, l’any 1840. Aquesta era la dada que em faltava. El meu besavi 3er, Ignasi Padró Cornet, tenia com a pares a Macià (els espanyols del XIX són molt propensos a canviar aquest nom per Matías) Padró i Maria Cornet. Encara més, del testament es desprèn que els avis materns eren Anton Cornet Bohigas, fabricant de vels de Manresa i Maria Serrahima.

Tot i fer un petit avenç, s’obren nous dubtes. Primer: aquests Padró, quina relació tenen amb la família d’escultors i retaulistes Padró que surten citats a vegades com a fusters i com a escultors. Segon: la llegenda familiar que situa els Padró com a comtes de Serrahima, ja té un punt on agafar-se, l’avia d’Ignasi Padró és una Serrahima (en tot cas, la noblesa sembla que no vindria dels Padró). Tercer, i potser el més fàcil: Per què Ignasi Padró va néixer a Sant Feliu del Racó? La resposta a aquesta darrera pregunta podria ser que, si calculem el naixement d’Ignasi a l’entorn de 1810, ens trobem amb que els Francesos van incendiar la ciutat de Manresa l’any 1811, i és possible que la família hagués de fugir tot seguint el camí ral que, per Pont de Cabrianes, mena fins a Barcelona passant prop de Terrassa i Sabadell, l’actual Parc Natural de Sant Llorenç. Però així i tot, quina relació podien tenir amb els Padró de Sentmenat?

A més, em permet obrir noves vies de recerca amb els Cornet i els Serrahima. A veure quin suc en puc treure.

Nota genealògica
El referent és Montserrat Padró Ferrer (*1885 Sant Cugat Sesgarrigues + 1975 Barcelona), filla de Josep PADRÓ CANUDES (*Manresa 1846 +Barcelona 1935).) i Llúcia FERRER FERRANDO (*1860 Sant Cugat Sesgarrigues +1947 Barcelona), i néta d’Ignasi Padró Cornet (* v.1810 Sant Feliu del Racó + Manresa) i Maria CANUDES CAÑELLAS (* Salelles c. 1816 + Manresa c. 1890).

Una de pirates

No, en realitat no és un post dedicat a les dilacions practicades pel PSOE per al finançament de Catalunya. Vaig per uns altres pirates.

Aquest estiu, una de les minisortides que ha fet amb els nens ha estat a l’Estartit, a fer una excursió en un “vaixell corsari”. La sortida va estar força bé: t’embarquen en una reproducció d’una goleta del segle XVIII, et duen fer una passejada per la costa des de l’Estartit, tot vorejant les Illes Medes, fins a l’Escala, on pots veure tots els penya-segats i caletes d’aquella part de la costa, fins arribar a Cala Montgó, on et deixen fer un banyet al bel mig de la cala. El dia va estar una mica ennuvolat, però no van faltar estones de sol i de llum mediterrània.

En resum: sortideta, bon esmorzar (recomanable el bar Kim’s en el passeig davant del port), passejada en un vaixell “antic” i banyet al bell mig de Cala Mongó, totalment recomanable per fer amb nens. Això si, tingueu en compte que és l’opinió d’algú que està més acostumat a mirar-se el mar des de dalt d’un turó que no pas a navegar-hi.

Més enllà de l’excursió, el que em va provocar certa inquietud va ser que, en un vaixell, amb 3 nanos grandets i estudiadets (la petita encara no compta), el referent dels pirates ha estat constantment la pel•lícula “Piratas del Caribe”, i com a molt estirar els pirates (pirates, corsaris, bucaners) que feien la seva “feina” per les illes del Carib. Cap d’ells coneixia que a la Mediterrània hi ha hagut pirates durant molts anys, no sabien qui eren els germans Barbarossa, perquè servien les “torres de guaita” que hi ha per tota la costa catalana , que les illes Medes eren refugi de pirates, que Juli Cèsar es va enfrontar als pirates de les costes itàliques, o que catalans i genovesos van estar durant segles en una guerra no declarada anomenada guerra di corsa, que més o menys vol dir: jo sóc un “pacífic comerciant” català però en quant veig un altre “pacífic comerciant” genovès amb un vaixell menys ben armat que el meu, li foto garrotada, li prenc les mercaderies, i apreto a córrer cap a un port segur, i viceversa.

Això no fa més que constatar la incapacitat o inutilitat dels catalans, i els europeus no anglosaxons en general, per donar a conèixer, promocionar i exportar les nostres icones i referents, i la facilitat que tenim d’empassar-nos les dèries i fòbies dels nostres amics nordamericans. En fi... coses del cinema i dels diners per produir-ne de qualitat, que fan que els mediterranis tinguem cada cop més difícil ensenyar història des del mateix lloc on s’ha produït, si no és que abans ha passat per pantalla.

Balls de cognoms

Aquests dies de recerques gironines m’han fet paleses algunes troballes que no havia vist en altres zones de Catalunya a l’entorn dels segles XVII i XVIII. Sobretot m’ha sobtat la gran quantitat de cognoms que canvien, de famílies que en algun moment, traspassen el cognom de la dona als fills. Aquest fet, que ara, segons les noves normatives, ja és permès, no deixa de ser un fenomen abundant durant alguns segles, sobretot en enllaços de famílies benestants. Els treballs de Llorenç Ferrer i Alòs sobre el sistema d’hereus i pubilles a Catalunya donen llum sobre aquesta qüestió a la zona del Bages, mitjançant l’anàlisi dels contractes matrimonials que fan que la pubilla d’una casa transfereixi el seu cognom als seus successors, sobretot l’hereu, però encara no m’havia trobat cap cas entre els meus antecessors.

Així, he trobat el cas d’en Guerau Cornellà i Bosch (procedent de Montcal, Girona, i casat a Salitja) que, en el moment de casar-se adopta el cognom de la seva dona Margarida, la pubilla de Can CORNELLÀ de Salitja (el format és diferent cada cop, unes vegades es fa anomenar Cornellà y Bosch, altres Bosch y Cornellà, però al final el cognom que adopten els fills és Cornellà). En el seu testament fet davant el rector de la Parròquia de Salitja l’any 1682, en Guerau estableix com a successor un dels meus avis novens, en Joan Pere CORNELLÀ (* Salitja 1654)... atenció!... fill de la seva dona Margarida CORNELLÀ en el seu primer matrimoni amb Andreu GARROFA i CORTADA (*Aiguaviva c.1620) + Salitja 1655).

En Guerau, doncs, no és el primer en perdre el cognom. Ja ho havia fet abans n’Andreu GARROFA, fill cabaler dels Garrofa d’Aiguaviva (família documentada ininterrompudament en el Mas Garrofa des de l’any 1450), que adopta el cognom de la pubilla de Can Cornellà de Salitja i el traspassa al seu primogènit.

Segons Ferrer i Alòs, aquesta és una estratègia comuna en les cases benestants catalanes. La pubilla es casa amb un cabaler amb la condició que el cognom de la seva casa no es perdi, i es restableixi la transmissió masculina en la següent generació. Aquest fet no l’he pogut trobar en cap de les altres branques, i suposo es deu a la condició de pagesos propietaris benestants d’algunes branques gironines del cognom MIR. Altres casos són els d’en Pau PLA i CARRERES, oller de Malgrat que en casar-se amb Marianna CARRERES, de Quart, l’any 1645, adopta i transmet el cognom CARRERES, o Sebastià MATHEU, oller també de Quart, que no adopta el cognom de la seva muller Maria BOSCH en casar-se l’any 1668, però el transmet als seus fills, que s’anomenaran BOSCH i MATHEU.

Dels CORNELLÀ poc més n’he pogut esbrinar, però sembla que aquest no és el primer cas de canvi de cognom. A l’Arxiu del Bisbat de Girona hi ha un document on consta que es fa un préstec de 20 lliures a en Joan NADAL, àlies CORNELLÀ de Salitja, l’any 1488.

Notes:

FERRER i ALÒS, L. (2003) “Segundones y actividad económica en Cataluña (siglos XVIII-XIX)” a Revista de Demografia Histórica, num. 21, 2003.

FERRER i ALÒS, L. (2004) “Kinship as a Mechanism in the Social Structuring of Rural Catalonia (Eighteenth and Nineteenth Century), a Journal of Family History, Vol. 29 No. 2, April 2004

Masovers i ollers a Quart

A manca de fer una volta per Quart després de molts anys de no anar-hi, la documentació que he estat consultant aquests dies ha estat molt profitosa, i m’ha permès obtenir molts detalls sobre la vida d’algunes branques que desemboquen en la principal del MIR.

Aquestes branques són força vistoses en quant el rector de la parròquia de Santa Margarida de Quart ha inclòs força detalls en les partides de naixement i de casoris. D’aquí en puc conèixer els oficis i els masos on haurien viscut alguns dels avantpassats. Dos d’ells són masovers dels masos Modaguer (Salvi Bosch) i Ballet (Joan Canals) de Quart pels volts de l’any 1776. No he localitzat encara aquests dos masos, així que hauré de preguntar a l’ajuntament de Quart.

Seguint aquests dos cognoms enrere, m’he endinsat en el món de la terrissa negra i de la Confraria de les Santes Justa i Rufina, d’Ollers de Quart. Així, els Bosch, i altres cognoms que s’hi relacionen (Carreres, Mateu, Pla) tenen per ofici ollers de la parròquia de Quart. Tot plegat ha estat divertit. Desconeixia la importància de la terrissa a Quart, i la seva especialització en terrissa negra.

El gremi d’Ollers de Quart va ser fundat l’any 1572 quan Felip II els va autoritzar a reunir-se a l’església de Santa Margarida. A Quart s’hi fabricaven objectes d’ús quotidià (olles, càntirs, tupins, cossis...) de terrissa negra, que bàsicament es venien a la ciutat de Girona després de pagar l’impost corresponent per la seva entrada per la Torre Gironella de la ciutat. La dependència dels de Quart del Gremi de terrissaires de Girona els va dur força litigis, fins que l’any 1678 es van resoldre amb la independència de la confraria.

L'any 1674, segons consta a l'Arxiu del Bisbat de Girona, Roc Oller, rector de Malgrat, i la confraria dels terrissers d’aquest lloc, fan donació a Jaume Massó, rector, i a Pau Pla i Carreres i Narcís Mateu, terrissers de Quart, de relíquies de les santes Justa i Rufina. Aquest Pau PLA i CARRERES és el meu avi desè, i calculo que era nascut vers 1620 a la Vilanova de Palafolls (actual Malgrat de Mar). Amb el matrimoni amb Marianna CARRERES (* v. 1620 a Quart), filla de Barthomeu Carreres i Margarida, Pau adopta el cognom Carreres l'any 1646, i els seus fills Pau i Ponç ja duen aquest cognom. Desconec si en Pau Pla i Carreres era oller a la seva vila natal, però sí que es pot veure una relació amb la confraria de Malgrat. El que no he pogut esbrinar és si les confraries de Quart i de Malgrat ja tenien relacions abans, o fou a partir de que Pau es trasllada a Quart que facilita els contactes amb la seva població d'origen.

Nota genealògica:

La persona de referència és Salvi CANALS BOSCH(*1781 a Quart i +d.1821 a Caldes de Malavella), masover del Mas Salom de Caldes, i pare de Teresa CANALS MASSANA (*1821 a Caldes de Malavella i +d. 1889 a Sant Viceç de Montalt). La imatge de la terrissa és de l'apartat de la Fira de la Terrissa de Quart del web Firesifestes.com.

Sorpreses penedesenques: occitans i anglesos?

Fa temps que per simpatia vers la causa occitana, vaig al darrere dels meus avantpassats occitans que, segons la majoria de fonts que he consultat, estarien representats pel cognom Nadeu (el segon del meu avi de Castellterçol). Aquests Nadeu, dels que ja he parlat en una altra ocasió, provenen, de moment fins el segle XVIII de La Quar i la Portella. No he tingut sort, i de moment aquí estic aturat.

Però aquesta fal•lera occitana havia de provenir d’algun lloc, i de moment, han estat dels meus orígens penedesencs els que m’han donat les pistes més clares. Fent recerca del cognom PARERA/PERERA, serradors i pagesos de Vilafranca del Penedès des de 1605 fins que s’instal•len a Sant Martí Sarroca vers 1850 i Barcelona cap el 1900, resulta que les dones d’aquests avantpassats duen cognoms tan vistosos com DUFAU, COLET, ROSÉS i CAMPS. Dels darrers en tinc dubtes, però Dufau és un cognom occità, citat en el llibre de Antoni Masanell “La Vilafranca de 1634”, on exercien de sabaters. L’origen, d’aquests Dufau segurament està en els primers occitans que van arribar de forma massiva a Catalunya a causa de les guerres de religió del segle XVI a França i per les necessitats de mà d’obra que patia el nostre país en aquella època. Aquests Dufau (Raymunda, néta, Joseph. pare, i Joan, avi) que neixen a Vilafranca entre el 1620 i el 1670, amb molta probabilitat es podrien relacionar amb l’occità Genís De Faus, pagès, provinent de la parròquia de Bòrdièu, que el 1536 compra una casa al Vall del Castell a Vilafranca, i apareix com a cap de casa en el fogatge de 1553.

D’altra banda, la sorpresa ha estat trobar el cognom HILL, entre els avantpassats penedesencs. Un cognom així cal reconèixer que sona a anglès a primera vista. Entre els arxius parroquials de Santa Maria de La Bleda (actual terme de Sant Martí Sarroca) hi ha la partida de defunció de Llúcia Hill, natural de Sant Miquel d’Olèrdola, vídua de Jaume Rubió, pagès de Santa Margarida i els Monjos, que s’està en els apartaments de La Riba i el Molí d’en Mascaró (La Bleda- Santa Margarida i els Monjos). El cognom ja em va sobtar, i tot seguit vaig relacionar-lo amb les Caves Hill de Moja. Buscant per internet, el cognom és força estès pel Penedès i el Garraf . La mateixa web de Caves Hill dóna els seus orígens en un immigrant anglès que arribaria al Penedès cap a principis del segle XVIII. De tota manera, al Penedès hi ha també el cognom ILL, que és molt més antic, i té orígen català. No sé, em fa dubtar. En tot cas, fonèticament són diferents, i potser HILL s’assemblaria més al castellà GIL que no al català ILL.

Nota genealògica:
Els referents per seguir la recerca són: Francesc PARERA, pagès, (*1680 a Vilafranca del Penedès) fill de Miquel PERERA, pagès del Mas d’en Pep (*c. 1650 a Vilafranca del Penedès?) i Cecília. Raymunda DUFAU (*v. 1670 a Vilafranca del Penedès), muller de Francesc GRASAS i filla de Joseph DUFAU, sabater, i Margarida. Llúcia HILL i Rovira (*v.1745 a Sant Miquel d’Olèrdola +1809 a LaRiba, Santa Margarida i els Monjos), filla de Joseph HILL, pagès i Antònia Rovira.

Retornant al bloc

Després de força temps sense escriure, capficat en diferents temes i llegint molt, molt i molt, m’he decidir a sortir d’aquest “retir” blocaire per posar en quatre ratlles les recerques que he anat fent aquests darrers dos... ui no..., ja són tres mesos sense escriure!

No han estat uns mesos desaprofitats, perquè el poc temps lliure que m’ha quedat he avançat força en la recerca genealògica de diferents branques del Penedès (Parera, Térmens, Dufau, Hill...) i del Gironès i La Selva (Canals, Massana, Bosch, Carreres...), amb algunes sorpreses que ja explicaré més endavant.

Aprofito aquesta nova presentació per recomanar-vos el nou enllaç: el bloc d’en Trenkapins, un bon company i amic de l’anterior feina retrobat després de força temps de no veure’ns gràcies a la xarxa.

In memoriam

Dues ratlles per afegir-me al dol de la família de la meva dona, que aquests dies de Setmana Santa han perdut una persona molt estimada.

Potser un record no és prou per explicar tot el que voldria, ni amb la intensitat que és necessària en aquests casos però, malgrat tot, vull recordar, fer-ne testimoni i donar a conèixer a tothom l’amor d’una dona lluitadora per la terra que l’havia vist créixer, però que també l’havia fet suar dia a dia per guanyar-se el seu respecte i els seus fruits.

Guardo memòria d’una dona que, com els seus avantpassats que terròs a terròs van arrancar el guany d’una terra que no es deixa dominar fàcilment per les mans dels homes, va renunciar a moltes coses per seguir treballant per millorar casa seva, el seu poble i el seu país. Sempre amb la cançó als llavis: Ricas montañas, hermosas tierras, risueñas playas, ¡¡¡ES MI PERÚ!!!



Dos líneas para añadirme al duelo de la familia de mi mujer, que estos días de semana santa han perdido una persona muy querida.

Quizá un recuerdo no es suficiente para explicar todo lo que querría, ni con la intensidad necesaria en estas ocasiones pero, a pesar de todo, quiero recordar, dar testimonio, y dar a conocer a todo el mundo el amor de una mujer luchadora por la tierra que la había visto crecer, pero también la había hecho sudar día tras día para ganarse su respeto y su fruto.

Guardo memoria de una mujer que, igual que sus antepasados arrancaron terrón a terrón el fruto de una tierra que no se deja dominar con facilidad por las manos del Hombre, renunció a muchas cosas para seguir trabajando para mejorar su casa, su pueblo y su país. Siempre con una canción en los labios: Ricas montañas, hermosas tierras, risueñas playas, ¡¡¡ES MI PERÚ!!!

Música: Dante's Prayer -Lorenna McKennit

L’enigma PADRÓ (I): la llegenda familiar

Ja fa temps que vaig donant voltes a aquest cognom, el segon de la meva àvia, i no acabo de trobar-ne l’entrellat. La branca RIUDOMS – PADRÓ s’ha convertit en una de les que suposen un repte més interessant en la meva recerca genealògica, ja que sobre els dos cognoms es concentren alhora una sèrie de vivències reals i llegendes familiars que li donen força interès a una recerca feixuga per la pèrdua de dades de referència.

Si ens quedem només amb els fets reals i constatables, aquesta branca és, sens dubte, una de les més interessants, per la dedicació laboral dels seus membres. Els Riudoms i els Padró han estat mestres d’ensenyament primari, artistes, capellans, músics i guàrdies civils. En aquest primer post vull centrar-me en la llegenda familiar dels PADRÓ.

Cada any, durant la celebració del sant de la meva àvia, la sobretaula ha estat un continu de records familiars, i llegendes que han estat explicades una i altra vegada. D’aquestes resultaria que els PADRÓ, concretament en Josep Padró Canudes, hauria estat un mestre d’escola fill d’una família nombrosa vinculada amb la noblesa manresana que durant la Guerra Carlina s’hauria arruïnat i hauria renunciat els títols de noblesa (comtes de Serraïma). La família era molt creient, i molts dels fills haurien anat encaminats a dur carrera eclesiàstica (de fet només hi ha constància que ho fes un... però deu n’hi dó... on va arribar). Fins i tot, un dels germans hauria emigrat a l’Argentina!

La figura més enigmàtica dels PADRÓ és el pare d’aquest Josep, Ignasi Padró i Cornet (* c. 1810 Sant Feliu del Racó + a. 1895 Manresa) que segons la llegenda seria... de lluny... la persona més prolífica de tots els meus avantpassats! ...i perquè no dir-ho, una de les figures que més mals de cap m’ha dut a l’hora de trobar informació sobre ell. Ha estat tanta la fixació durant temps, que s’ha convertit en la base de les teories que desenvoluparé en la recerca.

Aquesta sèrie de posts també són una crida als visitants que puguin tenir més informació, i que em vulguin corregir algun aspecte on vagi errat, per millorar l’avenç de la recerca.

Nota: acabo de rebre una documentació per correu electrònic d'una persona a la que estic molt agraït per la seva col·laboració. Quan l'acabi d'assimilar, contrastar i païr una miqueta ja la comentaré.

Votar sobiranista... no té preu

El suposat vot útil

Aquest matí he escoltat a RAC1 una entrevista al cap de campanya del PSOE, José Blanco, on, a part de fer campanya descarada atacant directament terceres forces en discòrdia i dient que qualsevol vot que no fos per al PSOE duria el PP al govern, ha menyspreat el vot als partits minoritaris tot posant un exemple. Resulta que, segons ha explicat ell mateix, en les eleccions municipals d’un poble de les espanyes, el PP va obtenir l’onzè regidor disputat per un sol vot, amb el resultat de PP 6 regidors i PSOE 5 regidors. Segons Blanco, molts votants de partits que no havien obtingut representació se li van adreçar per planyir-se del seu vot i que per culpa seva ara governaria el PP al seu municipi. No m’ho podia creure... l’estratègia de bipolarització de la campanya ha arribat fins el punt de menysprear i fer que els votants d’opcions minoritàries ens sentim culpables...!?

El que el senyor Blanco no ha entès és que si aquests ciutadans no van votar al PSOE segurament va ser perquè se sentien millor representats per altres forces polítiques o perquè simplement no volien votar uns xoriços prepotents. Posats a dir bestieses jo també demano que els ciutadans que vegin més de vuit hores diàries d’alguns programes de televisió perdin el seu dret de vot. Ja veuríem si llavors PSC-PSOE i PP passen a ser partits minoritaris. Encara tindrien els pebrots de demanar el vot útil!

Abstenir-se pensant que a Madrid els preocupa

Diferents opcions i grups polítics sobiranistes estan pregonant l’abstenció a les properes eleccions com una manera de fer sentir la disconformitat amb opcions polítiques que ens malrepresenten. Està molt bé... però no fem el burro perquè l’onada del bipartidisme espanyolista ens pot deixar a tots amb l’aigua al coll. Mentre que molts catalans que votaven partits sobiranistes, emprenyats i amb raó amb els nostres representants, no aniran a votar, els que sí que ho faran en massa són els votants del PP i del PSOE que, amb aquesta campanya i precampanya, estan amarats de bipartidisme, debats a dues bandes entre Zapatero i Rajoy i altres consignes mediàtiques.

Creure que algú es posarà les mans al cap perquè hi hagi una elevada abstenció és somiar. El PSC-PSOE només es preocupa quan l’abstenció afecta els seus, i els va molt bé una campanya on sembli que només hi ha dues opcions: Zapatero o Rajoy. No els fem el joc: la gent que vol avançar en la construcció d’un país millor som la majoria, i cal que ho vegin a les urnes!

Deixar escapar bones oportunitats

Tot i considerar les CUP com una de les meves opcions per simpatia, feina que estan fent als ajuntaments i per opció ideològica, penso que en aquestes eleccions van errats d’osques no presentant-se a les eleccions. Tot i que puc compartir més o menys els motius, creu que és una manca de visió a mig termini que fa que una part important del país no quedi representada. Si les eleccions no són catalanes... si presentar-se és fer el joc a l’estat espanyol... si totes les opcions són igual de dolentes... per què l’esquerra independentista basca s’hi volia presentar?

Els bascos són més pragmàtics que els catalans, i una bona collita de vots representa, d’una banda, una demostració de les forces amb les que compta cadascuna de les parts enfrontades i, de l’altra, si es treu un escó... una injecció econòmica de 21.167 euros per cada escó obtingut més 0,79 cèntims per cada vot obtingut per circumscripció electoral. O els catalans som imbècils o n’hi ha que són més sectaris que la Conferencia Episcopal Espanyola.

Col•laboracionistes o resistents

Una de les sorpreses (n’hi ha més) d’aquest darrer any d’estar investigant el cognom Carrera ha estat la relació amb la branca Castell de Castellterçol, que m’ha dut a localitzar com a avantpassat meu un tal Valentí Castell, paraire, mort abans de 1735. Com que molt abans ja m’havia interessat per la història del meu poble, el nom em va semblar que em sonava, i que l’historiador Antoni Pladevall hi havia fet referència en el seu llibre sobre la història de Castellterçol. I efectivament... les meves sospites es van confirmar: sóc descendent directe del primer batlle botifler de la vila. Quin horror!

En Valentí Castell va ser nomenat per les autoritats borbòniques en substitució de l’alcalde austriacista Ramon Oller, l’any 1713, i va ocupar el càrrec durant cert temps abans de morir. Pladevall comenta, en desgreuge de la gent de Castellterçol (i això em tranquilitza una mica) que el poble va defensar fermament la causa de Carles d’Àustria, i que, en paraules de les autoritats invasores, havent-se significat en contra de Felip V, havien de triar un alcalde entre els que s’havien mantingut més o menys al marge en el conflicte, van optar per triar “el menos malo”... “hombre de buena posición y bastante capacitado y que se ha mantenido al margen en los pasados disturbios”.

Però bé... pocs anys més tard, trobem un Carrera exercint de regidor en un dels primers ajuntaments de l’època borbònica. En Joan Carrera Serra, germà del meu avantpassat Mariano Carrera Serra, sastre, era casat en segones núpcies amb una doncella de la família Guàrdia (benestant de l’època), i formava part de l’ajuntament en època del batlle Ramon Plans, l’any 1735. Curiositat o resistència... consta que dinou anys després del Decret de Nova Planta prohibint la llengua catalana, les autoritats públiques de Castellterçol encara utilitzaven el català per les seves tasques oficials, concretament el Llistat del Cadastre de 1735 (AHCM, Cadastre, Castellterçol, 1735) és escrit en català, així com la signatura dels regidors de la vila que en donen constància. Llàstima que el Cadastre de 1741 ja estigui escrit en castellà!

Per trencar una mica aquesta imatge de derrota acceptada desprès de 1714, us recomano el llibre de Lluís Roura “Subjecció i revolta en el segle de la Nova Planta”, on queda clar que els catalans no vam acceptar la submissió per les bones i que, tot i l’esgotament de la Guerra de Successió, es van amotinar i revoltar quan va fer falta, igual que les autoritats borbòniques mai van confiar en la submissió i acceptació de Catalunya envers elles.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Mariano Carrera Serra(*Castellterçol +Castellterçol a. 1803), sastre net d'Andreu Carrera, sastre de castellterçol, i casat amb Anna Farreras l'any 1733.

Dividir un país

A ningú han de sorprendre les declaracions de destacats membres del PP en aquests dies de precampanya electoral. Els atacs directes i viscerals contra la immersió lingüística i els sistemes d’acollida escolar dels nouvinguts a Catalunya són una estratègia electoral que es basa en recuperar el vot perdut a mans de l’espanyolisme zoològic (Ciutadans) i captar vots a Espanya.

De tota manera, l’atac directe contra el sistema educatiu català s’ha de veure com una estratègia a mig-llarg termini, on l’ideal per al PP seria la reproducció d’un sistema similar al del País Basc (esperem que les declaracions que han fet algunes persones sobre el tema de la guerra civil d’aquí a una generació siguin del tot errònies). Un sistema on la societat estigui dividida en dues parts, bascs i espanyols, catalans i espanyols, i on el PP tingui captiu (en competència única amb el PSOE) el vot de la meitat de la societat, sense possibilitats de transferències de vot d’una part a l’altra.

El sistema d’immersió lingüística i les mesures d’acollida de les persones nouvingudes han estat l’element clau per crear a Catalunya una societat oberta on qualsevol persona normal, per molt radicalment nacionalista espanyol que sigui, pugui evolucionar cap a opcions polítiques civilitzades. El sistema ha generat, en aproximadament dues generacions de funcionament, una mobilitat entre gent de diferents opcions ideològiques i diferents procedències que en cap cas ha afavorit el PP. I, és clar, a això al PP no li interessa, vol que la societat estigui segmentada i que no es pugui escapar ningú del ramat que ells pressuposen que els pertocaria.

Però segurament el que cal és que es plantegin si el PP a Catalunya és un partit normal. Té el vot que té, però en cap cas passa de ser una opció marginal i radical, i la gent, a mesura que viu a Catalunya i va adquirint un major nivell educatiu generació rere generació, perd l’interès en votar el PP.

Nota: les imatges les he tret del Web http://flickr.com/photos/marianorajoi/page2/

800 anys del naixement de Jaume I

Aquest dissabte se celebren els 800 anys del naixement del Rei en Jaume . Des d'aquí em vull afegir a la campanya de blocs que commemoren aquest dia amb un post que contingui un fragment del "Llibre dels Feyts". Tot i que Jaume I és considerat un heroi nacional, cal veure que la seva política té els seus clars i obscurs, sobretot amb dos grans error comesos (segons el meu parer) al principi del seu regnat, amb l'abandonament de la política occitana, i al final del seu regnat, amb la divisió dels Regnes entre els seus dos fills, Pere II el Gran i Jaume II de Mallorca, quan el que calia era un territori fort i cohesionat que pugués fer front amb garanties a les dues grans potències regionals del moment: França (i els seus vassalls provençals, els Anjou), i Castella. Sort que així i tot ens en vam sortir força bé.

En concret he seleccionat l´únic fragment que fa referència a alguna zona propera a la serra d'Espadà i el Palància, que és d'on venen els meus avantpassats castellonencs. En concret el fragment del llibre parla de la campanya de la conquesta de Burriana i al pas de les tropes per Xèrica. La zona de Pavías i Torralba del Pinar estava compresa en els dominis del cabdill musulmà Zaid Abú Zayd que es va declarar vassall de Jaume I l'any 1229 (Abú Zayd havia estat Rei de València, i en fou expulsat poc temps abans).

"53. E quan vench que fom fora de Tudela, e fom Tahust, acordam nos que pus aquest feyt no fehya bon cap en la nostra fazenda ni en la sua, que anassem en terra de moros, e que presessem Borriana. E manam dia als Richs homens que fossen ab nos a Terol a entrada de mag, e al Maestre del Temple, e a aquel del Espital e, a aquel Ducles, e al de Calatrava, qui eren en nostra terra. E sobre aço negun non vench al dia quels hauiem assignat que fossen en Terol. E vench a nos lo bisbe de Saragoça qui havia nom en ·Bñ· de Muntagut, e don Pero Ferrandez Daçagra, e homens de nostra maynada, e fom tro a ·CXX· cavallers, el Conseyl de Terol. E al tercer dia que exim de Terol, anam nos en albergar a Exerica: e exiren los moros de DCC tro a DCCC, e no gosam albergar en la bega de Xerica, e albergam endret lo castell de Xerica: els moros vedaven que no osaven entrar los chrestians a la bega, e defenien ho ab balestes e ab lances, sino als camps qui eren prop de nos. E sobre aço haguem acort la nuyt que talassem sobre la vila contra Viver, e que lexassem XXX cavalls armats, els que romandrien en les tendes que eren be tro a ·M· homens, e ab los altres que anassem talar sobre la vila, e fahem ho. E los moros sentiren los cavals armats, e noy osaren exir. E altre dia talam dejus la vila daquela manera con dessus hauem feyt, lexant los cavals armats en les tendes."

PD: he editat aquest post perquè havia fomut la pota fins el fons. En l'original posava que eren els 800 anys de l'entrada a València, i no, que ho són del naixement del rei en Jaume. Coses de les presses. Perdoneu!

Llibre recomanat

Ha calgut esperar uns quants anys perquè l’autor nordamericà Noah Gordon ens fes aquest regal a tots els que ens agrada conèixer les tradicions del nostre petit país. Escrit com a homenatge al món del vi, l’autor fa una instantània de la vida al món rural català entre mitjans i finals del segle XIX, barrejant qüestions tècniques de la cura de la vinya i la elaboració del vi amb un rerefons històric molt concret, les crisis carlines i el període de la revolució Gloriosa. Els avantpassats que van viure en aquest intèrval de sis anys van veure com era deposada la reina Isabel de Borbó (1868), s’instaurava un govern provisional amb els generals Serrano y Prim al capdavant (1869), canviava la dinastia regnant (Amadeu I de Savoia és proclamat rei d’Espanya), el general Prim era assassinat (descrit amb força traça per l’autor), abdicava el nou rei, es proclamava la I República, prenia força la III Guerra Carlina, es feia un cop d’estat monàrquic i es reinstaurava altre cop la monarquia borbònica. Ufff! Deu n’hi do el vertigen històric d’aquesta època. Llàstima que els meus avantpassats pagesos del Penedès en el segle XIX, almenys la majoria (com a la majoria dels personatges que apareixen en el llibre) no es van quasi assabentar d’aquests canvis o en van ser poc protagonistes. Els Ferrer, Ferrando, Térmens, Rubió i Parera d’aquesta època prou feina tenien per mantenir les seves famílies treballant de sol a sol en el ceps de Sant Martí Sarroca, La Bleda i Sant Cugat Sesgarrigues

De tota manera el llibre no és tant bo com “El Metge”, i segurament li hauria calgut una mica més d’assessorament històric, o entrar en qüestions polítiques com el conflicte dels rabassaires (el protagonista és un petit propietari, i només esmenta de passada la gran majoria de pagesos que arreu de Catalunya treballaven les vinyes en un contracte de “rabassa morta” i que donaria peu a grans conflictes a principis del segle XX).

Però en el fons és un llibre escrit amb el cor, i per això és totalment recomanable la seva lectura, fàcil i lineal, sense buscar en cap moment el cop d’efecte ni complicar la trama... ¿perquè fer-ho si la subsistència dels treballadors de la vinya i dels petits propietaris ja n’era prou, de complicada? I a més, cal agrair que un escriptor estranger hagi dedicat un llibre al nostre país... això no passa cada dia... i encara menys per parlar-ne bé.

Un petit detall que segurament mostra com n'està de ben informat l’autor sobre Catalunya és que els comentaris que he anat llegint de molts lectors espanyols es repeteixen en que no s’han sentit identificats amb el protagonista ni el seu entorn... un altre cop queda clar... Catalunya no és Espanya.

Tot seguint els MIR (III): L’Esparra

Tercer capítol de la sèrie. Arribat a casa, i amb l’internet a la meva disposició, em vaig adonat de l’error de havia comès amb l’Esparra. A més, el Diocesà de Girona té tots els llibres parroquials d’aquesta població. Aprofitant els darrers caps de setmana de l’estiu vaig aprofitar per fer-hi una visita, per conèixer el poble i per pujar al santuari de l’Argimon. El santuari és un lloc preciós, encimbellat dalt d’un turó i amb unes escales de pedra que permeten accedir-hi en el darrer tram de la pujada, ofereix una vista impressionant de la comarca de La Selva i del santuari de Farners i el cim de El Far. La població de l’Esparra és un petit nucli de població dispersa amb quatre cases al costat de l’església (en mal estat de conservació) i del famós Lledoner de l’Esparra. Aquí va viure un temps l’escriptor Prudenci Bertrana, durant la tercera guerra carlina, poc després que els meus avantpassats anessin a viure a Maçanet.

Finalment aquestes vacances de Nadal he pogut tornar a l’Arxiu Diocesà de Girona a fer la feina que em quedava pendent, i he trobat força informació sobre els Mir i el seu origen. En primer lloc, resulta que pels voltants de 1820 només hi ha dues persones amb el cognom Mir nascudes a l’Esparra i, per tocar-me els nassos, totes dues es diuen Joan (Joan Mir Coromines *1815 i Joan Mir Pèlach *1816). Qui dels dos és el meu avantpassat? No ho he pogut esbrinar, encara, però tot i tenir pares i mares diferents, resulta que són cosins... ahhhh! La cosa ja va millor, o sigui que els avis paterns són els mateixos. Efectivament, Esteve Mir Terrades i Josep Mir Terrades, pares dels dos “Joans”, són fills de Joan Mir i Maria Anna Terrades (habitants a l’Esparra). Més encara, ambdós tenen dues germanes casades a l’Esparra, Maria i Julita, però a la documentació consta clarament que ambdues són naturals de Tordera (l’Alt Maresme). És aquest l’origen dels Mir a l’entorn de 1760?

La conclusió és que hi ha tres generacions Mir vivint a l’Esparra entorn de 1815, i que només la darrera (els “Joans”) són nascuts allà. Quin és el vincle, doncs, amb el poble? M’arrisco a pensar que l’avi Joan Mir va anar com a masover d’alguna de les masies de la vila, ja que els seus fills consten com a “pagès” i “treballador” respectivament, i si hi hagués anat com a bracer o treballador, no hi hauria desplaçat la família sencera. L’origen sembla ser Tordera, tot i que és possible que en Joan Mir encara sigui nafural d’un altre lloc. Queda pendent per una altra visita al Diocesà de Girona

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Joan Mir (Coromines?, Pèlach?)(*L’Esparra +Maçanet de la Selva), net de Joan Mir (*c.1760 a Tordera?) i Maria Anna Terrades (*Maçanet de la Selva +L’Esparra a.1814). Els Mir enllacen amb el cognom Canals de Quart, però això ja ho explicaré.

Tot seguint els Mir (II): Mala sort

Finalment puc reprendre el post antic dedicat al cognom Mir, i que resulta que en va servir per descriure millor Sant Vicenç de Montalt que no pas per parlar d’aquesta branca familiar.

Ha estat una branca que he tingut aturada molt temps tot i ser un dels meus vuit primers cognoms, perquè les partides de naixement els situaven a Massanet de Cabrenys. Tot es va aclarir quan a la pàgina web de l’Arxiu Diocesà de Girona vaig descobrir la referència a un registre de Dispensa Matrimonial, “cutre” genealògicament parlant, entre Llorenç Mir Canals i Isabel Fraginals Riera amb data de 1879 a Massanet de la Selva.

Sí, he dit cutre, ja ho sé, però és que em vaig emocionar molt perquè les dispenses matrimonials, si són per consanguinitat, és a dir que es casen cosins o persones emparentades, duen annexada informació genealògica de quin nivell de consanguinitat tenen (... la feina feta, des de fa 130 anys, tu...). Vaig anar corrents a l’ADG, i em vaig trobar amb un full de dispensa matrimonial perquè es casaven fora del lloc d’origen del contraent (de Maçanet de la Selva a Sant Vicenç de Montalt) i no podien complir amb la norma eclesiàstica de fer públic el matrimoni durant tres festes seguides per si hi havia “lio” (ara fan servir la fórmula... si algú té alguna cosa en contra que ho digui ara...). Total amb prou feines hi constava el nom dels pares i el lloc d’origen. Mira que hagués estat fàcil que haguessin estat cosins, però no... la dispensa “cutre”.

Pitjor encara. Tant que me les dono de ser un bon coneixedor del meu país, vaig confondre el lloc d’origen del pare del contraent, L’Esparra (parròquia agregada a Riudarenes) amb Lesparre, poble occità de la regió d’Aquitània que va ser el darrer lloc en onejar la bandera anglesa després de 1453. En defensa meva cal dir que el document deia “Lasparra”. I vaig marxar amb la cua entre les cames de l’ADG, això sí... després de fer un bon dinar al Bistrot de Girona.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Lorenzo Mir Canals (*1855 Maçanet de la Selva +Sant Vicenç de Montalt), fill de Joan Mir (*L’Esparra +Maçanet de la Selva) i Teresa Canals Massana (*Caldes de Malavella +Maçanet de la Selva). La filla d’en Llorenç Mir i la seva dona, Isabel Fraginals, és Josepa Mir Fraginals (*1888 Sant Vicenç de Montalt +Barcelona), la meva besàvia.