dimarts, 9 de setembre de 2008

Una de pirates



No, en realitat no és un post dedicat a les dilacions practicades pel PSOE per al finançament de Catalunya. Vaig per uns altres pirates.

Aquest estiu, una de les minisortides que ha fet amb els nens ha estat a l’Estartit, a fer una excursió en un “vaixell corsari”. La sortida va estar força bé: t’embarquen en una reproducció d’una goleta del segle XVIII, et duen fer una passejada per la costa des de l’Estartit, tot vorejant les Illes Medes, fins a l’Escala, on pots veure tots els penya-segats i caletes d’aquella part de la costa, fins arribar a Cala Montgó, on et deixen fer un banyet al bel mig de la cala. El dia va estar una mica ennuvolat, però no van faltar estones de sol i de llum mediterrània.

En resum: sortideta, bon esmorzar (recomanable el bar Kim’s en el passeig davant del port), passejada en un vaixell “antic” i banyet al bell mig de Cala Mongó, totalment recomanable per fer amb nens. Això si, tingueu en compte que és l’opinió d’algú que està més acostumat a mirar-se el mar des de dalt d’un turó que no pas a navegar-hi.

Més enllà de l’excursió, el que em va provocar certa inquietud va ser que, en un vaixell, amb 3 nanos grandets i estudiadets (la petita encara no compta), el referent dels pirates ha estat constantment la pel•lícula “Piratas del Caribe”, i com a molt estirar els pirates (pirates, corsaris, bucaners) que feien la seva “feina” per les illes del Carib. Cap d’ells coneixia que a la Mediterrània hi ha hagut pirates durant molts anys, no sabien qui eren els germans Barbarossa, perquè servien les “torres de guaita” que hi ha per tota la costa catalana , que les illes Medes eren refugi de pirates, que Juli Cèsar es va enfrontar als pirates de les costes itàliques, o que catalans i genovesos van estar durant segles en una guerra no declarada anomenada guerra di corsa, que més o menys vol dir: jo sóc un “pacífic comerciant” català però en quant veig un altre “pacífic comerciant” genovès amb un vaixell menys ben armat que el meu, li foto garrotada, li prenc les mercaderies, i apreto a córrer cap a un port segur, i viceversa.

Això no fa més que constatar la incapacitat o inutilitat dels catalans, i els europeus no anglosaxons en general, per donar a conèixer, promocionar i exportar les nostres icones i referents, i la facilitat que tenim d’empassar-nos les dèries i fòbies dels nostres amics nordamericans. En fi... coses del cinema i dels diners per produir-ne de qualitat, que fan que els mediterranis tinguem cada cop més difícil ensenyar història des del mateix lloc on s’ha produït, si no és que abans ha passat per pantalla.