Balls de cognoms

Aquests dies de recerques gironines m’han fet paleses algunes troballes que no havia vist en altres zones de Catalunya a l’entorn dels segles XVII i XVIII. Sobretot m’ha sobtat la gran quantitat de cognoms que canvien, de famílies que en algun moment, traspassen el cognom de la dona als fills. Aquest fet, que ara, segons les noves normatives, ja és permès, no deixa de ser un fenomen abundant durant alguns segles, sobretot en enllaços de famílies benestants. Els treballs de Llorenç Ferrer i Alòs sobre el sistema d’hereus i pubilles a Catalunya donen llum sobre aquesta qüestió a la zona del Bages, mitjançant l’anàlisi dels contractes matrimonials que fan que la pubilla d’una casa transfereixi el seu cognom als seus successors, sobretot l’hereu, però encara no m’havia trobat cap cas entre els meus antecessors.

Així, he trobat el cas d’en Guerau Cornellà i Bosch (procedent de Montcal, Girona, i casat a Salitja) que, en el moment de casar-se adopta el cognom de la seva dona Margarida, la pubilla de Can CORNELLÀ de Salitja (el format és diferent cada cop, unes vegades es fa anomenar Cornellà y Bosch, altres Bosch y Cornellà, però al final el cognom que adopten els fills és Cornellà). En el seu testament fet davant el rector de la Parròquia de Salitja l’any 1682, en Guerau estableix com a successor un dels meus avis novens, en Joan Pere CORNELLÀ (* Salitja 1654)... atenció!... fill de la seva dona Margarida CORNELLÀ en el seu primer matrimoni amb Andreu GARROFA i CORTADA (*Aiguaviva c.1620) + Salitja 1655).

En Guerau, doncs, no és el primer en perdre el cognom. Ja ho havia fet abans n’Andreu GARROFA, fill cabaler dels Garrofa d’Aiguaviva (família documentada ininterrompudament en el Mas Garrofa des de l’any 1450), que adopta el cognom de la pubilla de Can Cornellà de Salitja i el traspassa al seu primogènit.

Segons Ferrer i Alòs, aquesta és una estratègia comuna en les cases benestants catalanes. La pubilla es casa amb un cabaler amb la condició que el cognom de la seva casa no es perdi, i es restableixi la transmissió masculina en la següent generació. Aquest fet no l’he pogut trobar en cap de les altres branques, i suposo es deu a la condició de pagesos propietaris benestants d’algunes branques gironines del cognom MIR. Altres casos són els d’en Pau PLA i CARRERES, oller de Malgrat que en casar-se amb Marianna CARRERES, de Quart, l’any 1645, adopta i transmet el cognom CARRERES, o Sebastià MATHEU, oller també de Quart, que no adopta el cognom de la seva muller Maria BOSCH en casar-se l’any 1668, però el transmet als seus fills, que s’anomenaran BOSCH i MATHEU.

Dels CORNELLÀ poc més n’he pogut esbrinar, però sembla que aquest no és el primer cas de canvi de cognom. A l’Arxiu del Bisbat de Girona hi ha un document on consta que es fa un préstec de 20 lliures a en Joan NADAL, àlies CORNELLÀ de Salitja, l’any 1488.

Notes:

FERRER i ALÒS, L. (2003) “Segundones y actividad económica en Cataluña (siglos XVIII-XIX)” a Revista de Demografia Histórica, num. 21, 2003.

FERRER i ALÒS, L. (2004) “Kinship as a Mechanism in the Social Structuring of Rural Catalonia (Eighteenth and Nineteenth Century), a Journal of Family History, Vol. 29 No. 2, April 2004

Masovers i ollers a Quart

A manca de fer una volta per Quart després de molts anys de no anar-hi, la documentació que he estat consultant aquests dies ha estat molt profitosa, i m’ha permès obtenir molts detalls sobre la vida d’algunes branques que desemboquen en la principal del MIR.

Aquestes branques són força vistoses en quant el rector de la parròquia de Santa Margarida de Quart ha inclòs força detalls en les partides de naixement i de casoris. D’aquí en puc conèixer els oficis i els masos on haurien viscut alguns dels avantpassats. Dos d’ells són masovers dels masos Modaguer (Salvi Bosch) i Ballet (Joan Canals) de Quart pels volts de l’any 1776. No he localitzat encara aquests dos masos, així que hauré de preguntar a l’ajuntament de Quart.

Seguint aquests dos cognoms enrere, m’he endinsat en el món de la terrissa negra i de la Confraria de les Santes Justa i Rufina, d’Ollers de Quart. Així, els Bosch, i altres cognoms que s’hi relacionen (Carreres, Mateu, Pla) tenen per ofici ollers de la parròquia de Quart. Tot plegat ha estat divertit. Desconeixia la importància de la terrissa a Quart, i la seva especialització en terrissa negra.

El gremi d’Ollers de Quart va ser fundat l’any 1572 quan Felip II els va autoritzar a reunir-se a l’església de Santa Margarida. A Quart s’hi fabricaven objectes d’ús quotidià (olles, càntirs, tupins, cossis...) de terrissa negra, que bàsicament es venien a la ciutat de Girona després de pagar l’impost corresponent per la seva entrada per la Torre Gironella de la ciutat. La dependència dels de Quart del Gremi de terrissaires de Girona els va dur força litigis, fins que l’any 1678 es van resoldre amb la independència de la confraria.

L'any 1674, segons consta a l'Arxiu del Bisbat de Girona, Roc Oller, rector de Malgrat, i la confraria dels terrissers d’aquest lloc, fan donació a Jaume Massó, rector, i a Pau Pla i Carreres i Narcís Mateu, terrissers de Quart, de relíquies de les santes Justa i Rufina. Aquest Pau PLA i CARRERES és el meu avi desè, i calculo que era nascut vers 1620 a la Vilanova de Palafolls (actual Malgrat de Mar). Amb el matrimoni amb Marianna CARRERES (* v. 1620 a Quart), filla de Barthomeu Carreres i Margarida, Pau adopta el cognom Carreres l'any 1646, i els seus fills Pau i Ponç ja duen aquest cognom. Desconec si en Pau Pla i Carreres era oller a la seva vila natal, però sí que es pot veure una relació amb la confraria de Malgrat. El que no he pogut esbrinar és si les confraries de Quart i de Malgrat ja tenien relacions abans, o fou a partir de que Pau es trasllada a Quart que facilita els contactes amb la seva població d'origen.

Nota genealògica:

La persona de referència és Salvi CANALS BOSCH(*1781 a Quart i +d.1821 a Caldes de Malavella), masover del Mas Salom de Caldes, i pare de Teresa CANALS MASSANA (*1821 a Caldes de Malavella i +d. 1889 a Sant Viceç de Montalt). La imatge de la terrissa és de l'apartat de la Fira de la Terrissa de Quart del web Firesifestes.com.

Sorpreses penedesenques: occitans i anglesos?

Fa temps que per simpatia vers la causa occitana, vaig al darrere dels meus avantpassats occitans que, segons la majoria de fonts que he consultat, estarien representats pel cognom Nadeu (el segon del meu avi de Castellterçol). Aquests Nadeu, dels que ja he parlat en una altra ocasió, provenen, de moment fins el segle XVIII de La Quar i la Portella. No he tingut sort, i de moment aquí estic aturat.

Però aquesta fal•lera occitana havia de provenir d’algun lloc, i de moment, han estat dels meus orígens penedesencs els que m’han donat les pistes més clares. Fent recerca del cognom PARERA/PERERA, serradors i pagesos de Vilafranca del Penedès des de 1605 fins que s’instal•len a Sant Martí Sarroca vers 1850 i Barcelona cap el 1900, resulta que les dones d’aquests avantpassats duen cognoms tan vistosos com DUFAU, COLET, ROSÉS i CAMPS. Dels darrers en tinc dubtes, però Dufau és un cognom occità, citat en el llibre de Antoni Masanell “La Vilafranca de 1634”, on exercien de sabaters. L’origen, d’aquests Dufau segurament està en els primers occitans que van arribar de forma massiva a Catalunya a causa de les guerres de religió del segle XVI a França i per les necessitats de mà d’obra que patia el nostre país en aquella època. Aquests Dufau (Raymunda, néta, Joseph. pare, i Joan, avi) que neixen a Vilafranca entre el 1620 i el 1670, amb molta probabilitat es podrien relacionar amb l’occità Genís De Faus, pagès, provinent de la parròquia de Bòrdièu, que el 1536 compra una casa al Vall del Castell a Vilafranca, i apareix com a cap de casa en el fogatge de 1553.

D’altra banda, la sorpresa ha estat trobar el cognom HILL, entre els avantpassats penedesencs. Un cognom així cal reconèixer que sona a anglès a primera vista. Entre els arxius parroquials de Santa Maria de La Bleda (actual terme de Sant Martí Sarroca) hi ha la partida de defunció de Llúcia Hill, natural de Sant Miquel d’Olèrdola, vídua de Jaume Rubió, pagès de Santa Margarida i els Monjos, que s’està en els apartaments de La Riba i el Molí d’en Mascaró (La Bleda- Santa Margarida i els Monjos). El cognom ja em va sobtar, i tot seguit vaig relacionar-lo amb les Caves Hill de Moja. Buscant per internet, el cognom és força estès pel Penedès i el Garraf . La mateixa web de Caves Hill dóna els seus orígens en un immigrant anglès que arribaria al Penedès cap a principis del segle XVIII. De tota manera, al Penedès hi ha també el cognom ILL, que és molt més antic, i té orígen català. No sé, em fa dubtar. En tot cas, fonèticament són diferents, i potser HILL s’assemblaria més al castellà GIL que no al català ILL.

Nota genealògica:
Els referents per seguir la recerca són: Francesc PARERA, pagès, (*1680 a Vilafranca del Penedès) fill de Miquel PERERA, pagès del Mas d’en Pep (*c. 1650 a Vilafranca del Penedès?) i Cecília. Raymunda DUFAU (*v. 1670 a Vilafranca del Penedès), muller de Francesc GRASAS i filla de Joseph DUFAU, sabater, i Margarida. Llúcia HILL i Rovira (*v.1745 a Sant Miquel d’Olèrdola +1809 a LaRiba, Santa Margarida i els Monjos), filla de Joseph HILL, pagès i Antònia Rovira.

Retornant al bloc

Després de força temps sense escriure, capficat en diferents temes i llegint molt, molt i molt, m’he decidir a sortir d’aquest “retir” blocaire per posar en quatre ratlles les recerques que he anat fent aquests darrers dos... ui no..., ja són tres mesos sense escriure!

No han estat uns mesos desaprofitats, perquè el poc temps lliure que m’ha quedat he avançat força en la recerca genealògica de diferents branques del Penedès (Parera, Térmens, Dufau, Hill...) i del Gironès i La Selva (Canals, Massana, Bosch, Carreres...), amb algunes sorpreses que ja explicaré més endavant.

Aprofito aquesta nova presentació per recomanar-vos el nou enllaç: el bloc d’en Trenkapins, un bon company i amic de l’anterior feina retrobat després de força temps de no veure’ns gràcies a la xarxa.

In memoriam

Dues ratlles per afegir-me al dol de la família de la meva dona, que aquests dies de Setmana Santa han perdut una persona molt estimada.

Potser un record no és prou per explicar tot el que voldria, ni amb la intensitat que és necessària en aquests casos però, malgrat tot, vull recordar, fer-ne testimoni i donar a conèixer a tothom l’amor d’una dona lluitadora per la terra que l’havia vist créixer, però que també l’havia fet suar dia a dia per guanyar-se el seu respecte i els seus fruits.

Guardo memòria d’una dona que, com els seus avantpassats que terròs a terròs van arrancar el guany d’una terra que no es deixa dominar fàcilment per les mans dels homes, va renunciar a moltes coses per seguir treballant per millorar casa seva, el seu poble i el seu país. Sempre amb la cançó als llavis: Ricas montañas, hermosas tierras, risueñas playas, ¡¡¡ES MI PERÚ!!!



Dos líneas para añadirme al duelo de la familia de mi mujer, que estos días de semana santa han perdido una persona muy querida.

Quizá un recuerdo no es suficiente para explicar todo lo que querría, ni con la intensidad necesaria en estas ocasiones pero, a pesar de todo, quiero recordar, dar testimonio, y dar a conocer a todo el mundo el amor de una mujer luchadora por la tierra que la había visto crecer, pero también la había hecho sudar día tras día para ganarse su respeto y su fruto.

Guardo memoria de una mujer que, igual que sus antepasados arrancaron terrón a terrón el fruto de una tierra que no se deja dominar con facilidad por las manos del Hombre, renunció a muchas cosas para seguir trabajando para mejorar su casa, su pueblo y su país. Siempre con una canción en los labios: Ricas montañas, hermosas tierras, risueñas playas, ¡¡¡ES MI PERÚ!!!

Música: Dante's Prayer -Lorenna McKennit

L’enigma PADRÓ (I): la llegenda familiar

Ja fa temps que vaig donant voltes a aquest cognom, el segon de la meva àvia, i no acabo de trobar-ne l’entrellat. La branca RIUDOMS – PADRÓ s’ha convertit en una de les que suposen un repte més interessant en la meva recerca genealògica, ja que sobre els dos cognoms es concentren alhora una sèrie de vivències reals i llegendes familiars que li donen força interès a una recerca feixuga per la pèrdua de dades de referència.

Si ens quedem només amb els fets reals i constatables, aquesta branca és, sens dubte, una de les més interessants, per la dedicació laboral dels seus membres. Els Riudoms i els Padró han estat mestres d’ensenyament primari, artistes, capellans, músics i guàrdies civils. En aquest primer post vull centrar-me en la llegenda familiar dels PADRÓ.

Cada any, durant la celebració del sant de la meva àvia, la sobretaula ha estat un continu de records familiars, i llegendes que han estat explicades una i altra vegada. D’aquestes resultaria que els PADRÓ, concretament en Josep Padró Canudes, hauria estat un mestre d’escola fill d’una família nombrosa vinculada amb la noblesa manresana que durant la Guerra Carlina s’hauria arruïnat i hauria renunciat els títols de noblesa (comtes de Serraïma). La família era molt creient, i molts dels fills haurien anat encaminats a dur carrera eclesiàstica (de fet només hi ha constància que ho fes un... però deu n’hi dó... on va arribar). Fins i tot, un dels germans hauria emigrat a l’Argentina!

La figura més enigmàtica dels PADRÓ és el pare d’aquest Josep, Ignasi Padró i Cornet (* c. 1810 Sant Feliu del Racó + a. 1895 Manresa) que segons la llegenda seria... de lluny... la persona més prolífica de tots els meus avantpassats! ...i perquè no dir-ho, una de les figures que més mals de cap m’ha dut a l’hora de trobar informació sobre ell. Ha estat tanta la fixació durant temps, que s’ha convertit en la base de les teories que desenvoluparé en la recerca.

Aquesta sèrie de posts també són una crida als visitants que puguin tenir més informació, i que em vulguin corregir algun aspecte on vagi errat, per millorar l’avenç de la recerca.

Nota: acabo de rebre una documentació per correu electrònic d'una persona a la que estic molt agraït per la seva col·laboració. Quan l'acabi d'assimilar, contrastar i païr una miqueta ja la comentaré.

Votar sobiranista... no té preu

El suposat vot útil

Aquest matí he escoltat a RAC1 una entrevista al cap de campanya del PSOE, José Blanco, on, a part de fer campanya descarada atacant directament terceres forces en discòrdia i dient que qualsevol vot que no fos per al PSOE duria el PP al govern, ha menyspreat el vot als partits minoritaris tot posant un exemple. Resulta que, segons ha explicat ell mateix, en les eleccions municipals d’un poble de les espanyes, el PP va obtenir l’onzè regidor disputat per un sol vot, amb el resultat de PP 6 regidors i PSOE 5 regidors. Segons Blanco, molts votants de partits que no havien obtingut representació se li van adreçar per planyir-se del seu vot i que per culpa seva ara governaria el PP al seu municipi. No m’ho podia creure... l’estratègia de bipolarització de la campanya ha arribat fins el punt de menysprear i fer que els votants d’opcions minoritàries ens sentim culpables...!?

El que el senyor Blanco no ha entès és que si aquests ciutadans no van votar al PSOE segurament va ser perquè se sentien millor representats per altres forces polítiques o perquè simplement no volien votar uns xoriços prepotents. Posats a dir bestieses jo també demano que els ciutadans que vegin més de vuit hores diàries d’alguns programes de televisió perdin el seu dret de vot. Ja veuríem si llavors PSC-PSOE i PP passen a ser partits minoritaris. Encara tindrien els pebrots de demanar el vot útil!

Abstenir-se pensant que a Madrid els preocupa

Diferents opcions i grups polítics sobiranistes estan pregonant l’abstenció a les properes eleccions com una manera de fer sentir la disconformitat amb opcions polítiques que ens malrepresenten. Està molt bé... però no fem el burro perquè l’onada del bipartidisme espanyolista ens pot deixar a tots amb l’aigua al coll. Mentre que molts catalans que votaven partits sobiranistes, emprenyats i amb raó amb els nostres representants, no aniran a votar, els que sí que ho faran en massa són els votants del PP i del PSOE que, amb aquesta campanya i precampanya, estan amarats de bipartidisme, debats a dues bandes entre Zapatero i Rajoy i altres consignes mediàtiques.

Creure que algú es posarà les mans al cap perquè hi hagi una elevada abstenció és somiar. El PSC-PSOE només es preocupa quan l’abstenció afecta els seus, i els va molt bé una campanya on sembli que només hi ha dues opcions: Zapatero o Rajoy. No els fem el joc: la gent que vol avançar en la construcció d’un país millor som la majoria, i cal que ho vegin a les urnes!

Deixar escapar bones oportunitats

Tot i considerar les CUP com una de les meves opcions per simpatia, feina que estan fent als ajuntaments i per opció ideològica, penso que en aquestes eleccions van errats d’osques no presentant-se a les eleccions. Tot i que puc compartir més o menys els motius, creu que és una manca de visió a mig termini que fa que una part important del país no quedi representada. Si les eleccions no són catalanes... si presentar-se és fer el joc a l’estat espanyol... si totes les opcions són igual de dolentes... per què l’esquerra independentista basca s’hi volia presentar?

Els bascos són més pragmàtics que els catalans, i una bona collita de vots representa, d’una banda, una demostració de les forces amb les que compta cadascuna de les parts enfrontades i, de l’altra, si es treu un escó... una injecció econòmica de 21.167 euros per cada escó obtingut més 0,79 cèntims per cada vot obtingut per circumscripció electoral. O els catalans som imbècils o n’hi ha que són més sectaris que la Conferencia Episcopal Espanyola.