divendres, 23 de novembre de 2007

Una universitat enmig de la muntanya (I)






Ja fa uns dies que estic fent un seguiment exhaustiu de la informació que hi ha disponible sobre La Quar i el Monestir de Sant Pere de la Portella. És curiós com, de cop, un lloc que has visitat unes quantes vegades, hi has fet nit, i has tingut llargues xerrades amb la gent que hi viu, es converteix en un dels punts més importants de la recerca genealògica.

La Quar és un d’aquests llocs. La simple atracció pels espais naturals i humans lliures de massificació, o l’atracció per descobrir nous espais, m’ha fet visitar el poble diverses vegades, amb el meu pare, amb els amics i fins i tot en l’anterior feina vam fer-hi una estada de treball de tres dies per avaluar els resultats i establir els objectius del curs següent (sí, és el que tenia treballar en una ONG, pots fer servir mètodes d’avaluació i de planificació professionals mentre passaves uns dies isolat en una casa rural sense cobertura de mòbil). Però mai, fins ara, hi havia vist l’interès genealògic.

És un municipi de masies disperses en una orografia que s’imposa sobre l’hàbitat humà. Les masies aprofiten els espais que els concedeix la natura entre els barrancs, els boscs i les rieres, i només poden agrupar-se en el nucli que presideix l’església de Sant Maurici, on hi ha l’ajuntament, el cementiri i l’hostal (ara casa de turisme rural) que mena la Sra. Sole. Aquest és, sens dubte, el millor punt de partida per conèixer la zona. Un bon esmorzar, abans de sortir, o demanar a la Sra. Sole que us prepari el dinar en tornar, serà el complement ideal a la sortida. A pocs quilòmetres us enlairareu a la mola on hi ha el Santuari de Santa Maria de La Quar, actualment en un procés de restauració força avançat, i esperant que hi torni la talla romànica de Santa Maria (del segle XII). La vista de la zona és espectacular. Als vostres peus podreu contemplar el Lluçanès i la vall del Merlès, i el Berguedà per l’altra banda.


Una mica més enllà, tornant enrere a retrobar la carretera, arribareu al Monestir benedictí de Sant Pere de la Portella, també en procés de restauració. Ja hi havia estat feia temps, però aquest estiu, en tornar-hi, vaig quedar gratament sorprès. No me’n recordava, i és realment de postal. Un monestir abandonat, enmig d’un petit prat de gespa, que a més va servir d’universitat durant dos anys... ja em vaig imaginar dos-cents anys enrere... El camí de peu que segueix duria, seguint una estona la riera de La Portella, a la ciutat de Berga, però això ja és una altra sortida.