dimecres, 12 de desembre del 2007

El PP i la seva “Guerra de la independència” (II): el Govern de Catalunya


Seguint amb el tema de la Guerra del Francès, i per informar bé alguns desorientats, Catalunya, per decret directe de Napoleó Bonaparte, tot i restar incorporada a l'imperi napoleònic, va gaudir de govern propi (Govern de Catalunya), moneda pròpia i diferenciada de la espanyola i la francesa (si, si... la desapareguda PECETA), el català passà a ser llengua cooficial amb el francès (el Diari de Barcelona s’ editarà en català), i es crearà un exèrcit de Catalunya (pro-francès, és clar). Sembla ideal, oi?


Així, doncs, què va fer que els catalans acabéssim col·laborant en la derrota dels francesos? Ja he apuntat anteriorment que els elements més influents del moment (església i noblesa) es van posicionar contra el francès per les seves postures lliberals i de derrocament de l’Antic Règim que representaven (més encara després del decret de Napoleó abolint l’Antic Règim, els privilegis nobiliaris i promovent la dissolució dels ordres religiosos). En segon lloc, l’antipatia als francesos que tenim els catalans ve de lluny, i sempre hem estat a la brega des de temps immemorials, antipatia que en aquells moments venia reforçada per la proximitat de la Guerra Gran (1793-1795) i l’ocupació parcial de Catalunya.


Finalment s’ha d’aclarir que els francesos no van ser derrotats a Catalunya, i que van desocupar el Principat a rel de la derrota de Napoleó i de la restauració de la monarquia francesa en la figura de Lluís XVIII.


Valoració de tot això? Els qui creuen que Catalunya va jugar un paper important en la construcció d’Espanya com a estat-nació durant la Guerra del Francès van errats d’osques. Ni amb la combativitat contra els francesos (que va tenir poca rellevància comparada amb la lluita que van fer els espanyols amb el suport de l’exèrcit anglès) ni amb la participació de diputats catalans en la redacció i aprovació de la Constitució de Càdis (1812), que va ser abolida pel rei espanyol, Ferran VII només arribar a Espanya, els catalans vam ser la punta de llança de res. De tota manera, tampoc sabem què hagués passat si Catalunya hagués romàs annexionada a França, si s'hagués reincorporat a Espanya després de la derrota napoleònica, o si s'hagués constituït en una república satèl·lit...

Finalment vull agraïr la feina que està fent la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, en la qual he basat bona part del text, per treure a la llum passatges ocults (o ocultats per la crosta nacionalista espanyola) de la nostra història, i convidar-vos a fer-hi una ullada.


Nota Genealògica: semblava que no, però sí… també tinc part genealògica. L’any 1809, segons explica Antoni Pladevall en el seu llibre sobre la Història de Castellterçol, un tal Jeroni Carrera, jove de 19 anys, és mort pels francesos en el bosc de El Carner. Sembla ser que es tractaria de Jeroni Francesc Antoni Carrera Rubió, germà de Josep Carrera Rubió, bracer (*1775 Castellterçol) i tiet de Francesc Carrera Cabaner, bracer (*1814 Castellterçol + 1885 Castellterçol).