dimecres, 31 d’octubre del 2007

El gran engany


Ja ha passat una setmana des de l’arribada d’en “Zapastrero” per venir-nos a dir, que sí, que si volem ell en té la culpa dels desgavells de la xarxa de rodalies de RENFE a Barcelona, però... i què?. Dimiteix algú? Noooooo... no fos cas que la gent es pensés que son bones persones, que perdessin vots al Baix Llobregat i que la flamant candidata per Màlaga (que sembla que sí que tindrà AVE abans de les eleccions al Parlament espanyol) pugui veure’s qüestionada abans d’hora. Molt espanyol això del “Sí, he sido yo... ¿qué pasa?, ¿me vas a decir algo, XXXXX?” (Nota: per fer-ho més castís, substituïu les XXXXX per un insult ben sonor, el que més us agradi que us diguin).

Encara ara es pot veure per totes les poblacions i carreteres catalanes el famós cartell anunciant orgullosament l’arribada de l’AVE a Barcelona. Coooom? Per dignitat, si us plau, treieu el cartell i anuncieu qualsevol cosa més creïble... l’elixir de l’eterna joventut, per exemple, però no continueu amb la mentida que us creixerà el nas. Segur que ho fan expressament, i “si cola, cola”, perquè coneixent el personal que corre pels meus barris, hi haurà gent que es creurà el que diu l’anunci i anirà un dia a l’agència de viatges a demanar un bitllet per anar a Madrid en AVE pel Nadal. Llàstima, però hi ha gent que pensa que “Si el Gobierno Socialista lo dice, seguro que es verdad” (en altres zones també hi ha, segur, la versió catalana: “Si el nostre veritable Govern ho diu, segur que és veritat”). Mentrestant el Govern de la “Srta. Pepis” que tenim a Catalunya ho justifica i segueix el joc dels disbarats.

Però en realitat el que més em molesta personalment és que, amb tota la ciutat plena de pintades amunt i avall, els cartells encara restin immaculats, sense que cap d’aquests “alternatius” s’hagi parat a guixar-hi a sobre un contundent: “ZP mentiroso”, o “Menestra Dimissió”. En fi, és el país que tenim... canviar-ho depèn de nosaltres i de l'educació que donem als nostres fills.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

La nebulosa Carrera (S-XVI i XVII)


Aquest cap de setmana l’he passat a Castellterçol. Necessitava una mica de descans i temps per pensar sobre la gran quantitat d’informació rebuda aquesta setmana sobre el meu primer cognon.

Resulta que des de fa un parell de setmanes he pogut anar seguint la informació on-line antiga d’una de les llistes de distribució sobre genealogia més participades (la de TINET.org). Allà he pogut veure que hi ha algunes persones interessades en el cognom i les línies que s’estenen pel Moianès, a més de constatar que estan fent una feinada enorme i restar agraït per posar-la a disposició de tots. Per això he volgut fer aquest post ràpid per veure l’estat de la qüestió i repassar les dades que hi havia trobat:

En primer lloc, una conversa electrònica amb un dels socis de la Societat Catalana de Genealogia (gràcies, Enrique!), em va facilitar les dades d’Andreu Carrera, sastre (*1620 Castellterçol + 1673 Castellterçol), que era la persona més antiga que havia localitzat en la recerca a l’Arxiu del Bisbat Vic. Tot i que les dades de la seva dona no em coincideixen del tot, també em va dir que era fill de Miquel Carrera, sastre de Castellterçol. Fins aquí tot sembla força lligat.

En segon lloc, una repassada al llibre d’Antoni Pladevall sobre la història de Castellterçol i el seguiment de la llista de distribució, m’han fet dibuixar una “nebulosa” de persones amb cognom CARRERA a Castellterçol, a cavall entre els segles XVI i XVII. La qual cosa em fa pensar que en aquell moment ja estaven ben assentats al poble.

Per dates són: Pere Carrera (1553), Miquel Carrera (c.1590, 1628, 1641, sastre o paraire), Joan Carrera (+ a. 1620, s’està al Mas Pererol), Joana Carrera (+1620, la bruixa vídua de Joan Carrera), Jaume Carrera (1620, 1628, 1630, 1639, paraire), Gabriel Carrera (1628, 1639, paraire), Magdalena Carrera (1626 vídua a Sant Julià d’Úixols), Magdalena Carrera (1628, filla donsella de Jaume Carrera), Albínia Carrera (1630, filla i hereva de Jaume Carrera), Andreu Carrera (1630, masover del Mas Vila-Rúbia de la parròquia de Sant Llogari de Castellet o de la Sala), Jacint Carrera (1639, paraire), Bernat Carrera (1647, pagès). Fora de Castellterçol hi ha Pere Carrera (1626, masover i habitant a Sant Feliu de Rodors) i Joan Carrera (1626, hereu del Mas CARRERA de Muntanyola: és el Mas La Carrera de l’Estany? O el Mas Les Carreres de Muntanyola? Tos dos estan a uns 5-10 km de distància.

Resta, doncs, visitar l’Arxiu del Bisbat de Vic per intentar trobar quina és la relació que té la meva branca dels Carrera amb aquestes persones, o amb altres que no constin en la documentació trobada fins ara. De tota manera n’hi ha prou per pensar que a finals del segle XVI, els Carrera ja estaven ben estesos per Castellterçol, tenint-ne propietats i exercint càrrecs de certa rellevància en el govern de la vila (jurats i prohoms). En resum, cal eliminar la nebulosa per convertir-la en constel·lació.

A la imatge, el Mas La Carrera, de l’Estany, d’on se suposa que sorgeix el cognom que s’esten pel Moianès (tot i que hi ha d’altres masos amb el nom Carrera propers a Sentfores i pel Bages).

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Andreu CARRERA, sastre, (* 1620 Castellterçol – + 1673 Castellterçol), casat amb Catherina Morató l'any 1641 (i amb Joana en 2es núpcies) i fill de Miquel CARRERA (* c. 1590 Castellterçol - +Castellterçol), sastre.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Volem els papers a casa


Més de 12000 assistents a l'acte d'avui per exigir el compliment de la llei de retorn dels nostres papers que encara romanen a l'Archivo de la Guerra Civil a Salamanca. Èxit rotund i toc d'atenció al titular d'un ministeri que no hauria d'existir i contra la previsible utilització partidista i il·legal per part del Partit Socialista d'una documentació que hauria d'estar retornada a Catalunya abans del final de la legislatura. Casualment aquest cap de setmana he llegit la conferència que va fer en Josep Cruanyes a Moià tractant el tema dels papers espoliats en un número antic de la revista “Modilianum” (sí amics, sí... ja veieu que continuo comprant números endarrerits de revistes amb noms estranys, però què hi farem... cadascú té els seus vicis). El text, bàsicament el capítol introductori del seu llibre, m'ha fet reflexionar, des del punt de vista genealògic. I, tot donant-hi voltes... m'he emprenyat de veritat. Ara sóc conscient de tot allò que m'han pres.


Ja m'he cagat mil i un cops en tots els familiars dels fills de puta de la FAI que van cremar les esglésies catalanes, perdent-se així el passat de centenars de milers de famílies i persones treballadores que, per desgràcia seva, només eren algú amb noms i cognoms quan naixien, es casaven o morien i quedava anotat en els arxius parroquials. Llegint l'article m'adono que la cosa anava molt més enllà. De tota la documentació espoliada pels organismes de persecució del règim feixista, resulta que només en queda prop d'una quarta part, si arriba. La resta es va destruir per fer el paper necessari per elaborar les fitxes repressives. Aquesta documentació ja no ens la podran tornar!


Com tampoc ja no ens podran tornar la memòria del silenci, voluntari i atemorit, dels nostres avis i àvies que ens van silenciar durant molt temps, episodis sencers del seu passat. La por, el desig d'oblidar experiències traumàtiques, i un sentiment de vergonya imposat que va ser una de les màquines repressives més eficients de la dictadura, van fer que molta documentació personal que reflectia les seves opinions polítiques, el seu compromís amb la societat que els envoltava, o fins i tot les seves aficions esportives, fos destruïda tot just acabada la guerra per ells mateixos o per qualsevol familiar temorós de la repressió o del què diran. Exemples en tinc uns quants en la meva pròpia recerca; del meu avi Ferrer només vaig arribar a saber, en vida seva, que havia lluitat a la Batalla de l'Ebre i que havia estat afiliat al CADCI; igualment just aquest any he sabut que el germà del meu besavi Carrera va ser assassinat al Camp de la Bota per haver format part del Comitè que va gestionar l'ajuntament de Castellterçol durant la Guerra Civil. La documentació ja no existia, destruïda feia anys per amagar proves comprometedores. El silenci entre els que van viure aquella època ha estat la norma. Massa tard. Aquests són uns “documents” que també m'han pres i segur que no em podran tornat mai més.

dijous, 18 d’octubre del 2007

Treballar a casa d'altri en el segle XIX


Un dels llocs que conec que s’han sabut conservar millor tot i la seva proximitat a nuclis habitats o carreteres principals és el nucli de Santa Coloma Sasserra, poble agregat a Castellcir, però que va gaudir de municipi propi (amb la vall de Marfà) fins mitjans del segle XIX.


El nucli, si podem dir-ne així a dues cases i una església, corona el turó de Santa Coloma, o del Giol (la masia annexada), i està presidit majestuosament per dos símbols oposats: una creu i un roure monumental. Sota aquest turó, en totes direccions, es bifurquen diferents camins que duen a les masies que conformaren el poble antigament i que ara són part de Castellcir, Moià o Castellterçol. Una antiga via romana que menava cap a Vic des de Caldes, passant per Castellterçol, ara ens duu al poble de Collsuspina, a aproximadament 2 hores de camí.


Ara bé, fa 150 anys el lloc no seria vist així per bona part dels que hi vivien. En Josep, un jove bracer nascut a Castellcir i casat amb la Francesca, ha de fer una jornada laboral de més de 16 hores treballant en alguna de les masies de la zona, segurament el propi El Giol, o El Prat, cobrant un sou miserable com a jornaler. Fill de bracer, sense propietats, o bé descendent d’uns propietaris agrícoles mitjans o petits que, per motius de subsistència han hagut de llogar la força de treball dels fills cabalers a d’altres lluny de casa seva. Podríem fins i tot arribar a suposar que treballava alhora com a jornaler agrícola i com a teixidor al poble. El futur del seu fill no sembla millor: marxa a Moià per treballar de bracer casat amb una noia de Rodors (Moià). Estratègia de subsistència familiar? Amb les dades que tinc fins ara no ho podem saber.


En aquest indret bucòlic, rescatats de l’oblit entre 1800 i 1913, la nissaga dels Solasagalés, apareix com una de les branques familiars que ha tingut més moviment en l’entorn del Moianès, passant entre Castellcir, Santa Coloma Sasserra, Rodors, Moià i Castellterçol. La sort de conservar els arxius del Registre Civil de Castellterçol, i a manca d’una recerca més exhaustiva dels arxius de Moià i Castellcir em van permetre, fa anys la localització de quatre persones pertanyents a aquesta branca, que és important perquè un dels seus membres, Teresa Solasagalés i Estrada, és qui compra la casa de Castellterçol anomenada des de llavors Can NADEU l’any 1888 per la quantitat de 100 duros (3 euros), i que encara pertany a la família.


Nota Genealògica: En la documentació de que disposo, els homes de la família, Josep Solasagalés Santacreu (*Santa Coloma Sasserra 1821 + Castellterçol 1903) i Josep Solasagalés (*Castellcir v. 1790), treballen de bracers, suposo que com a jornalers al camp d’alguna de les masies. Llegint i regellint el llibre d’història de Castelllcir, no apareix el cognom entre els caps de casa ni els masovers existents en els segles XVIII i XIX. Repassat igualment el Cadastre de 1735 per a la població de Castellcir, tampoc hi apareix cap dels cognoms relacionats (Solasagalés i Santacreu). Em decanto per pensar que no son originaris de Santa Coloma ni de Castellcir, sinó que els Solasagalés provenen d’algun altre indret de la comarca. Utilitzant un dels meus recursos preferits per localitzar els orígens d’alguns cognoms (internet) vaig trobar que el cognom Solasagalés és ben escàs a Catalunya (19 persones el tenen com a primer o segon cognom), i només hi ha dues cases pairals amb un cognom similar a Oristà (El Lluçanès): Can Solà-Segalers i la Casa Nova de Solà-Segalers.

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Tot seguint els Mir (I)


Òndia tu, ja ha passat una setmana des que vaig començar a pensar en fer aquest post, i han passat moltes coses que encara no m’han permès fer-lo. Ja veig que això dels blocs necessita posar-s’hi sovint...

Abans d’entrar en aquest cognom familiar, he de dedicar un post exclusiu a Sant Vicenç. De veritat. Perquè és d’aquells pobles que sembla que els tenia oblidats i, en canvi hi he tingut força relació.

Sant Vicenç té la màgia de bona part de municipis del Maresme, situats entre en mar i la muntanya, entre el Corredor i el Montnegre. En pocs metres, bé, exactament 1,7 kilòmetres, pots passar de la platja més planera a encimbellar-te dalt d’un turó, de prendre un gelat mirant el mar amb els peus sucats a l’aigua a estar fent un vermutet mirant el mar des d’una terrassa al bell mig del poble sota la fresca dels pins. Fa un parell de caps de setmana ho vaig descobrir, i per això crec que és de rebut dedicar-li un petit post.

I no és que no hi hagués estat abans, no, a Sant Vicenç. Al contrari, hi havia anat desenes de vegades, però havia fet com un estiuejant qualsevol: anar a la platja i oblidar-me de què hi havia un poble de veritat més amunt. He anat a la platja amb tota la família, he anat a dinar a prop de la platja, i fins i tot quan encara no coneixia la meva dona baixava des del meu poble (a 45 kilòmetres!) alguns dies d’estiu a banyar-m’hi des de les 9 del matí fins les 11, hora en la que començava a arribar massa gent. Però el poble no el coneixia, només hi havia estat un cop anteriorment, un migdia plujós de l’hivern passat en què vaig acostar-me corre-cuita a l’ajuntament per demanar la partida de naixement d’una avantpassada meva. Des de llavors hi he tornat força vegades, però mai al nucli urbà, que és molt bonic.

Apunt gastronòmic: passeu-vos a dinar a “El Celler de l’Isard” que, tot i que sembla un nom una mica estrany per un poble a la costa, fan unes paelles de nassos i pots menjar relativament bé de preu. Tot plegat a 200 metres de la platja!

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Singular i Universal... sense complexes provincians


Nit de festa, de celebració...nit d’anar a dormir tard escoltant els comentaris dels entesos i els resums del 3/24 i la Terribes... No, no ha guanyat el Barça. Ha guanyat la Cultura Catalana amb la festa que va tenir lloc ahir a la nit en la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt http://www.book-fair.com/en/portal.php.

Gustos n’hi ha per tot. A mi em va semblar una bona representació i un bon acte dedicat a donar a conèixer la Cultura Catalana en els seus principals aspectes (literatura, música, teatre, dansa, posada en escena). En Monzó insuperable http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/discursinaugural.pdf, com sempre, divertit i enginyós, va saber aixecar els ànims del públic (després d’avorrits discursos institucionals) per donar pas a l’espectacle “un passeig per la cultura catalana” dirigit per Joan Ollé. Una posada de llarg seriosa, culta i mesurada, de la cultura catalana en la que és la fira més important del món editorial.

Tot i que prop d’un terç dels assistents era alemany, segons van comentar per la tele, la festa va estar pensada en tot moment per a un públic que comprenia i sentia en català, amb un repàs a la millor literatura catalana i els seus millors intèrprets, amb tocs intimistes i personals dels nostres creadors que convidaven a la participar d’aquesta melanconia que sempre guia una part del cor dels catalans.

En tot cas van quedar lluny les falses polèmiques interessades, i ara ja ens podem posar a treballar seriosament, perquè això no era més que una posada de llarg, i encara queda molta feina per posar la Cultura Catalana en igualtat de condicions amb la resta de cultures universals. Ja ens han vist, ja saben que no som el mateix que els espanyols. Ara a treballar per aprofitar el millor que la Cultura mundial ens ofereix i poder oferir el millor de nosaltres mateixos a la Cultura mundial, com allò que som: Catalans.

dilluns, 8 d’octubre del 2007

De males llets...

Iberia se'n fot de nosaltres

Després d'un cap de setmana amb força activitat amunt i avall, encara amb el rerefons de les adjudicacions que ha fet AENA per a l'Aeroport del Prat, m'acabo d'assabentar d'una cosa que m'ha tornat a fer bullir la sang.

En arribar a la feina la meva companya ha obert un mail de propaganda d'Ibèria. S'ha sorprès ella també quan ha llegit les tres paraules impossibles IBERIA, CATALUNYA, INTERCONTINENTAL, i encara més quan posava 175 vuelos a Estados Unidos, Sudamérica y África cada semana. Durant uns segons ens hem quedat sense reaccionar... però la resposta ha estat clara: IMPOSSIBLE... MENTIDERS.

L'anunci, amb bones paraules, ens venia a dir als catalans que des de Barcelona sí que podíem volar a qualsevol lloc del món amb Iberia, però que ens fotessim i passessim primer per Madrid, que la T4 de Madrid ha costat molts diners i s'ha d'amortitzar. L'anunci m'ha indignat, perquè se'n fot de nosaltres, de les aspiracions de la societat civil catalana, de les més de 112.000 signatures a favor de tenir un aeroport intercontinental que té la campanya de l'ACP ( http://www.aeroportintercontinental.cat ), de tots els catalans que en algun moment o altre no ens volem sentir provincians i tenir un aeroport com Déu mana.

No hi ha cap organisme que reguli aquest tipus de publicitat? És denunciable?

En tot cas éstà clar que les tres paraules són incompatibles: si IBERIA fa vols INTERCONTINENTALS, és que no està a CATALUNYA, si IBERIA està a CATALUNYA, no hi haurà vols INTERCONTINENTALS. Llavors, SI VOLEM TEBIR VOLS INTERCONTINENTALS NOMÉS ENS QUEDA FER FORA IBERIA DE CATALUNYA.

Bé, només hi ha una petita qüestió a favor: amb cada putada d'aquestes, és més fàcil convèncer els nouvinguts perquè votin a partits que estiguin a favor de la independència. La majoria rabien i no entenen perquè per volar a qualsevol dels seus països han de fer-ho via Madrid-Barajas.


Pamfletaires a la Fira de Barcelona

Dissabte al matí vaig anat a la Fira SONIMAG FOTO que s'ha fet aquesta setmana a Barcelona. La Fira força bé, com sempre. Es veu que d'això sí que en sabem... fins que s'ho emportin a Madrid.

Llàstima que només entrar en cadascun dels salons d'exposició em van venir corrents dues o tres noies a oferir-me un diari gratuït... va ser qüestió de mil·lèssimes de segon... els nanos s'hi van llançar a sobre, jo vaig allargar la mà per agafar el que m'oferien i llavors... vaig poder veure la capçalera: "El IMMUNDO". NO, gràcies! Nens, no ho agafeu! vaig tenir temps de dir, abans de que els nens posessin en perill la seva innocència.

No em sembla correcte un diari que incita l'odi contra Catalunya i els catalans sigui repartit gratuïtament en espais públics, i menys encara a la Fira de Barcelona, on ens visiten milers de professionals estrangers. Sí, ja ho sé, se suposa que són persones inteligents i podran comparar les mentides amb la realitat, però el risc hi és: sempre hi ha l'idiota que els fa cas.

Se suposa que aquesta gent han de tenir un permís per accedir a la Fira i poder-hi repartir la propaganda. Qui concedeix aquests permisos? No haurien de tenir alguna mena de control?

dijous, 4 d’octubre del 2007

Debat paleogràfic


Fa un parell de setmanes, un dels membres de la llista de distribució de la Societat Catalana de Genealogia consultava els altres membres la seva opinió sobre un dels noms que pareixia en una de les partides de matrimoni de Castellterçol de l'any 1664. Això va generar un debat sobre paleografia força interessant entre els membres més avesats en aquesta ciència. Llàstima que vaig arribar “tard” virtualment parlant i el debat ja era clos.


El fet va suscitar el meu interès per dos aspectes. Primer perquè la partida parlava de dues persones de Castellterçol amb dos dels cognoms que formen part de la meva recerca: CARRERA i CASTELL. Si bé sembla que són línies col·laterals a la meva recerca, resulta que he trobat algú que segueix passes paral·leles a les meves i va més avançat que jo. Hauré de posar-m'hi en contacte per veure si tenim material complementari. El segon aspecte que va captar la meva atenció és que el debat va girar sobre com havia escrit el capellà que anotava els registres el nom del contraent, és a dir, no sabem si posava Ioanem o Franciscum (per als profans del tema, cal dir que amb lletra impresa sembla impossible confondre'ls, però quan ho escrius a mà, ho poses en llatí i a més fas lletra de metge dolent, pots llegir-hi qualsevol cosa). Les opinions van ser diverses i el debat intens, però cap d'ells s'allunyava de la paleografia i de com s'escrivien certes lletres i expressions en el segle XVII. Em va sobtar que ningú dugués el debat més enllà, fixant-se en la lletra del redactor, el paborde de Castellterçol Maurici Parera, que era indesxifrable. És en aquests moments quan et planteges la grandesa de les ciències socials i humanes: no són infal·libles. Si un paio no sap escriure, les normes de la paleografia i de la simple ortografia tampoc seran concloents. Segurament la resposta es trobarà en altres documents de l'època on aparegui el contraent.


He posat una foto d'un full del registre de matrimonis de la parròquia de Sant Fruitós de Castellterçol on apareixen els dos cognoms, però no és la imatge en qüestió perquè la imatge del debat no és meva, i vull demanar-ne permís al seu autor abans de poder-la publicar. O esperar que pugui anar a Vic, a l'Arxiu del Bisbat per seguir la línia i fer fotos pròpies del llibres de la parròquia entre els anys 1632 i 1668 corresponents a les partides de la meva línia de recerca. Quan la pugueu veure ja jutjareu la lletra.


Finalment vull felicitar la iniciativa de la Societat Catalana de Genealogia de posar eines innovadores a l'abast de les persones que fem recerca genealògica. Un espai en el seu web on es poden fer consultes i posar imatges ha fet possible un debat molt interessant entre els socis. Us imagineu el que s'hauria d'haver fet abans per compartir un dubte entre els altres socis?


Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Bru CARRERA, Sastre, (*Castellterçol – +Castellterçol), casat en segones núpcies amb Catherina SERRA (*Castellterçol - +Castellterçol) l'any 1688 i fill d'Andreu CARRERA (*Castellterçol - +Castellterçol a.1688), sastre i jurat de la Vila l'any 1651.


dimecres, 3 d’octubre del 2007

Castellfollit del Boix i Maians


Racons que s’estan perdent en trobem per tot el país. La xarxa viària barcinocèntrica que servia perquè la gran Barcelona pugués accedir a l’interior del país ha representat, des de fa molts anys, la pèrdua de les rutes tradicionals i les relacions històriques (no sempre amistoses) entre ciutats veïnes. Això, negatiu en principi, ha servit per mantenir espais naturals i llocs preciosos fora del coneixement de bona part dels viatgers que segurament haurem passat desenes de vegades pels grans eixos viaris propers i no haurem pensat mai en què hi podia haver entre una carretera i l'altra.

Aquest és el cas de Castellfollit del Boix, poble que agrupa els nuclis de Castellfollit, Maians i Grevalosa i que havia estat (Maians), lloc de pas i hospedatge entre Igualada i Manresa. Aquest diumenge, tot i la febre que tenia i que evito sortir els diumenges, vaig dur la petita a fer-hi una passejada i a conèixer una casa de la que podria procedir una branca dels nostres avantpassats: Can Canyelles (o Cañellas). Tenia curiositat per veure on era aquesta casa, perquè el poble ja el coneixia. Allà vaig poder parlar amb l’actual propietari de la casa i em va comentar que hi havia una altra família Cañellas en el nucli de Maians. Llàstima que no vaig poder aprofundir el tema, perquè amb el refredat que duia era impossible que algú pogués sentir la meva veu d’afònic que estava. Així que hauré de tornar-hi un altre dia.

De tota manera, el dia va ser molt ben aprofitat perquè Castellfollit és un poble situat en un altiplà i gaudeix d’unes vistes excepcionals a Montserrat, o a la serra del Rubió (amb el seu parc eòlic), o es poden recórrer les pistes l’accés a Grevalosa o la que mena cap a Aguilar de Segarra. L’església de Sant Pere és un punt de pas obligat, amb una terrassa panoràmica que mira a Montserrat i a la vall de la riera de Canyelles.

Nota genealògica: per aquells que em seguiu per la recerca dels avantpassats, la referència és Maria CANUDES CAÑELLAS (* Salelles c. 1816 + Manresa c. 1890), filla de Pedro CANUDAS (de Salelles) i Rosa CAÑELLAS (Maians), i mare de Josep PADRÓ CANUDES (*Manresa 1846 +Barcelona 1935).

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Benvinguda

Després de setmanes i setmanes donant-hi voltes finalment em decideixo a crear un bloc. Estructurar i pensar el bloc hauria estat una feina difícil: buscar un nom, decidir quin contingut hi voldré posar, veure amb quins altres blocs puc fer enllaços, pensar un disseny i un llistat d'etiquetes... i finalment ho he deixat córrer, si no no l'hauria creat mai. Si, efectivament sóc una mica cagadubtes amb els temes que m'interessen, i per això sempre he pensat que no val la pena explicar coses que no ténen interès o donar informació repetida, que ja n'hi ha d'altres que ho fan millor que jo i estan més ben informats.

Però, què coi! És un bloc personal i el vull fer servir per explicar les meves troballes, vivències, sensacions i opinions a tots aquells que em vulguin llegir (gràcies per endavant), i en especial a tots els amics i familiars que, vivint lluny o aprop, no hi ha manera que puguem seure a parlar mentre fem uns vinets. A tots vull fer-vos partícips de les meves opinions, personals, sobre l'actualitat, el meu país, el món de la muntanya i les meves troballes en la feina de recerca genealògica que estic fent sobre meus avantpassats i els de la meva filla.

Sí, sí, recerca genealògica. Ja ho heu sentit bé. Després d'algun temps sense fer muntanya i recórrer el país com es mereix, he vist que la recerca dels avantpassats m'està permetent conèixer més a fons el meu país. Conjuntament amb la recerca, feixuga però fascinant, per arxius, biblioteques i internet, tinc la sort de poder visitar tots, o quasi tots, els llocs que hi apareixen i parlar amb les persones que hi viuen ara. Llocs on segurament mai hauria anat, o potser hauria visitat sense parlar amb la gent que hi viu, expressions i formes de viure que desconeixia... tot ho vull compartir amb vosaltres perquè crec que val la pena.

Bé, crec que ja no tinc més rotllo per ara. Només donar-vos la benvinguda i esperar que us agradi!