De gent i de llocs

2012-02-13T17:15:00.000+01:00

Aquest blog ha canviat d’ubicació / Este Blog ha canviado de ubicación / This blog has changed adress

Ara em podreu trobar a gentillocs.wordpress.com

Benvolguts amics, després de més de anys i prop de 8.000 visites, he decidit donar una nova imatge al blog, aplicar noves funcionalitats i vincular-lo amb nous recursos on-line.

Encara que el més visible sigui el canvi d’imatge i d’ubicació, poc a poc aniré afegint nous enllaços i recursos perquè el que us explico sigui una mica més agradable a la vista, es complementi amb imatges que arribin on no ho fan les meves paraules, o pugueu anar més enllà de la informació que us dono amb enllaços i recursos on-line fets per persones i institucions que en saben molt més que jo d’aquests temes que us explico.
Gràcies altre cop per la confiança!

Queridos amigos, después de más de 4 años y cerca de 8.000 visitas, he decidido dar una nueva imagen al blog, implementar nuevas funcionalidades y complementarlo con nuevos recursos en línea.

Aunque el cambio más visible es la imagen y la ubicación, poco a poco voy a ir añadiendo nuevos enlaces y recursos, tratando de hacer un poco más agradable a la vista lo que os explico, complementar con imágenes lo que no soy capaz de expresar con palabras, o ir más allá de la información que os doy con enlaces a recursos en línea actualizados por personas e instituciones que pueden explicar mejor que yo estos temas.
Gracias de nuevo por vuestra confianza!

Dear friends, after more than 4 years and nearly 8,000 visits, I decided to give a new image to the blog, implement new features and link it with new online resources.

Although the most visible change is the image and location, gradually I will add new links and resources trying to do a little more pleasing to the eye what I explain to you, complement with images what I’m not able to express in words, or let you go beyond the information that I give with links to online resources updated by people and institutions who can talk better than me about these issues.
Thank’s again for your confidence

Del cor de les Gavarres a la plana

2011-11-18T16:53:00.002+01:00

Curiosos caps de setmana de canvis de plans i marrades impossibles que he aprofitat per acostar-me a l’observatori del Puig d’Arques, a “passejar” una mica pels paisatges dels avantpassats.

Ja havia comentar anteriorment, que una branca d’avantpassats MIR amb tot un seguit de cognoms que conflueix en el cognom CANALS, procedia de Quart. En concret, els Bosch, els Mateu, i els Carreras, havien estat ollers i terrissaires d’aquesta població durant el segle XVII i principis del XVIII. Però no van ser els únics: al costat d’aquests terrissaires també apareixen cognoms com DALMAU, BOSCH, OLLER, VALLERA, CASTELLÓ, GRUARTMONER... que són pagesos i treballadors agrícoles pels pobles de la zona plana de les Gavarres (Quart, Llambilles, Cassà de la Selva, Llagostera...)

Per sort els arxius parroquials d’aquesta zona s’han conservat força bé, i permeten seguir alguns d’aquests cognoms fins el segle XVI (i alguns, ja gràcies als arxius notarials, fins el segle XV). Una bona colla d’aquests avantpassats es poden relacionar fàcilment amb les masies dels termes de la plana, i de fet viuen en aquests pobles malgrat que molts d’ells ja no en les masies que corresponen al seu cognom. Així, els Barnés estan al Mas Ballet de Quart (1639), tot i que CAN BARNÉS està a Cassà; els YSERN i els DORCA són propietaris d’aquests dos masos situats en el veïnat d’Esclet de Cassà segons els capbreus del Monestir de Sant Feliu de Guixols, i confessen tenir-los en nom del monestir els anys 1581 i 1618 (sembla que provindrien de masos remences); els Bosch són masovers del MAS MODAGUER de Quart (1737); els Dalmau provenen del mas d’aquest nom del veïnat de Mosqueroles des d’aproximadament el segle XIV; els VALLERA també estan documentats en el Mas Vallera de Cassà, tot i que els perdo la pista l’any 1590; i finalment els GRUARTMONER, que apareixen a l’entorn de 1580, i que segurament procedeixen del Mas GRUART del veïnat d’Esclet. Els OLLER de Campllong també és fàcil relacionar-los amb aquest mas que hi ha al costat nord de la carretera de Cassà fins a l’Eix transversal.

Altres cognoms, com els SUREDA, MERCADER, CARRERES i CASTELLÓ, ja suposen més complicació, sobretot per la diversitat de cases i masos que s’anomenen així, i la manca de dades concretes sobre l’origen i el lloc on habitaven els avantpassats que duen aquests cognoms. Així, els SUREDA poden estar relacionats amb els masos Sureda de dels veïnats d’Esclet i de Verneda de Cassà, igual que els Bosch en diferents poblacions. Els CARRERES i els CASTELLÓ, tot i tenir haver perdut la seva pista prop de 1600 a Cassà i a Quart, sembla que podrien venir dels masos amb aquest nom que hi ha a la parròquia de Santa Pellàia (Can Carreres) i a Sant Cebrià de Lledó (Can Castelló), en el cor de les Gavarres. Els MERCADER (que a Cassà canvien en nom per Vallera en casar-se Joan Mercader amb Marianna Vallera l’any 1664) procedeixen de Sant Sadurní de l’Heura, on hi ha el Mas MERCADER (bé de fet no se si és Sant Sadurní, Cruïlles o Sant Cebrià dels Alls), i es troba cap a l’any 1590 en Ramon Mercader, que és pagès de Sant Sadurní.

Tot i que segurament els meus avantpassats no ho veurien així, passejar-se per aquestes poblacions o endinsar-se en els boscos de sureres de les Gavarres és tot un plaer, una descoberta d’un espai natural i humà que encara podem gaudir tal i com era fa temps. I encara que sembli increïble, a dues passes de la ciutat de Girona i de la Costa Brava.

Per saber-ne més us recomano la revista Gavarres i el llibre de l’historiador Elvis Mallorquí “Històries amagades de les Gavarres”.

Sota l'ombra de la Mola de Colldejou

2011-07-04T14:56:00.004+02:00

Després d’una petita excursió a Colldejou, i rellegint el llibre “El cabaler de Cerdanya”, revisc l’arribada dels primers immigrants del procés d’industrialització a Barcelona. Persones procedents de tot arreu de Catalunya que, a mitjans del segle XIX arriben a la ciutat o als pobles del pla per intentar aprofitar l’oportunitat que els ofereix l’esclat de la revolució industrial.

Segurament poques diferències més que les geogràfiques trobaríem entre aquell cabaler de la Cerdanya, que va deixar el poble de naixement per la seva condició de fill segon o tercer amb poc més de la legítima sota el braç, per anar a buscar-se la vida a la puixant ciutat de Barcelona, i els primers Ferrer, avantpassats origen del meu segon cognom que, arribats a Barcelona cap a l’any 1860 per treballar com a jornalers al Poble Nou, en fan la seva nova casa fins que passen a Horta a mitjans del segle XX.

El primer Ferrer en arribar a Barcelona és Josep Ferrer Bages, nascut a Móra d’Ebre cap l’any 1835, fill de Josep i Antònia, i casat amb Paula Marcó (o Marés), de Vilanova d’Escornalbou. La informació és molt escassa, ja que l’arxiu parroquial de Vilanova està destruït, però sabem que el seu segon fill, Miquel Ferrer Marcó (o Marés) neix a Hostafrancs el 14 de novembre de 1860 segons consta en el llibre de naixements del Registre Civil de la ciutat de Barcelona. Curiosament en la partida consta com a Miquel Ferrer Marés, fill de José Ferrer, de Móra d’Ebre i Paula Marés, de Vilanova d’Escornalbou. La seva germana, Filomena Ferrer Marcó havia nascut dos anys abans a Vilanova d’Escornalbou, i residia al Poble Nou de Barcelona l’any 1889.

Josep Ferrer, abans d’arribar a Barcelona ja s’havia traslladat de Móra d’Ebre a Vilanova d’Escornalbou, segurament utilitzant l’antic camí que duu a Falset, sota l’esguard de la Mola de Colldejou, i d’allà als pobles de la Baronia d’Escornalbou, alliberats feia escassament 20 anys de les servituds al Monestir per la desamortització del 1836 (servituds traspassades a alguns grans propietaris privats, no us penséssiu pas...). A Vilanova es va casar amb Paula Marcó (o Marés), i el 1858 van tenir la seva filla Filomena Ferrer. Un o dos anys més tard, abandonen Vilanova per anar a Barcelona. Així, el meu rebesavi Miquel Ferrer neix a Hostafrancs, però ignoro si va ser perquè hi residien els pares en aquell moment, o perquè el part els va sorprendre a les portes de Barcelona, ja que els Ferrer s’assenten al Poble Nou.

El fill d’en Josep, en Miquel, “torna” a Vilanova a buscar la que seria la seva dona, Concepció Cabré Capafons, nascuda a Escornalbou, i filla de Francesc i Francesca, també del mateix poble. El que no he pogut endevinar és si Concepció ja viu al Poble Nou, o encara viu a Escornalbou, ja que de fet es casa a la parròquia de Santa Maria del Taulat del Poble Nou l’any 1882 (on, per cert, consta com a Encarnación). A partit d’aquí, els Ferrer fan vida al Poble Nou fins que després de la Guerra Civil es traslladen a Horta.

El problema és determinar quin és l’origen dels Ferrer i dels altres cognoms que s’hi relacionen (Bages, Marcó – Marés, Cabré, Capafons). Els arxius parroquials de Vilanova d’Escornalbou i de Mora d’Ebre van ser destruïts. Si bé sabem que els Ferrer són originaris de Móra d’Ebre des de 1795 aproximadament, aquest és un cognom molt comú (crec que no hi ha cap poble de Catalunya on no n’hi hagi algun), i es fa difícil trobar informació concreta dels meus avantpassats.

Igual de complicat, tot i ser el cas contrari és el de la resta de cognoms, Cabré, Capafons, Marcó i Marés, que són propis de la zona i alguns ja hi consten des del fogatge de 1553. Això fa que hi hagi infinitat de persones amb aquests cognoms a Vilanova d’Escornalbou, o als altres pobles de la Baronia d’Escornalbou (Duesaigües, l’Argentera, Riudecanyes, Colldejou, Pradell de la Teixeta, o La Torre de Fondaubella). Així, he trobat algun Cabré que va ajudar a rescatar bens del Monestir després de la exclaustració dels franciscans, algun Marcó resident a Vilanova, o el més proper, un Miquel Capafons, originari de Vilanova d’Escornalbou i resident a Colldejou, que l’any 1789 es casa a Tarragona amb Maria Guinjoan, originària de Vilanova.

Així queda, de moment, la recerca per terres del Baix Camp, el Priorat i la Ribera d’Ebre. Tot i els esforços, no he aconseguit anar més enllà de les dades que em proporcionava el Registre Civil de Barcelona, tot i que seguiré insistint amb l’Ajuntament de Vilanova d’Escornalbou, que ha posat d’excusa que tenen l’arxiu molt “desordenat i que no sabien què hi havia” per no deixar-me consultar si tenien dades com els antics padrons o els llibres d’amirallament. En fi... seguiré insistint.

De sotanes i de faldilles

2011-05-26T16:45:00.002+02:00

De l’anterior post ja tenim situat en Josep Padró Canudes com a germà de l’ordre dels Carmelites. Però quina era la seva relació amb el Pare Palau? I com el podia haver influenciat en el seu pensament?

Francesc Palau i Quer (Aitona 1811 – Tarrgona 1872) és un dels representants del conservadurisme catòlic del segle XIX. Carmelita exclaustrat l’any 1835, combaté el liberalisme i l’anticlericalisme del moment des dels seus escrits i com a editor de la revista “El Ermitaño”, arribant a considerar (igual que els papes Gregori XVI, Pius IX i Lleó XIII) que el liberalisme i la masoneria eren els grans mals de la societat, i que en ells es recolzava el dimoni per conquerir el món.

Segons la informació que molt amablement em van enviar les germanes carmelites, Josep Padró Canudes havia entrat en contacte amb el Pare Palau cap als voltants de 1865, quan li va demanar que el curés d’una “malaltia” que el turmentava, i que l’apartava de la seva voluntat de seguir una carrera religiosa. Palau el va adreçar a la casa de els Penitents a la Santa Creu de Vallcarca (on Palau practicava els exorcismes), on es va “curar”.

L’any següent, Palau el va enviar a Santa Catalina a Mallorca per rebre formació com a mestre de nens i on pronuncia els vots... amb reticències a causa de la seva “malaltia”. L’any 1868 Palau el repesca per fundar una escola religiosa a El Vendrell, d’on ja no es mourà fins la mort del pare Palau, el 1872, i la sortida de l’ordre l’any 1877.

Així doncs, el rebesavi Padró, va viure una època convulsa de revolució i contrarevolució, allunyat de la seva ciutat natal, Manresa. Pel que coneixem en Josep Padró era una persona molt creient i devota de la verge del Carme. És molt probable que aquesta religiositat li vingués de família, doncs amb 15 anys ja havia volgut ingressar a l’ordre dels Dominics a Toledo (els Cornet, per part de la seva àvia, fan donacions i demanen enterrar-se en el convent dels pares dominics de Manresa), però segurament també s’ha de considerar la influència de Palau en la forma de pensar de Josep Padró. Segons la informació que em van passar les germanes carmelites, Josep padró tenia una gran afició a escriure els seus pensaments, però que ningú s’ha dedicat a transcriure la major part d’aquesta documentació més enllà del que feia referència al Pare Palau. Malauradament aquesta documentació manuscrita està dipositada a la seu de les Carmelites Missioneres a Roma, on possiblement es va enviar en motiu del procés de beatificació del Pare Palau l’any 1988. Serà qüestió de muntar una excursioneta a Roma per a la recerca d’aquesta documentació!

L’any 1877, a punt de rebre les ordres menors i les “publicates” de tonsura, Josep Padró va patir noves crisis per la seva “malaltia” que finalment li va fer abandonar la vida religiosa. Però quina era aquesta “malaltia”? Doncs segons paraules seves: “que su cabeza no lograba apartar al sexo femenino” i “su atractivo hacia el sexo femenino”!!!!!!

I dic jo: ben fet, i sort!, que si no estaríem aquí jo i bona part de la meva família!

Nota:
Sobre el pare Francesc Palau i Quer, i de la seva obra hi ha força publicacions. Per la seva vida relacionada amb les qüestions religioses us recomano: DUVAL, A. "Fecunditat del fracàs : el pare Francesc Palau i Quer o.c.d., 1811-1872, fundador del Carmel Missioner Teresià", FISA, Barcelona 1988. O bé, per la situació religiosa a mitjans del segle XIX la introducció s'Amadeu Soberanas al llibre: BADA, J. “Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions. Volum II Quaderns d’exorcismes” Ed. Barcino 1988.

Mestres i exorcistes

2011-05-26T15:30:00.004+02:00

Quan en el món de la genealogia creus que ho tens tot controlat, ull!, que alguna persona encara et pot donar alguna sorpresa, i de les grosses! Recordeu el post sobre el mestre Josep Padró?

Bé, resulta que fa algunes setmanes, mesos i tot, en motiu d’una reunió familiar, em van comentar si ja havia trobat més informació sobre el parent exorcista. Què????? Un parent exorcista? Vaig pensar que m’estaven prenent el pèl... I a més era... el mestre de nens Josep Padró Canudes (Manresa 1846 - Barcelona 1935)!!!! En realitat no m’ho acabava de creure. La qüestió és que feia anys algú havia preguntat a les germanes de la meva àvia sobre la relació d’en Josep Padró amb el grup d’exorcistes de “Vallcarca”, on també hi havia relacionat el poeta Verdaguer. La cosa sembla que no va passar d’aquí.

Encuriosit i escèptic, vaig començar a revisar informació sobre exorcismes a Catalunya i sectes del segle XIX, a veure si apareixia el nom del meu avantpassat. Cap resultat. Vaig devorar fil per randa l’estudi introductori d’Amaneu Soberanas al llibre de Joan Bada, “Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i
visions. Volum II Quaderns d’exorcismes”, on fa una descripció brillant de la situació de l’església catòlica a Catalunya i Espanya durant el segle XIX i els seus conflictes interns de reforma per a l’adaptació a la nova situació liberal, o per contra d’integrisme conservador, o els conflictes externs amb els governs liberals i anticlericals del segle XIX, i la puixança de creences allunyades de la religiositat catòlica com la masoneria i de creences paganes de culte al dimoni com el pal•ladisme (llegiu “El cementiri de Praga”, d’Umberto Eco... magistral!).

Impressionant lectura, interessant informació, que desconeixia completament, però del meu avantpassat... res de res!

Un bon dia, consultant per internet, vaig trobar una referència a un tal Hermano José Padró Canudas, membre de la congregació de les Carmelites Missioneres Teresianes, que havia estat present en la mort del Pare Francesc Palau, fundador d’aquesta branca de les Carmelites... i reconegut exorcista precursor del “Grup de Vallcarca”!.

Massa coincidències, però... Josep Padró havia estat capellà abans de mestre? Ningú de la meva família em va saber donar cap referència més que dir-me que havia estat una persona molt creient i devota. Allò d’exorcista ja era increïble, i bé podia haver estat una moda del moment, o un “divertimento” d’una persona educada, mestre i que havia guanyat premis en els Jocs Florals de la Bonanova, però... capellà??????

Més encara, el tal Pare Palau, beatificat l’any 1988, li havia encomanat la creació del col•legi de les Carmelites de El Vendrell. O sigui que també era mestre? Pocs dubtes quedaven. Un e-mail a la seu de Tarragona de les Carmelites Missioneres Teresianes m’ho va acabar de confirmar: el tal hermano José Padró era el meu avantpassat Josep Padró Canudes, que entre els anys 1865 i 1877 havia estat membre de la congregació carmelita i deixeble (sembla que també secretari) del beat Pare Francesc Palau (Aitona 1811 – Tarragona 1872), ajudant-lo en la creació de seus per Catalunya, Aragó i les Illes i assistint a alguns exorcismes i curacions fetes per ell.

Realment tota una descoberta! Perquè la vida d'en Josep Padró, segons les fonts familiars, començava a Manresa i continuava a Sant Cugat Sesgarrigues, on es va casar l'any 1879. Una part de la vida desconeguda que feliçment no va properar, que si no jo ja un estaria aquí!

A voltes sobre l’origen dels Carrera de Castellterçol (I)

2010-04-29T15:38:00.002+02:00

S’acosta la data de la trobada bianual dels familiars Carrera de Castellterçol. Potser per això m’atreveixo a posar sobre paper les darreres troballes, fets i hipòtesis per poder localitzar l’origen dels meus avantpassats Carrera a Castellterçol. Potser també és com a resposta a un article dins la publicació anual de la Festa Major que situava el cognom com un dels més antics del poble i el situava a principis del segle XVII (no ho recordo bé, perquè no el tinc davant).

Així, abans de poder fer alguna hipòtesi sobre l’origen d’aquest cognom s’han de tenir en compte tres coses:

En primer lloc, el cognom CARRERA no és un dels cognoms més antics de Castellterçol. Bé, potser quasi 500 anys de presència ininterrompuda al poble li poden donar aquest adjectiu, però en tot cas no n’és originari. Castellterçol té cognoms tan antics que es remunten a les masies que en van donar origen, i que, a no ser que hagin canviat de nom posteriorment, han donat cognoms com Argemir, Codina, Gironès, Oller, Vilarúbia... entre molts altres.

Podem aproximar l’arribada dels primers CARRERA entre l’any 1497 i el 1553. Si fem cas de les dades dels dos fogatges de Catalunya, en què en el de l’any 1497 no hi consta cap CARRERA a Castellterçol (però sí que ho fa a Moià, Marfà i Oló), i el de 1553 en el que ja hi consta un tal Pere CARRERA, que és cap de casa.

Segurament aquí rau l’error de l’article de la Festa Major, ja que Antoni Pladevall en el seu llibre de la Història de la vila de Castellterçol i el seu terme, avisa que en la transcripció i edició del fogatge de 1553 realitzada per Josep Iglésies s’han barrejat uns quants cognoms de Castellterçol dins de l’apartat de la població de Vacarisses, i que ha calgut recórrer a l’original que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó per corregir l’error. Curiosament Pladevall, quan avisa d’aquest error, transcriu la llista sense aquests cognoms, però més endavant ja transcriu la llista complerta.

La primera dada concreta és la partida de baptisme de Miquel Segimon Carrera, fill de Pere Carrera, batlle, el 4 febrer de 1588. Aquest és el primer Carrera que consta com a batejat a la parròquia de Sant Fruitós de Castellterçol. En tot cas, no és el primer dels CARRERA, ja que en el primer llibre d’òbits hi consten les defuncions de Barthomeu Carrera (1587), un albat de Pere Carrera (1587), i la vídua Carrera, de cognom Canet (1588). Excepte l’albat, sembla que estem parlant d’una generació anterior a la d’en Miquel Carrera.

En segon lloc, l’origen dels CARRERA de Castellterçol no és únic. És a dir, segurament no hi ha una sola branca Carrera que sigui descendent d’un avantpassat primigeni que arribés al poble. Lògicament, no he resseguit l’arbre genealògic de totes les persones que duen aquest cognom a Castellterçol, però seria probable que no tots fossin descendents d’un avantpassat comú. Deixant de banda les migracions modernes, cal destacar que pels volts de l’any 1600, quan ja hi ha una branca Carrera ben assentada al poble, hi arriben dues persones amb aquest cognom, ambdues de diferent origen i sense relació evident entre elles ni amb els Carrera que hi ha al poble (l’any 1600 Jaume CARRERA, bracer del regne de França es casa amb Lluïsa Brugarolas; i l’any 1608, Joan CARRERA, pagès de Vilalleons, fill de Salvador Carrera i Catharina, es casa amb Montserrada RIUS). Evidentment, en fer la recerca m’he centrat en la branca CARRERA que és la dels meus avantpassats.

Finalment cal tenir en compte algunes prevencions del món de la genealogia i de les lògiques de reproducció familiar durant uns quants segles. Els cognoms poden variar en grafia (en els registres es troba Carrera, Carreras, Carera...), però sobretot és possible que en algun moment el cognom pugui haver estat intercanviat entre les línies materna i paterna (trobem el cas de Jacint Castell que el 1625 es casa amb Albínia Carrera i passa a anomenar-se Jacint Carrera en els documents posteriors), o que una família de masovers canviï de nom per passar a anomenar-se com la masia en la que treballen.

Igualment també s’ha de tenir en compte que el fet que hi hagi cases que s’anomenin CARRERA properes o que hi hagi poblacions properes on hi existeixi el cognom, no és garantia de que procedeixi d’aquest lloc. Així, en fer les hipòtesis he tingut en compte una proximitat “territorial” més que comarcal, és a dir, he obert el ventall cap a comarques properes, tot i que de forma limitada, i no he tingut en compte una possible procedència del Pallars, o de Girona, inclús tampoc de l’alt Osona o la Garrotxa.

Amb aquestes consideracions ja em puc aventurar a exposar les dades de què disposo i a fer una hipòtesi, en el benentès que caldrà seguir la recerca per trobar documentació que provi aquesta hipòtesi o m’obligui a formular-ne un altra.

Però això serà en un altre post... deixarem primer que passi la trobada.

De mestres de nens

2009-11-19T17:09:00.006+01:00

Suposar que al segle XIX no hi havia fracàs escolar és molt suposar, i no tinc gaire dades per comprovar a què es referia la Junta Municipal Escolar de Sant Cugat Sesgarrigues quan, després d’examinar els nens i nenes de les dues escoles públiques elementals (enteneu... una per nens i una per nenes) feia constar que el nivell havia estat satisfactori. Havien aprovat tots els alumnes? Amb bona nota? Justets? Havia aprovat el percentatge previst de nens i nenes?

En tot cas, sembla que el model d’examen utilitzat podria aplicar-se ara per reduir el fracàs escolar i implicar els pares en l’educació dels seus fills: fer els exàmens orals i amb les portes obertes a tots els pares o familiars que volguessin veure els progressos de lletra, aritmètica, o doctrina cristiana que feien els seus fills. Segons la Junta, es facultava al mestre per organitzar els exàmens en sessió de portes obertes i es felicitava pels resultats obtinguts. M’ho puc imaginar, ben pentinats, amb el vestit de diumenge, a veure com els seus fills aconseguien fites que la majoria d’ells no havia pogut assolir (llegir... escriure... o simplement poder anar a escola). Potser actualment algun pare s’implicaria una mica més en l’educació dels seus fills si els veiessin fent el ridícul en públic (altres simplement, passarien i ni tan sols se’ls cauria la cara de vergonya!!!)

Però ¿a que ve aquest rotllo? El mestre que va organitzar tots aquests exàmens va ser el meu rebesavi Josep Padró Canudes, que va ser mestre de l’escola pública d’ensenyament primari de nens entre els anys 1881 i 1899 a Sant Cugat Sesgarrigues, per passar després a Carme (1906) i a Castellvell i el Vilar (1910). Ja havia comentat abans que aquesta branca familiar era una mica diferent de la resta, sobretot pels seus oficis i inquietuds artístiques (escultors, músics, mestres...). Doncs en Josep segurament en tenia motius: el seu oncle, per part de mare, Josep Canudes Cañellas ja havia estat mestre a Manresa i, tot i que va morir ben jove (1854), segurament alguna cosa deuria influir en el seu nebot.

Una ràpida visita a l’arxiu municipal de Sant Cugat Sesgarrigues (vull aprofitar per agrair l’amabilitat i la eficiència amb la que em van rebre i proporcionar la documentació) em permet ara fer aquests comentaris i conèixer una mica més la vida d’en Josep al capdavant de l’escola. Voldria destacar-ne dos aspectes curiosos.

El primer és el pressupost de l’escola, que anava a càrrec de l’ajuntament (suposo que el sou del mestre ho era a càrrec del govern), amb una aportació fixa durant tot el període que 156,25 pessetes anuals, que el curs 1881-1882 es va gastar en llibres, obres i neteja de l’escola, un rellotge, bancs i equipaments, i altres despeses realitzades en llibreries de Vilafranca del Penedès i Barcelona (a la famosa llibreria Bastinos, concretament).

L’altre aspecte genealògicament destacat és que a Sant Cugat va conèixer la que seria la seva dona, Llúcia Farré Ferrando que, d’ajudar a la neteja de l’escola per 16 pessetes anuals (anys després van augmentar a 20 pessetes), va passar a ser mestra provisional de l’escola femenina que també hi havia a Sant Cugat durant un parell de mesos, fins que la Junta d’Ensenyament de Barcelona designés una nova mestra per aquella escola.

Nota genealògica: Josep Padró Canudes (*1846 Manresa - +1935 Barcelona) i Llúcia Farré Ferrando (*1860 Sant Cugat Sesgarrigues - + 1947 Barcelona) són pares de Montserrat Padró Farré, la meva besàvia, i de l’organista de les catedrals de Girona i Barcelona i compositor d’obres religioses Josep Maria Padró Ferrer.

Il·lustres catalans de l’Alvèrnia

2009-05-27T09:48:00.004+02:00

Hi ha cognoms que hom recorda a la primera llegida. Potser per la meva passió per la història, potser per la seva sonoritat, el cognom BRICFEUS ha estat un dels cognoms que llegís on el llegís, sempre he relacionat amb Castellterçol. Fa poc vaig trobar un parell de documents a l’Arxiu Històric de Moià i a l’Arxiu del Bisbat de Vic que m’hi van emparentar. El testament d’en Valentí Castell i Bricfeus, el meu avi novè, fet a Moià el 1710, i els capítols matrimonials del seu pare en Pere Joan Castell amb Margarida Bricfeus l’any 1659, van fer que encara em fos més atractiu, i m’enderiés en trobar-ne l’origen a Occitània. Busca i rebusca, finalment vaig trobar l’arribada a Castellterçol, dels primers Bricfeus.

En el llibre de Capítols Matrimonials de l’any 1569 de la parròquia de Sant Fruitós de Castellterçol, que es conserva a l’Arxiu del Bisbat de Vic, consta el seu origen d’aquesta manera:

“Sobre lo matrimoni Déu volent faedor entre Joan Becfreu, fill legítim i natural del senyor en Juan Becfreu y de la dona na Finela d’aquell muller, natural de Saint Medart el Monjo bisbat de Saint Flor del Verny del regna de França, hara habitant en la sagrera de Sant fritós de Castellterçol, y na joana argimira, filla legítima i natural de Jaume Argemir...”

Primer el que calia era localitzar el bisbat i la població. Feina fàcil: El bisbat de Sant Flor és un dels originaris de l’Alvèrnia (o Auvèrnha, com es diu en occità), i el lloc de “Saint Medart el Monjo” segurament no és altre que Morjou, i la seva església de Saint-Medard, capital “mundial” de la castanya, segons diuen ells. Ara venia el més difícil, trobar un cognom francès o occità que sonés com Bricfeus o Becfreu. Gràcies a altres genealogistes de les xarxes d’internet vaig trobar i resseguir diferents bases de dades de cognoms antics dels departaments del Cantal i de Lot per trobar-ne algun que sonés, encara que fos posant-hi molta imaginació a Becfreu, o Bricfeus. I finalment si, el vaig trobar: Beffrieu... i a més al costat Morjou, un llogarret de tres o quatre cases (bonic segons les vistes del Google Earth i antic segons els mapes de Cassini del segle XVIII).

O sigui, que els Bricfeus i el seu cognom original Beffrieu, procedien de l’Alvèrnia, i es van afincar a Castellterçol com a paraires. De tota manera, els Bricfeus no eren els primers alvernesos atrets per Catalunya... a menys de 50 kilòmetres de Morjou hi ha la població d’Orlhac, lloc de naixement del monjo Gerbert d’Orlhac, més conegut com a papa Silvestre II, i que va passar anys estudiant matemàtiques i ciències en els monestirs del Pirineu català abans d’anar a Roma.

Dues generacions després els Bricfeus, ja plenament integrats a Catalunya, eren una de les famílies importants de la vila, de la que naixeria en Pere Bricfeus, austriacista, que l’any 1713 va ser nomenat coronel de cavalleria de l’exèrcit català. En Pere Bricfeus, juntament amb les forces del Marquès del Poal, va protagonitzar la batalla de Talamanca, la darrera victòria de l’exèrcit català davant les forces borbòniques a la guerra de successió.

Casualment, en el nord de la regió occitana de l’Auvèrnha hi ha situat el Borbonès, província de partició entre l’occità i el francès i origen d’aquest cognom... llavors... no me’n puc estar de preguntar-me: si els Bricfeus eren decididament antiborbònics va ser per la seva integració a Catalunya...? o perquè, per memòria generacional, ja sabien el pa que s’hi donava amb els seus veïns Borbons fins i tot abans que fossin reis de França i d’altres llocs??? Coses de la Història...

Nota: la imatge procedeix d'un site que fa referència a la Bibliothèque Nationale de France. Per si un cas qüestions legals...

En Pere Carrera, batlle i les noves ordenances de la vila de Castellterçol en el segle XVI

2009-03-11T16:08:00.001+01:00

L’any 1574 la universitat de Castellterçol paga, a través del batlle general de Catalunya, 20000 sous per alliberar-se de la jurisdicció de l’abat de l’Estany. A partir d’ara Castellterçol passa a dependre de la jurisdicció reial, i deixa d’anomenar-se lloc o sagrera per anomenar-se Vila. L’any següent el rei Felip II aprova els capítols o “ordenances” que regiran la vila i el terme durant els propers 15 anys, que es modificaran l’any 1587, i que concreten quins en seran els òrgans de govern i la seva elecció mitjançant el sistema d’insaculació en quatre bosses. Tal com diuen les ordenances de l’any 1587 (Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, Registres,NÚM.4316), o almenys tal com jo he entès la lletra... que déu n'hi dó:

“Item que la vigilia de la festa de st. Mathia apostol més prop vinent... ....los que vuy en dia se troben jurats se hagen de (juntar?) en lo lloc on estarà dipositada la dita caixa (en presència del?) notari y scrivà que per dit efecte hauran elegit per fer enseculació de jurats y de consell y que primerament abans de comensar la dita enseculació los dits jurats hagen de prestar jurament en poder del balle, o lloctinent de aquell en presencia de dit scrivà que farà dita ensaculació de jurats e de consell y que ensacularan personas de bona consciència y bondat y de bon enteniment y habils suficient per a regir y governar lo dit càrrech y officis y que seran casats y domiciliats en dit loc, o, terme y que tindran casa pròpia en aquell entenent-ho que dites cases sean dells o de sas mullers o de sos pares o fills o genres o nores o persones conniuntes en les quals habitaran personalment lo dia de la extracció y que tindran edat de més de vint i sinch anys y (ostposades tota amor?), rancor y mala voluntat y que no s’ensacularan enemichs del sr Rey...”

El procediment, resumit, consistia en introduir en una bossa els noms de tots els homes majors de vint i cinc anys habitants amb casa pròpia a la vila o en el terme, i extreure’n 27 que formarien el Consell. D’aquests 27, els jurats sortints en triaven els 9 més vells (6 de la vila i 3 del terme) i els introduïen en la bossa de Jurat en Cap, els 9 més vells següents en la bossa de Jurat Segon i els 9 restants en la bossa del Jurat Tercer. Així, cada 4 anys, la vigília de Sant Maties extreien els tres jurats, que havien de regir el poble sota jurament davant el batlle. Cada 3 anys, el diumenge de Carnestoltes, s’extreien 3 noms de la Bossa de Jurat en Cap perquè el rei en triés un per a ser Batlle de Castellterçol.

“Item que de tres en tres anys començant lo diumenge de Carnestoltes, provinent del any mil cinccents settanta cinc lo dit consell dalt mencionat amb la forma damunt dita se hage de aplegar en lo lloch acostumat y que hagen de traure tres rodolins de la bossa de jurat en cap y aquells oberts escrigue en lo dit llibre los noms que seran trobats dins les llencas de pergamí y que lo nom de aquells tres extrets de la dita bossa de jurat en cap hagen de ser per terna de batlle per lo trienni venidor y que aquells hagen de ser presentats al señor Rey si serà dins lo principat de Cathalunya y en sa absència al lloctinent general en dit principal y en absència de dit lloctinent general al batlle general o a son lloctinent los quals prengan y eligescan ha de aquells tres lo qual elegit sia balle lo trienni vinent y exercesca l’offici havent jurat y donades fermances de tenir taula com los altres balles en lo present principat de Cathalunya...”

Pel que sembla, els Carrera van tenir un cert paper en aquest procés. Vegem-ho:

Segons consta en el primer dels llibres de baptismes de la parròquia de Sant Fruitós de Castellterçol, dipositat a l’arxiu del Bisbat de Vic, el 2 de febrer del 1588 és batejat a Castellterçol en Miquel Carrera, fill d’en Pere Carrera, batlle. Però qui és aquest Pere Carrera, batlle? No en disposo de més informació. Com ja explicaré en un altre post, el seu fill Miquel és el primer Carrera que consta en els llibres de baptismes de Castellterçol ...però està clar que no és el primer Carrera de Castellterçol!

En tot cas, per la data de bateig d’en Miquel, i d’aprovació de les ordinacions de 1587, es pot aproximar que el seu pare, en Pere Carrera, és batlle de Castellterçol pel trienni 1586-1588, és a dir que ha estat escollit (millor dit, insaculat) segons les primeres ordenances, les de l’any 1575, i se’n dedueix que (pels requisits i la forma d’elecció) disposava de casa pròpia a la vila i era uns dels homes més vells de Castellterçol. Suposo, doncs, que va intervenir en el procés de les noves ordenacions (tot i que el batlle no tenia vot en el consell de la Vila!!!!) i va viure tot el procés d’emancipació de Castellterçol de la senyoria del monestir de l’Estany.

Queda molta feina per fer a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa i a l’Arxiu de la Seu de Manresa, on hi pot haver documentació dels batlles de Castellterçol, ja que aquests depenien del Veguer de Manresa i del Batlle General de Catalunya.

Notes:
El càrrec de batlle era nomenat pel rei, i no deixava de ser el representant des interessos reials en la batllia, el graó més baix de l’administració reial com a senyor d’un terme. Anteriorment Castellterçol havia tingut batlles nomenats per l’abat de l’Estany. Els representants del municipi eren els jurats i el consell.
Podeu trobar el document sencer a: http://pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servlet?accion=3&txt_id_desc_ud=1590708&fromagenda=N

De guàrdia civil a rajoler... apunt sobre un dels Riudoms d'Horta

2009-02-20T17:17:00.005+01:00

Cap a l’any 1875 un jove guàrdia civil deixava el cos per incorporar-se a la vida civil i matrimonial. Ja n’estava fart d’anar en contra dels seus. Ell, fill d’un bracer agrícola i d’una bugadera de Sant Joan d’Horta, ja havia vist prou misèria a casa seva com per convertir-se en braç executor de la repressió en contra dels treballadors. Espectador i alhora actor d’uns moments històrics que van canviar Barcelona i Catalunya, ara se li presentava l’oportunitat d’una nova vida en casar-se amb la filla d’un petit propietari rajoler de Sant Andreu que començava a urbanitzar el que esdevindrà, amb els anys, el barri del Camp de l’Arpa de Barcelona al voltant de la seva bòvila.

Aquesta petita introducció novel·lada no és més que una ficció literària basada en els pocs elements constatables i les llegendes familiars a l’entorn del meu rebesavi, en Joan Riudoms i Homs. Si voleu podem anar més poc a poc i veure què és realitat i què és llegenda.

L’any 1855 neix al municipi de Sant Joan d’Horta en Joan Riudoms i Homs, fill d’en Joan Riudoms Bartomeus, bracer de Sant Genís d’Horta i dels Agudells, i Eulàlia Homs i Garriga, bugadera d’Horta . L’any 1880 consta com a testimoni en el casament del seu cunyat, l’Andreu Ferran i Casamitjana, i en aquest document es fa referència a en Joan com de professió “ladrillero”, o sigui, rajoler. L’any 1911, segons ens explica el seu fill Joan Riudoms i Ferran en el seu diari personal, mor a casa seva en presència de la seva dona, el seu fill i un nebot. La partida de defunció ho confirma: mort de “colapso cardíaco” “en su domicilio de la calle Trinxant, 50”. Fins aquí les dades certes i constatables que he trobat sobre el meu rebesavi.

Però molts pensareu, d’on treu aquest paio que era Guàrdia Civil? Doncs resulta que per casa de la meva àvia corria una fotografia on apareix en Joan de ben jove vestit amb l’uniforme d’aquest cos... seria lògic pensar que en fos membre, però... i si, en tractar-se d’una foto d’estudi, l’uniforme fos d’atrezzo? Sembla que no, perquè fa poc ha aparegut una altra foto, d’uns anys més tard, on continua vestit amb uniforme (es descarta, sembla, l’atrezzo i el fet que estigués fent el servei militar). Disposat a resoldre el dubte em vaig adreçar a la secció d’arxius de la Guardia Civil per correu electrònic, demanant si disposaven de l’expedient de “Juan Riudoms Homs, miembro del cuerpo entre 1870 i 1880” (vaig deixar força marge, perquè no en tenia ni idea de l’edat mínima d’ingrés al cos, pressuposant que ho havia fet als 15 anys com a molt jove). La resposta, ràpida i minsa, encara em va deixar amb més dubtes... “No consta en nuestros archivos ningun expediente de don Juan Ruidons Homs”. Osti tú... RIUDOMS, RIU, amb M, no RUIDONS!!! I qualsevol els porta la contrària tornant-ho a demanar.

Entrant en temes ideològics, voldria plantejar-me què pot dur a un fill de treballadors humils, en ple segle XIX, a ingressar a la Guàrdia Civil creada feia una quants anys? Realment en desconec els motius, però no costaria gaire aventurar-se a dir que era per necessitat. Vist el paper repressiu del moviment obrer que havien atorgat a la Guàrdia Civil els governs d’Isabel II i fins i tot els governs conservadors de la I República Espanyola, i l’accentuació d’aquest paper amb la restauració borbònica, també seria de suposar que deixés el cos en quant li sorgís qualsevol oportunitat.
De tota manera el tema és obert i, sobretot per la branca dels Ferran i Casamitjana de Sant Andreu, espero trobar més informació per continuar la recerca.

Nota genealògica:
En Joan Riudoms i Homs (*1855 a Sant Joan d’Horta +1911 a Sant Martí de Provençals) és fill de Joan Riudoms i Bartomeus (*v.1828 a Sant Genís dels Agudells) i Eulàlia Homs Garriga (*1832 a Sant Joan d’Horta). Es casà amb Carme Ferran i Casamitjana (*v.1860 a Sant Martí de Provençals), filla de Llorenç Ferran i Rosa Casamitjana, tots dos de Sant Andreu del Palomar.

Sant Antoni Abat, patró dels traginers

2009-01-20T22:45:00.009+01:00

Una mica tard, però vull aprofitar la festa de Sant Antoni Abat (de llarga tradició i celebració a Castellterçol i arreu del país) per retrobar avantpassats que segurament van participar en el Gremi de Traginers de Castellterçol. Abans d’aquesta festa, viscuda en directe a Castellterçol aquest cap de setmana, he hagut de llegir força sobre el món dels traginers, des del moment en què vaig trobar l’única persona entre els meus avantpassats que es dedicava a l’ofici de traginer, en Valentí Rubió.

Per començar he de reconèixer que quan vaig trobar les partides de bateig de les seves dues filles, Antònia i Francesca, i vaig veure l’ofici d’en Valentí, ràpidament vaig pensar que era moliner. Cagada pastoret! El text de la primera partida diu: “...filia legit. et nat. Valentini Rubió, mulionis, et Rosa Fargas, conjugem”. Coi, vaig pensar, un moliner i que es deia Rubió... hummmm... segur que està relacionat amb els Rubió de Monistrol de Calders (i la casa del mateix nom en l’antic camí ral de Castellterçol a Monistrol, Calders, i Manresa.

Doncs no, burro (i mai millor dit)! “Mulionis” no té res a veure amb els molins... vol dir textualment en llatí “el que porta les mules, o el que té mules”.. és a dir... un traginer!!!! En Valentí Rubió era traginer de Castellterçol els anys 1756 i 1757, anys en els que neixen les seves filles, just en un dels moments més àlgids d’aquest ofici, quan Catalunya estava comunicada principalment, excepte la costa i el camí que menava a Lleida i Saragossa, per camins de bast. Els traginers transportaven mercaderies de població en població amb les seves mules, i altres animals de ferradura, equipades amb sarries i arreus. Per fer-nos una idea, de Castellterçol a Barcelona, hi havia aproximadament unes 10 hores de camí.

Pel que fa a l’altra suposició, la relació d’en Valentí Rubió amb Monistrol de Calders, ja no va tan errada. Els padrins dels dos bateigs són persones de Castellterçol i de Monistrol, i m’aventuraria a dir que una d’elles és la mare d’en Valentí, Anna, vídua de Jeroni Rubió, bracer, de Sant Feliu de Monistrol de Calders, ja que és habitual que una de les àvies sigui padrina de bateig. O sigui que és probable que l’origen del cognom Rubió estigui a Monistrol i la casa de El Rubió, a tocar de la riera de La Sala.

Nota genealògica:
En Valentí Rubió (*v. 1730 Castellterçol) és pare d’Antònia Rubió Fargas (*1756 Castellterçol), primera esposa de Mariano Carrera Farrés (*1746 Castellterçol), i avi de Josep Carrera Rubió (*1785 Castellterçol), teixidor de llana i el meu rebesavi segon.

L’enigma Padró (II): avancem dues passes

2008-10-17T15:20:00.004+02:00

Fa temps iniciava una sèrie dedicada al cognom Padró, un dels més enigmàtics i alhora interessants de la meva genealogia. La meva recerca del cognom, carregat de llegendes, es fonia en el naixement del meu besavi 3er, Ignasi Padró Cornet, que tots els documents situaven a Sant Feliu del Racó, mentre que la llegenda familiar els citava com a procedents de Manresa, i provinents de família noble. La documentació fins el moment era força pobra, ja que en la partida de naixement del seu fill (Josep PADRÓ CANUDAS *1846 a Manresa) només hi constava el nom dels pares, Ignasi Padró Cornet i Maria Canudas i la professió del pare: fuster. La línia es perdia i no quedava clara la procedència dels avis.

Tot es va començar a aclarir quan un conegut historiador em va enviar una còpia del testament d’Anton CORNET i BOHIGAS, datat l’any 1815 a Manresa, on es nomenava marmessor testamentari el seu gendre Macià PADRÓ casat amb la seva filla Maria CORNET. Aquesta era la primera dada concreta que havia rebut, d’un matrimoni Padró-Cornet, possibles pares d’Ignasi Padró. A més redreçava la recerca cap a Manresa. Finalment vaig trobar a l’Arxiu Comarcal de Manresa, el registre de matrimoni entre “Ignacio Padró, joven carpintero, hijo de Matías carpintero y Maria Cornet, con Maria Camps, viuda, hija de Pedro Juan Canudas labrador y Rosa Cañellas”, l’any 1840. Aquesta era la dada que em faltava. El meu besavi 3er, Ignasi Padró Cornet, tenia com a pares a Macià (els espanyols del XIX són molt propensos a canviar aquest nom per Matías) Padró i Maria Cornet. Encara més, del testament es desprèn que els avis materns eren Anton Cornet Bohigas, fabricant de vels de Manresa i Maria Serrahima.

Tot i fer un petit avenç, s’obren nous dubtes. Primer: aquests Padró, quina relació tenen amb la família d’escultors i retaulistes Padró que surten citats a vegades com a fusters i com a escultors. Segon: la llegenda familiar que situa els Padró com a comtes de Serrahima, ja té un punt on agafar-se, l’avia d’Ignasi Padró és una Serrahima (en tot cas, la noblesa sembla que no vindria dels Padró). Tercer, i potser el més fàcil: Per què Ignasi Padró va néixer a Sant Feliu del Racó? La resposta a aquesta darrera pregunta podria ser que, si calculem el naixement d’Ignasi a l’entorn de 1810, ens trobem amb que els Francesos van incendiar la ciutat de Manresa l’any 1811, i és possible que la família hagués de fugir tot seguint el camí ral que, per Pont de Cabrianes, mena fins a Barcelona passant prop de Terrassa i Sabadell, l’actual Parc Natural de Sant Llorenç. Però així i tot, quina relació podien tenir amb els Padró de Sentmenat?

A més, em permet obrir noves vies de recerca amb els Cornet i els Serrahima. A veure quin suc en puc treure.

Nota genealògica
El referent és Montserrat Padró Ferrer (*1885 Sant Cugat Sesgarrigues + 1975 Barcelona), filla de Josep PADRÓ CANUDES (*Manresa 1846 +Barcelona 1935).) i Llúcia FERRER FERRANDO (*1860 Sant Cugat Sesgarrigues +1947 Barcelona), i néta d’Ignasi Padró Cornet (* v.1810 Sant Feliu del Racó + Manresa) i Maria CANUDES CAÑELLAS (* Salelles c. 1816 + Manresa c. 1890).

Una de pirates

2008-09-09T16:55:00.002+02:00

No, en realitat no és un post dedicat a les dilacions practicades pel PSOE per al finançament de Catalunya. Vaig per uns altres pirates.

Aquest estiu, una de les minisortides que ha fet amb els nens ha estat a l’Estartit, a fer una excursió en un “vaixell corsari”. La sortida va estar força bé: t’embarquen en una reproducció d’una goleta del segle XVIII, et duen fer una passejada per la costa des de l’Estartit, tot vorejant les Illes Medes, fins a l’Escala, on pots veure tots els penya-segats i caletes d’aquella part de la costa, fins arribar a Cala Montgó, on et deixen fer un banyet al bel mig de la cala. El dia va estar una mica ennuvolat, però no van faltar estones de sol i de llum mediterrània.

En resum: sortideta, bon esmorzar (recomanable el bar Kim’s en el passeig davant del port), passejada en un vaixell “antic” i banyet al bell mig de Cala Mongó, totalment recomanable per fer amb nens. Això si, tingueu en compte que és l’opinió d’algú que està més acostumat a mirar-se el mar des de dalt d’un turó que no pas a navegar-hi.

Més enllà de l’excursió, el que em va provocar certa inquietud va ser que, en un vaixell, amb 3 nanos grandets i estudiadets (la petita encara no compta), el referent dels pirates ha estat constantment la pel•lícula “Piratas del Caribe”, i com a molt estirar els pirates (pirates, corsaris, bucaners) que feien la seva “feina” per les illes del Carib. Cap d’ells coneixia que a la Mediterrània hi ha hagut pirates durant molts anys, no sabien qui eren els germans Barbarossa, perquè servien les “torres de guaita” que hi ha per tota la costa catalana , que les illes Medes eren refugi de pirates, que Juli Cèsar es va enfrontar als pirates de les costes itàliques, o que catalans i genovesos van estar durant segles en una guerra no declarada anomenada guerra di corsa, que més o menys vol dir: jo sóc un “pacífic comerciant” català però en quant veig un altre “pacífic comerciant” genovès amb un vaixell menys ben armat que el meu, li foto garrotada, li prenc les mercaderies, i apreto a córrer cap a un port segur, i viceversa.

Això no fa més que constatar la incapacitat o inutilitat dels catalans, i els europeus no anglosaxons en general, per donar a conèixer, promocionar i exportar les nostres icones i referents, i la facilitat que tenim d’empassar-nos les dèries i fòbies dels nostres amics nordamericans. En fi... coses del cinema i dels diners per produir-ne de qualitat, que fan que els mediterranis tinguem cada cop més difícil ensenyar història des del mateix lloc on s’ha produït, si no és que abans ha passat per pantalla.

Balls de cognoms

2008-07-28T09:17:00.005+02:00

Aquests dies de recerques gironines m’han fet paleses algunes troballes que no havia vist en altres zones de Catalunya a l’entorn dels segles XVII i XVIII. Sobretot m’ha sobtat la gran quantitat de cognoms que canvien, de famílies que en algun moment, traspassen el cognom de la dona als fills. Aquest fet, que ara, segons les noves normatives, ja és permès, no deixa de ser un fenomen abundant durant alguns segles, sobretot en enllaços de famílies benestants. Els treballs de Llorenç Ferrer i Alòs sobre el sistema d’hereus i pubilles a Catalunya donen llum sobre aquesta qüestió a la zona del Bages, mitjançant l’anàlisi dels contractes matrimonials que fan que la pubilla d’una casa transfereixi el seu cognom als seus successors, sobretot l’hereu, però encara no m’havia trobat cap cas entre els meus antecessors.

Així, he trobat el cas d’en Guerau Cornellà i Bosch (procedent de Montcal, Girona, i casat a Salitja) que, en el moment de casar-se adopta el cognom de la seva dona Margarida, la pubilla de Can CORNELLÀ de Salitja (el format és diferent cada cop, unes vegades es fa anomenar Cornellà y Bosch, altres Bosch y Cornellà, però al final el cognom que adopten els fills és Cornellà). En el seu testament fet davant el rector de la Parròquia de Salitja l’any 1682, en Guerau estableix com a successor un dels meus avis novens, en Joan Pere CORNELLÀ (* Salitja 1654)... atenció!... fill de la seva dona Margarida CORNELLÀ en el seu primer matrimoni amb Andreu GARROFA i CORTADA (*Aiguaviva c.1620) + Salitja 1655).

En Guerau, doncs, no és el primer en perdre el cognom. Ja ho havia fet abans n’Andreu GARROFA, fill cabaler dels Garrofa d’Aiguaviva (família documentada ininterrompudament en el Mas Garrofa des de l’any 1450), que adopta el cognom de la pubilla de Can Cornellà de Salitja i el traspassa al seu primogènit.

Segons Ferrer i Alòs, aquesta és una estratègia comuna en les cases benestants catalanes. La pubilla es casa amb un cabaler amb la condició que el cognom de la seva casa no es perdi, i es restableixi la transmissió masculina en la següent generació. Aquest fet no l’he pogut trobar en cap de les altres branques, i suposo es deu a la condició de pagesos propietaris benestants d’algunes branques gironines del cognom MIR. Altres casos són els d’en Pau PLA i CARRERES, oller de Malgrat que en casar-se amb Marianna CARRERES, de Quart, l’any 1645, adopta i transmet el cognom CARRERES, o Sebastià MATHEU, oller també de Quart, que no adopta el cognom de la seva muller Maria BOSCH en casar-se l’any 1668, però el transmet als seus fills, que s’anomenaran BOSCH i MATHEU.

Dels CORNELLÀ poc més n’he pogut esbrinar, però sembla que aquest no és el primer cas de canvi de cognom. A l’Arxiu del Bisbat de Girona hi ha un document on consta que es fa un préstec de 20 lliures a en Joan NADAL, àlies CORNELLÀ de Salitja, l’any 1488.

Notes:

FERRER i ALÒS, L. (2003) “Segundones y actividad económica en Cataluña (siglos XVIII-XIX)” a Revista de Demografia Histórica, num. 21, 2003.

FERRER i ALÒS, L. (2004) “Kinship as a Mechanism in the Social Structuring of Rural Catalonia (Eighteenth and Nineteenth Century), a Journal of Family History, Vol. 29 No. 2, April 2004

Masovers i ollers a Quart

2008-07-22T09:07:00.002+02:00

A manca de fer una volta per Quart després de molts anys de no anar-hi, la documentació que he estat consultant aquests dies ha estat molt profitosa, i m’ha permès obtenir molts detalls sobre la vida d’algunes branques que desemboquen en la principal del MIR.

Aquestes branques són força vistoses en quant el rector de la parròquia de Santa Margarida de Quart ha inclòs força detalls en les partides de naixement i de casoris. D’aquí en puc conèixer els oficis i els masos on haurien viscut alguns dels avantpassats. Dos d’ells són masovers dels masos Modaguer (Salvi Bosch) i Ballet (Joan Canals) de Quart pels volts de l’any 1776. No he localitzat encara aquests dos masos, així que hauré de preguntar a l’ajuntament de Quart.

Seguint aquests dos cognoms enrere, m’he endinsat en el món de la terrissa negra i de la Confraria de les Santes Justa i Rufina, d’Ollers de Quart. Així, els Bosch, i altres cognoms que s’hi relacionen (Carreres, Mateu, Pla) tenen per ofici ollers de la parròquia de Quart. Tot plegat ha estat divertit. Desconeixia la importància de la terrissa a Quart, i la seva especialització en terrissa negra.

El gremi d’Ollers de Quart va ser fundat l’any 1572 quan Felip II els va autoritzar a reunir-se a l’església de Santa Margarida. A Quart s’hi fabricaven objectes d’ús quotidià (olles, càntirs, tupins, cossis...) de terrissa negra, que bàsicament es venien a la ciutat de Girona després de pagar l’impost corresponent per la seva entrada per la Torre Gironella de la ciutat. La dependència dels de Quart del Gremi de terrissaires de Girona els va dur força litigis, fins que l’any 1678 es van resoldre amb la independència de la confraria.

L'any 1674, segons consta a l'Arxiu del Bisbat de Girona, Roc Oller, rector de Malgrat, i la confraria dels terrissers d’aquest lloc, fan donació a Jaume Massó, rector, i a Pau Pla i Carreres i Narcís Mateu, terrissers de Quart, de relíquies de les santes Justa i Rufina. Aquest Pau PLA i CARRERES és el meu avi desè, i calculo que era nascut vers 1620 a la Vilanova de Palafolls (actual Malgrat de Mar). Amb el matrimoni amb Marianna CARRERES (* v. 1620 a Quart), filla de Barthomeu Carreres i Margarida, Pau adopta el cognom Carreres l'any 1646, i els seus fills Pau i Ponç ja duen aquest cognom. Desconec si en Pau Pla i Carreres era oller a la seva vila natal, però sí que es pot veure una relació amb la confraria de Malgrat. El que no he pogut esbrinar és si les confraries de Quart i de Malgrat ja tenien relacions abans, o fou a partir de que Pau es trasllada a Quart que facilita els contactes amb la seva població d'origen.

Nota genealògica:

La persona de referència és Salvi CANALS BOSCH(*1781 a Quart i +d.1821 a Caldes de Malavella), masover del Mas Salom de Caldes, i pare de Teresa CANALS MASSANA (*1821 a Caldes de Malavella i +d. 1889 a Sant Viceç de Montalt). La imatge de la terrissa és de l'apartat de la Fira de la Terrissa de Quart del web Firesifestes.com.

Sorpreses penedesenques: occitans i anglesos?

2008-07-17T15:03:00.002+02:00

Fa temps que per simpatia vers la causa occitana, vaig al darrere dels meus avantpassats occitans que, segons la majoria de fonts que he consultat, estarien representats pel cognom Nadeu (el segon del meu avi de Castellterçol). Aquests Nadeu, dels que ja he parlat en una altra ocasió, provenen, de moment fins el segle XVIII de La Quar i la Portella. No he tingut sort, i de moment aquí estic aturat.

Però aquesta fal•lera occitana havia de provenir d’algun lloc, i de moment, han estat dels meus orígens penedesencs els que m’han donat les pistes més clares. Fent recerca del cognom PARERA/PERERA, serradors i pagesos de Vilafranca del Penedès des de 1605 fins que s’instal•len a Sant Martí Sarroca vers 1850 i Barcelona cap el 1900, resulta que les dones d’aquests avantpassats duen cognoms tan vistosos com DUFAU, COLET, ROSÉS i CAMPS. Dels darrers en tinc dubtes, però Dufau és un cognom occità, citat en el llibre de Antoni Masanell “La Vilafranca de 1634”, on exercien de sabaters. L’origen, d’aquests Dufau segurament està en els primers occitans que van arribar de forma massiva a Catalunya a causa de les guerres de religió del segle XVI a França i per les necessitats de mà d’obra que patia el nostre país en aquella època. Aquests Dufau (Raymunda, néta, Joseph. pare, i Joan, avi) que neixen a Vilafranca entre el 1620 i el 1670, amb molta probabilitat es podrien relacionar amb l’occità Genís De Faus, pagès, provinent de la parròquia de Bòrdièu, que el 1536 compra una casa al Vall del Castell a Vilafranca, i apareix com a cap de casa en el fogatge de 1553.

D’altra banda, la sorpresa ha estat trobar el cognom HILL, entre els avantpassats penedesencs. Un cognom així cal reconèixer que sona a anglès a primera vista. Entre els arxius parroquials de Santa Maria de La Bleda (actual terme de Sant Martí Sarroca) hi ha la partida de defunció de Llúcia Hill, natural de Sant Miquel d’Olèrdola, vídua de Jaume Rubió, pagès de Santa Margarida i els Monjos, que s’està en els apartaments de La Riba i el Molí d’en Mascaró (La Bleda- Santa Margarida i els Monjos). El cognom ja em va sobtar, i tot seguit vaig relacionar-lo amb les Caves Hill de Moja. Buscant per internet, el cognom és força estès pel Penedès i el Garraf . La mateixa web de Caves Hill dóna els seus orígens en un immigrant anglès que arribaria al Penedès cap a principis del segle XVIII. De tota manera, al Penedès hi ha també el cognom ILL, que és molt més antic, i té orígen català. No sé, em fa dubtar. En tot cas, fonèticament són diferents, i potser HILL s’assemblaria més al castellà GIL que no al català ILL.

Nota genealògica:
Els referents per seguir la recerca són: Francesc PARERA, pagès, (*1680 a Vilafranca del Penedès) fill de Miquel PERERA, pagès del Mas d’en Pep (*c. 1650 a Vilafranca del Penedès?) i Cecília. Raymunda DUFAU (*v. 1670 a Vilafranca del Penedès), muller de Francesc GRASAS i filla de Joseph DUFAU, sabater, i Margarida. Llúcia HILL i Rovira (*v.1745 a Sant Miquel d’Olèrdola +1809 a LaRiba, Santa Margarida i els Monjos), filla de Joseph HILL, pagès i Antònia Rovira.

Retornant al bloc

2008-07-16T14:56:00.004+02:00

Després de força temps sense escriure, capficat en diferents temes i llegint molt, molt i molt, m’he decidir a sortir d’aquest “retir” blocaire per posar en quatre ratlles les recerques que he anat fent aquests darrers dos... ui no..., ja són tres mesos sense escriure!

No han estat uns mesos desaprofitats, perquè el poc temps lliure que m’ha quedat he avançat força en la recerca genealògica de diferents branques del Penedès (Parera, Térmens, Dufau, Hill...) i del Gironès i La Selva (Canals, Massana, Bosch, Carreres...), amb algunes sorpreses que ja explicaré més endavant.

Aprofito aquesta nova presentació per recomanar-vos el nou enllaç: el bloc d’en Trenkapins, un bon company i amic de l’anterior feina retrobat després de força temps de no veure’ns gràcies a la xarxa.

In memoriam

2008-04-03T15:29:00.005+02:00

Dues ratlles per afegir-me al dol de la família de la meva dona, que aquests dies de Setmana Santa han perdut una persona molt estimada.

Potser un record no és prou per explicar tot el que voldria, ni amb la intensitat que és necessària en aquests casos però, malgrat tot, vull recordar, fer-ne testimoni i donar a conèixer a tothom l’amor d’una dona lluitadora per la terra que l’havia vist créixer, però que també l’havia fet suar dia a dia per guanyar-se el seu respecte i els seus fruits.

Guardo memòria d’una dona que, com els seus avantpassats que terròs a terròs van arrancar el guany d’una terra que no es deixa dominar fàcilment per les mans dels homes, va renunciar a moltes coses per seguir treballant per millorar casa seva, el seu poble i el seu país. Sempre amb la cançó als llavis: Ricas montañas, hermosas tierras, risueñas playas, ¡¡¡ES MI PERÚ!!!

Dos líneas para añadirme al duelo de la familia de mi mujer, que estos días de semana santa han perdido una persona muy querida.

Quizá un recuerdo no es suficiente para explicar todo lo que querría, ni con la intensidad necesaria en estas ocasiones pero, a pesar de todo, quiero recordar, dar testimonio, y dar a conocer a todo el mundo el amor de una mujer luchadora por la tierra que la había visto crecer, pero también la había hecho sudar día tras día para ganarse su respeto y su fruto.

Guardo memoria de una mujer que, igual que sus antepasados arrancaron terrón a terrón el fruto de una tierra que no se deja dominar con facilidad por las manos del Hombre, renunció a muchas cosas para seguir trabajando para mejorar su casa, su pueblo y su país. Siempre con una canción en los labios: Ricas montañas, hermosas tierras, risueñas playas, ¡¡¡ES MI PERÚ!!!

Música: Dante's Prayer -Lorenna McKennit

L’enigma PADRÓ (I): la llegenda familiar

2008-03-14T19:39:00.009+01:00

Ja fa temps que vaig donant voltes a aquest cognom, el segon de la meva àvia, i no acabo de trobar-ne l’entrellat. La branca RIUDOMS – PADRÓ s’ha convertit en una de les que suposen un repte més interessant en la meva recerca genealògica, ja que sobre els dos cognoms es concentren alhora una sèrie de vivències reals i llegendes familiars que li donen força interès a una recerca feixuga per la pèrdua de dades de referència.

Si ens quedem només amb els fets reals i constatables, aquesta branca és, sens dubte, una de les més interessants, per la dedicació laboral dels seus membres. Els Riudoms i els Padró han estat mestres d’ensenyament primari, artistes, capellans, músics i guàrdies civils. En aquest primer post vull centrar-me en la llegenda familiar dels PADRÓ.

Cada any, durant la celebració del sant de la meva àvia, la sobretaula ha estat un continu de records familiars, i llegendes que han estat explicades una i altra vegada. D’aquestes resultaria que els PADRÓ, concretament en Josep Padró Canudes, hauria estat un mestre d’escola fill d’una família nombrosa vinculada amb la noblesa manresana que durant la Guerra Carlina s’hauria arruïnat i hauria renunciat els títols de noblesa (comtes de Serraïma). La família era molt creient, i molts dels fills haurien anat encaminats a dur carrera eclesiàstica (de fet només hi ha constància que ho fes un... però deu n’hi dó... on va arribar). Fins i tot, un dels germans hauria emigrat a l’Argentina!

La figura més enigmàtica dels PADRÓ és el pare d’aquest Josep, Ignasi Padró i Cornet (* c. 1810 Sant Feliu del Racó + a. 1895 Manresa) que segons la llegenda seria... de lluny... la persona més prolífica de tots els meus avantpassats! ...i perquè no dir-ho, una de les figures que més mals de cap m’ha dut a l’hora de trobar informació sobre ell. Ha estat tanta la fixació durant temps, que s’ha convertit en la base de les teories que desenvoluparé en la recerca.

Aquesta sèrie de posts també són una crida als visitants que puguin tenir més informació, i que em vulguin corregir algun aspecte on vagi errat, per millorar l’avenç de la recerca.

Nota: acabo de rebre una documentació per correu electrònic d'una persona a la que estic molt agraït per la seva col·laboració. Quan l'acabi d'assimilar, contrastar i païr una miqueta ja la comentaré.

Votar sobiranista... no té preu

2008-02-25T18:29:00.003+01:00

El suposat vot útil

Aquest matí he escoltat a RAC1 una entrevista al cap de campanya del PSOE, José Blanco, on, a part de fer campanya descarada atacant directament terceres forces en discòrdia i dient que qualsevol vot que no fos per al PSOE duria el PP al govern, ha menyspreat el vot als partits minoritaris tot posant un exemple. Resulta que, segons ha explicat ell mateix, en les eleccions municipals d’un poble de les espanyes, el PP va obtenir l’onzè regidor disputat per un sol vot, amb el resultat de PP 6 regidors i PSOE 5 regidors. Segons Blanco, molts votants de partits que no havien obtingut representació se li van adreçar per planyir-se del seu vot i que per culpa seva ara governaria el PP al seu municipi. No m’ho podia creure... l’estratègia de bipolarització de la campanya ha arribat fins el punt de menysprear i fer que els votants d’opcions minoritàries ens sentim culpables...!?

El que el senyor Blanco no ha entès és que si aquests ciutadans no van votar al PSOE segurament va ser perquè se sentien millor representats per altres forces polítiques o perquè simplement no volien votar uns xoriços prepotents. Posats a dir bestieses jo també demano que els ciutadans que vegin més de vuit hores diàries d’alguns programes de televisió perdin el seu dret de vot. Ja veuríem si llavors PSC-PSOE i PP passen a ser partits minoritaris. Encara tindrien els pebrots de demanar el vot útil!

Abstenir-se pensant que a Madrid els preocupa

Diferents opcions i grups polítics sobiranistes estan pregonant l’abstenció a les properes eleccions com una manera de fer sentir la disconformitat amb opcions polítiques que ens malrepresenten. Està molt bé... però no fem el burro perquè l’onada del bipartidisme espanyolista ens pot deixar a tots amb l’aigua al coll. Mentre que molts catalans que votaven partits sobiranistes, emprenyats i amb raó amb els nostres representants, no aniran a votar, els que sí que ho faran en massa són els votants del PP i del PSOE que, amb aquesta campanya i precampanya, estan amarats de bipartidisme, debats a dues bandes entre Zapatero i Rajoy i altres consignes mediàtiques.

Creure que algú es posarà les mans al cap perquè hi hagi una elevada abstenció és somiar. El PSC-PSOE només es preocupa quan l’abstenció afecta els seus, i els va molt bé una campanya on sembli que només hi ha dues opcions: Zapatero o Rajoy. No els fem el joc: la gent que vol avançar en la construcció d’un país millor som la majoria, i cal que ho vegin a les urnes!

Deixar escapar bones oportunitats

Tot i considerar les CUP com una de les meves opcions per simpatia, feina que estan fent als ajuntaments i per opció ideològica, penso que en aquestes eleccions van errats d’osques no presentant-se a les eleccions. Tot i que puc compartir més o menys els motius, creu que és una manca de visió a mig termini que fa que una part important del país no quedi representada. Si les eleccions no són catalanes... si presentar-se és fer el joc a l’estat espanyol... si totes les opcions són igual de dolentes... per què l’esquerra independentista basca s’hi volia presentar?

Els bascos són més pragmàtics que els catalans, i una bona collita de vots representa, d’una banda, una demostració de les forces amb les que compta cadascuna de les parts enfrontades i, de l’altra, si es treu un escó... una injecció econòmica de 21.167 euros per cada escó obtingut més 0,79 cèntims per cada vot obtingut per circumscripció electoral. O els catalans som imbècils o n’hi ha que són més sectaris que la Conferencia Episcopal Espanyola.

Col•laboracionistes o resistents

2008-02-22T16:55:00.003+01:00

Una de les sorpreses (n’hi ha més) d’aquest darrer any d’estar investigant el cognom Carrera ha estat la relació amb la branca Castell de Castellterçol, que m’ha dut a localitzar com a avantpassat meu un tal Valentí Castell, paraire, mort abans de 1735. Com que molt abans ja m’havia interessat per la història del meu poble, el nom em va semblar que em sonava, i que l’historiador Antoni Pladevall hi havia fet referència en el seu llibre sobre la història de Castellterçol. I efectivament... les meves sospites es van confirmar: sóc descendent directe del primer batlle botifler de la vila. Quin horror!

En Valentí Castell va ser nomenat per les autoritats borbòniques en substitució de l’alcalde austriacista Ramon Oller, l’any 1713, i va ocupar el càrrec durant cert temps abans de morir. Pladevall comenta, en desgreuge de la gent de Castellterçol (i això em tranquilitza una mica) que el poble va defensar fermament la causa de Carles d’Àustria, i que, en paraules de les autoritats invasores, havent-se significat en contra de Felip V, havien de triar un alcalde entre els que s’havien mantingut més o menys al marge en el conflicte, van optar per triar “el menos malo”... “hombre de buena posición y bastante capacitado y que se ha mantenido al margen en los pasados disturbios”.

Però bé... pocs anys més tard, trobem un Carrera exercint de regidor en un dels primers ajuntaments de l’època borbònica. En Joan Carrera Serra, germà del meu avantpassat Mariano Carrera Serra, sastre, era casat en segones núpcies amb una doncella de la família Guàrdia (benestant de l’època), i formava part de l’ajuntament en època del batlle Ramon Plans, l’any 1735. Curiositat o resistència... consta que dinou anys després del Decret de Nova Planta prohibint la llengua catalana, les autoritats públiques de Castellterçol encara utilitzaven el català per les seves tasques oficials, concretament el Llistat del Cadastre de 1735 (AHCM, Cadastre, Castellterçol, 1735) és escrit en català, així com la signatura dels regidors de la vila que en donen constància. Llàstima que el Cadastre de 1741 ja estigui escrit en castellà!

Per trencar una mica aquesta imatge de derrota acceptada desprès de 1714, us recomano el llibre de Lluís Roura “Subjecció i revolta en el segle de la Nova Planta”, on queda clar que els catalans no vam acceptar la submissió per les bones i que, tot i l’esgotament de la Guerra de Successió, es van amotinar i revoltar quan va fer falta, igual que les autoritats borbòniques mai van confiar en la submissió i acceptació de Catalunya envers elles.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Mariano Carrera Serra(*Castellterçol +Castellterçol a. 1803), sastre net d'Andreu Carrera, sastre de castellterçol, i casat amb Anna Farreras l'any 1733.

Dividir un país

2008-02-13T07:15:00.003+01:00

A ningú han de sorprendre les declaracions de destacats membres del PP en aquests dies de precampanya electoral. Els atacs directes i viscerals contra la immersió lingüística i els sistemes d’acollida escolar dels nouvinguts a Catalunya són una estratègia electoral que es basa en recuperar el vot perdut a mans de l’espanyolisme zoològic (Ciutadans) i captar vots a Espanya.

De tota manera, l’atac directe contra el sistema educatiu català s’ha de veure com una estratègia a mig-llarg termini, on l’ideal per al PP seria la reproducció d’un sistema similar al del País Basc (esperem que les declaracions que han fet algunes persones sobre el tema de la guerra civil d’aquí a una generació siguin del tot errònies). Un sistema on la societat estigui dividida en dues parts, bascs i espanyols, catalans i espanyols, i on el PP tingui captiu (en competència única amb el PSOE) el vot de la meitat de la societat, sense possibilitats de transferències de vot d’una part a l’altra.

El sistema d’immersió lingüística i les mesures d’acollida de les persones nouvingudes han estat l’element clau per crear a Catalunya una societat oberta on qualsevol persona normal, per molt radicalment nacionalista espanyol que sigui, pugui evolucionar cap a opcions polítiques civilitzades. El sistema ha generat, en aproximadament dues generacions de funcionament, una mobilitat entre gent de diferents opcions ideològiques i diferents procedències que en cap cas ha afavorit el PP. I, és clar, a això al PP no li interessa, vol que la societat estigui segmentada i que no es pugui escapar ningú del ramat que ells pressuposen que els pertocaria.

Però segurament el que cal és que es plantegin si el PP a Catalunya és un partit normal. Té el vot que té, però en cap cas passa de ser una opció marginal i radical, i la gent, a mesura que viu a Catalunya i va adquirint un major nivell educatiu generació rere generació, perd l’interès en votar el PP.

Nota: les imatges les he tret del Web http://flickr.com/photos/marianorajoi/page2/

800 anys del naixement de Jaume I

2008-02-02T12:18:00.001+01:00

Aquest dissabte se celebren els 800 anys del naixement del Rei en Jaume . Des d'aquí em vull afegir a la campanya de blocs que commemoren aquest dia amb un post que contingui un fragment del "Llibre dels Feyts". Tot i que Jaume I és considerat un heroi nacional, cal veure que la seva política té els seus clars i obscurs, sobretot amb dos grans error comesos (segons el meu parer) al principi del seu regnat, amb l'abandonament de la política occitana, i al final del seu regnat, amb la divisió dels Regnes entre els seus dos fills, Pere II el Gran i Jaume II de Mallorca, quan el que calia era un territori fort i cohesionat que pugués fer front amb garanties a les dues grans potències regionals del moment: França (i els seus vassalls provençals, els Anjou), i Castella. Sort que així i tot ens en vam sortir força bé.

En concret he seleccionat l´únic fragment que fa referència a alguna zona propera a la serra d'Espadà i el Palància, que és d'on venen els meus avantpassats castellonencs. En concret el fragment del llibre parla de la campanya de la conquesta de Burriana i al pas de les tropes per Xèrica. La zona de Pavías i Torralba del Pinar estava compresa en els dominis del cabdill musulmà Zaid Abú Zayd que es va declarar vassall de Jaume I l'any 1229 (Abú Zayd havia estat Rei de València, i en fou expulsat poc temps abans).

"53. E quan vench que fom fora de Tudela, e fom Tahust, acordam nos que pus aquest feytno fehya bon cap en la nostra fazenda ni en la sua, que anassem en terra de moros, e que presessem Borriana. E manam dia als Richs homens que fossen ab nos a Terol a entrada de mag, e al Maestre del Temple, e a aquel del Espital e, a aquel Ducles, e al de Calatrava, qui eren en nostra terra. E sobre aço negun non vench al dia quels hauiem assignat que fossen en Terol. E vench a nos lo bisbe de Saragoça qui havia nom en ·Bñ· de Muntagut, e don Pero Ferrandez Daçagra, e homens de nostra maynada, e fom tro a ·CXX· cavallers, el Conseyl de Terol. E al tercer dia que exim de Terol, anam nos en albergar a Exerica: e exiren los moros de DCC tro a DCCC, e no gosam albergar en la begade Xerica, e albergam endret lo castell de Xerica: els moros vedaven que no osaven entrar los chrestians a la bega, e defenien ho ab balestes e ab lances, sino als camps qui eren prop de nos. E sobre aço haguem acort la nuyt que talassem sobre la vila contra Viver, e que lexassem XXX cavalls armats, els que romandrien en les tendes que eren be tro a ·M· homens, e ab los altres que anassem talar sobre la vila, e fahem ho. E los moros sentiren los cavals armats, e noy osaren exir. E altre dia talam dejus la vila daquela manera con dessus hauem feyt, lexant los cavals armats en les tendes."

PD: he editat aquest post perquè havia fomut la pota fins el fons. En l'original posava que eren els 800 anys de l'entrada a València, i no, que ho són del naixement del rei en Jaume. Coses de les presses. Perdoneu!

Llibre recomanat

2008-01-27T20:15:00.000+01:00

Ha calgut esperar uns quants anys perquè l’autor nordamericà Noah Gordon ens fes aquest regal a tots els que ens agrada conèixer les tradicions del nostre petit país. Escrit com a homenatge al món del vi, l’autor fa una instantània de la vida al món rural català entre mitjans i finals del segle XIX, barrejant qüestions tècniques de la cura de la vinya i la elaboració del vi amb un rerefons històric molt concret, les crisis carlines i el període de la revolució Gloriosa. Els avantpassats que van viure en aquest intèrval de sis anys van veure com era deposada la reina Isabel de Borbó (1868), s’instaurava un govern provisional amb els generals Serrano y Prim al capdavant (1869), canviava la dinastia regnant (Amadeu I de Savoia és proclamat rei d’Espanya), el general Prim era assassinat (descrit amb força traça per l’autor), abdicava el nou rei, es proclamava la I República, prenia força la III Guerra Carlina, es feia un cop d’estat monàrquic i es reinstaurava altre cop la monarquia borbònica. Ufff! Deu n’hi do el vertigen històric d’aquesta època. Llàstima que els meus avantpassats pagesos del Penedès en el segle XIX, almenys la majoria (com a la majoria dels personatges que apareixen en el llibre) no es van quasi assabentar d’aquests canvis o en van ser poc protagonistes. Els Ferrer, Ferrando, Térmens, Rubió i Parera d’aquesta època prou feina tenien per mantenir les seves famílies treballant de sol a sol en el ceps de Sant Martí Sarroca, La Bleda i Sant Cugat Sesgarrigues

De tota manera el llibre no és tant bo com “El Metge”, i segurament li hauria calgut una mica més d’assessorament històric, o entrar en qüestions polítiques com el conflicte dels rabassaires (el protagonista és un petit propietari, i només esmenta de passada la gran majoria de pagesos que arreu de Catalunya treballaven les vinyes en un contracte de “rabassa morta” i que donaria peu a grans conflictes a principis del segle XX).

Però en el fons és un llibre escrit amb el cor, i per això és totalment recomanable la seva lectura, fàcil i lineal, sense buscar en cap moment el cop d’efecte ni complicar la trama... ¿perquè fer-ho si la subsistència dels treballadors de la vinya i dels petits propietaris ja n’era prou, de complicada? I a més, cal agrair que un escriptor estranger hagi dedicat un llibre al nostre país... això no passa cada dia... i encara menys per parlar-ne bé.

Un petit detall que segurament mostra com n'està de ben informat l’autor sobre Catalunya és que els comentaris que he anat llegint de molts lectors espanyols es repeteixen en que no s’han sentit identificats amb el protagonista ni el seu entorn... un altre cop queda clar... Catalunya no és Espanya.

Tot seguint els MIR (III): L’Esparra

2008-01-09T22:13:00.000+01:00

Tercer capítol de la sèrie. Arribat a casa, i amb l’internet a la meva disposició, em vaig adonat de l’error de havia comès amb l’Esparra. A més, el Diocesà de Girona té tots els llibres parroquials d’aquesta població. Aprofitant els darrers caps de setmana de l’estiu vaig aprofitar per fer-hi una visita, per conèixer el poble i per pujar al santuari de l’Argimon. El santuari és un lloc preciós, encimbellat dalt d’un turó i amb unes escales de pedra que permeten accedir-hi en el darrer tram de la pujada, ofereix una vista impressionant de la comarca de La Selva i del santuari de Farners i el cim de El Far. La població de l’Esparra és un petit nucli de població dispersa amb quatre cases al costat de l’església (en mal estat de conservació) i del famós Lledoner de l’Esparra. Aquí va viure un temps l’escriptor Prudenci Bertrana, durant la tercera guerra carlina, poc després que els meus avantpassats anessin a viure a Maçanet.

Finalment aquestes vacances de Nadal he pogut tornar a l’Arxiu Diocesà de Girona a fer la feina que em quedava pendent, i he trobat força informació sobre els Mir i el seu origen. En primer lloc, resulta que pels voltants de 1820 només hi ha dues persones amb el cognom Mir nascudes a l’Esparra i, per tocar-me els nassos, totes dues es diuen Joan (Joan Mir Coromines *1815 i Joan Mir Pèlach *1816). Qui dels dos és el meu avantpassat? No ho he pogut esbrinar, encara, però tot i tenir pares i mares diferents, resulta que són cosins... ahhhh! La cosa ja va millor, o sigui que els avis paterns són els mateixos. Efectivament, Esteve Mir Terrades i Josep Mir Terrades, pares dels dos “Joans”, són fills de Joan Mir i Maria Anna Terrades (habitants a l’Esparra). Més encara, ambdós tenen dues germanes casades a l’Esparra, Maria i Julita, però a la documentació consta clarament que ambdues són naturals de Tordera (l’Alt Maresme). És aquest l’origen dels Mir a l’entorn de 1760?

La conclusió és que hi ha tres generacions Mir vivint a l’Esparra entorn de 1815, i que només la darrera (els “Joans”) són nascuts allà. Quin és el vincle, doncs, amb el poble? M’arrisco a pensar que l’avi Joan Mir va anar com a masover d’alguna de les masies de la vila, ja que els seus fills consten com a “pagès” i “treballador” respectivament, i si hi hagués anat com a bracer o treballador, no hi hauria desplaçat la família sencera. L’origen sembla ser Tordera, tot i que és possible que en Joan Mir encara sigui nafural d’un altre lloc. Queda pendent per una altra visita al Diocesà de Girona

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Joan Mir (Coromines?, Pèlach?)(*L’Esparra +Maçanet de la Selva), net de Joan Mir (*c.1760 a Tordera?) i Maria Anna Terrades (*Maçanet de la Selva +L’Esparra a.1814). Els Mir enllacen amb el cognom Canals de Quart, però això ja ho explicaré.

Tot seguint els Mir (II): Mala sort

2008-01-09T22:07:00.000+01:00

Finalment puc reprendre el post antic dedicat al cognom Mir, i que resulta que en va servir per descriure millor Sant Vicenç de Montalt que no pas per parlar d’aquesta branca familiar.

Ha estat una branca que he tingut aturada molt temps tot i ser un dels meus vuit primers cognoms, perquè les partides de naixement els situaven a Massanet de Cabrenys. Tot es va aclarir quan a la pàgina web de l’Arxiu Diocesà de Girona vaig descobrir la referència a un registre de Dispensa Matrimonial, “cutre” genealògicament parlant, entre Llorenç Mir Canals i Isabel Fraginals Riera amb data de 1879 a Massanet de la Selva.

Sí, he dit cutre, ja ho sé, però és que em vaig emocionar molt perquè les dispenses matrimonials, si són per consanguinitat, és a dir que es casen cosins o persones emparentades, duen annexada informació genealògica de quin nivell de consanguinitat tenen (... la feina feta, des de fa 130 anys, tu...). Vaig anar corrents a l’ADG, i em vaig trobar amb un full de dispensa matrimonial perquè es casaven fora del lloc d’origen del contraent (de Maçanet de la Selva a Sant Vicenç de Montalt) i no podien complir amb la norma eclesiàstica de fer públic el matrimoni durant tres festes seguides per si hi havia “lio” (ara fan servir la fórmula... si algú té alguna cosa en contra que ho digui ara...). Total amb prou feines hi constava el nom dels pares i el lloc d’origen. Mira que hagués estat fàcil que haguessin estat cosins, però no... la dispensa “cutre”.

Pitjor encara. Tant que me les dono de ser un bon coneixedor del meu país, vaig confondre el lloc d’origen del pare del contraent, L’Esparra (parròquia agregada a Riudarenes) amb Lesparre, poble occità de la regió d’Aquitània que va ser el darrer lloc en onejar la bandera anglesa després de 1453. En defensa meva cal dir que el document deia “Lasparra”. I vaig marxar amb la cua entre les cames de l’ADG, això sí... després de fer un bon dinar al Bistrot de Girona.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Lorenzo Mir Canals (*1855 Maçanet de la Selva +Sant Vicenç de Montalt), fill de Joan Mir (*L’Esparra +Maçanet de la Selva) i Teresa Canals Massana (*Caldes de Malavella +Maçanet de la Selva). La filla d’en Llorenç Mir i la seva dona, Isabel Fraginals, és Josepa Mir Fraginals (*1888 Sant Vicenç de Montalt +Barcelona), la meva besàvia.

El PP i la seva “Guerra de la independència” (II): el Govern de Catalunya

2007-12-12T23:45:00.000+01:00

Seguint amb el tema de la Guerra del Francès, i per informar bé alguns desorientats, Catalunya, per decret directe de Napoleó Bonaparte, tot i restar incorporada a l'imperi napoleònic, va gaudir de govern propi (Govern de Catalunya), moneda pròpia i diferenciada de la espanyola i la francesa (si, si... la desapareguda PECETA), el català passà a ser llengua cooficial amb el francès (el Diari de Barcelona s’ editarà en català), i es crearà un exèrcit de Catalunya (pro-francès, és clar). Sembla ideal, oi?

Així, doncs, què va fer que els catalans acabéssim col·laborant en la derrota dels francesos? Ja he apuntat anteriorment que els elements més influents del moment (església i noblesa) es van posicionar contra el francès per les seves postures lliberals i de derrocament de l’Antic Règim que representaven (més encara després del decret de Napoleó abolint l’Antic Règim, els privilegis nobiliaris i promovent la dissolució dels ordres religiosos). En segon lloc, l’antipatia als francesos que tenim els catalans ve de lluny, i sempre hem estat a la brega des de temps immemorials, antipatia que en aquells moments venia reforçada per la proximitat de la Guerra Gran (1793-1795) i l’ocupació parcial de Catalunya.

Finalment s’ha d’aclarir que els francesos no van ser derrotats a Catalunya, i que van desocupar el Principat a rel de la derrota de Napoleó i de la restauració de la monarquia francesa en la figura de Lluís XVIII.

Valoració de tot això? Els qui creuen que Catalunya va jugar un paper important en la construcció d’Espanya com a estat-nació durant la Guerra del Francès van errats d’osques. Ni amb la combativitat contra els francesos (que va tenir poca rellevància comparada amb la lluita que van fer els espanyols amb el suport de l’exèrcit anglès) ni amb la participació de diputats catalans en la redacció i aprovació de la Constitució de Càdis (1812), que va ser abolida pel rei espanyol, Ferran VII només arribar a Espanya, els catalans vam ser la punta de llança de res. De tota manera, tampoc sabem què hagués passat si Catalunya hagués romàs annexionada a França, si s'hagués reincorporat a Espanya després de la derrota napoleònica, o si s'hagués constituït en una república satèl·lit...

Finalment vull agraïr la feina que està fent la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, en la qual he basat bona part del text, per treure a la llum passatges ocults (o ocultats per la crosta nacionalista espanyola) de la nostra història, i convidar-vos a fer-hi una ullada.

Nota Genealògica: semblava que no, però sí… també tinc part genealògica. L’any 1809, segons explica Antoni Pladevall en el seu llibre sobre la Història de Castellterçol, un tal Jeroni Carrera, jove de 19 anys, és mort pels francesos en el bosc de El Carner. Sembla ser que es tractaria de Jeroni Francesc Antoni Carrera Rubió, germà de Josep Carrera Rubió, bracer (*1775 Castellterçol) i tiet de Francesc Carrera Cabaner, bracer (*1814 Castellterçol + 1885 Castellterçol).

El PP i la seva “Guerra de la independència” (I): nova polèmica per a mal informats

2007-12-12T22:59:00.000+01:00

Ara va el PP (amb l’afegitó corre-cuita dels “ciutadans”, no fos cas que perdessin vots), i torna a vetllar pels problemes que afecten quotidianament a la ciutadania, lluny de “veleitats” i simbolismes nacionalistes, és a dir, es preocupa per un problema dels grossos del que depèn el nostre benestar immediat: la commemoració de la Guerra del Francès (Guerra de la Independència, segons els espanyols). S’ha de ser burro.

Però bé, anem a pams i expliquem-ho tot, si tant ho volen. En primer lloc: quina “Guerra de la Independència”?. Espanya no va ser mai annexionada a França, es va convertir en un país satèl·lit amb el germà de Napoleó (Josep I Bonaparte) com a rei. Només Catalunya va ser annexionada a França (oficialment des de gener de 1812 fins el final de la guerra el 1814). En segon lloc: tal com diuen els del PP a Barcelona (que són els que han llençat la proposta) s’ha de reconèixer l’important paper de la ciutat de Barcelona en la lluita. Fals completament... Barcelona no sols no es va revoltar mai contra l’ocupació francesa, i no va ser alliberada fins la caiguda de Napoleó, sinó que era el nucli més important d’afrancesats.

D’altra banda, tot i reconèixer l’important paper que van jugar ciutats com Manresa, Tarragona o Girona en la lluita contra el francès (en els primers moments de la guerra i fruit de l’important paper que van jugar-hi religiosos i conservadors temerosos de les idees lliberals provinents de França, o perquè simplement eren places fortes on s’hi havien refugiat les restes de l’exèrcit regular espanyol), la realitat és que Catalunya no es va aixecar en ple contra el francès, i sempre va ser un escenari secundari de la guerra a la península ibèrica (segons les dades proporcionades per l’historiador Gustau Adzerias, les dades d’allistament voluntari en els terços de miquelets no van respondre a les expectatives de la Junta Superior de Catalunya ni mitjançant mesures coercitives).

Sobre la mani, encara

2007-12-04T00:39:00.000+01:00

Un parell d'apunts sobre la manifestació del 1-D, abans d'anar a dormir. De fet les meves obligacions familiars no em van permetre actualitzar el bloc just després de tornar de la manifestació. Potser millor. Molts altres han estat més ràpids i han sabut expressar amb millors paraules el sentiment d'èxit. Després d'un dia llegint i escoltant les opinions, no em puc estar de comentar-ne dos aspectes:

El primer és la reacció rabiosa i immadura que ha tingut l'aparell socialista (els que “creen” la consigna i la repeteixen mil vegades per allò de... “una mentida repetida mil vegades...”). Ja estic acostumat a llegir els articles plens de rancúnia d'alguns dirigents dels PSC, però avui ha estat còmic veure com “pixaven fora de test” amb les seves declaracions , o les de la vicepresidenta espanyola. El millor ha estat l'editorial del diari “El País” (que, per cert,... m'ha censurat un comentari en la seva edició digital) amb el títol “Trampa y Bochorno” (Ah! Però igual es referien al seu president, el Zapastrero... o la línia editorial del diari...). Realment deixa molt bon regust de boca veure que estan rabiosos... senyal que la cosa va en marxa!

En segon lloc, però, un toc d'atenció. A la mani hi havia molts poques persones d'origen immigrant (no espanyoles). Ep!, cal que veiem que aquesta gent, o els seus fills, seran els millors clients de l'independentisme en els propers anys. Ells sí que tenen clara la importància de decidir a on van els seus diners, o qui decideix perquè han de passar per Madrid per poder volar als seus països. La majoria tenen molt clar el seu lligam a Catalunya, i no tant clar el seu lligam a Espanya. Reforcem la idea de que Espanya només és el lloc on van a parar els diners fruit de la seva feina i que d'aquests diners no en veuran gaires allà on viuen i treballen... a Catalunya.

Els avantpassats xinesos

2007-12-01T00:50:00.000+01:00

Quan la meva filla tenia uns quants mesos sempre que anava a dinar a algun restaurant xinès o a comprar a les seves botigues, m’havia de sentir dir “¿Es china?”, referint-se a la nena, per part d’algun dels orientals que treballaven en el local. Amb el somriure més fals que hagueu pogut veure mai, els contestava que no, que era ben filla meva i de la meva dona, mentre pensava “!Chino tu padre!” sense cap intenció descriptiva.

Però ben lluny d’internar ofendre, cal explicar que de fet si que la mena nena té sang xinesa per part del meu sogre. M’explico. La Júlia té algunes faccions orientals que la fan ben guapa (no puc estar-me de dir-ho, ho sento), i que les ha heretat de la meva dona d’origen peruà. Fins fa poc sabíem que aquestes faccions orientals les havia heretat per part del seu avi de Callancas, Perú, i que aquest, segons la llegenda familiar, tenia algun avantpassat xinès (tot i que els seus noms i cognoms i els dels seus pares són ben “criollos”, o sigui castellans).

Aquest estiu, aprofitant el viatge a la serra de La Libertad (Perú), vaig intentar anar més enllà en la recerca genealògica dels avantpassats de la Júlia i de la meva dona. Poc vaig poder fer, però vaig avançar una mica l’arbre genealògic gràcies a tota la documentació que el meu sogre guarda a casa, i començar a veure on podria trobar més informació.

Quan vaig tornar a Catalunya em vaig posar a comprovar les dades, i aviat vaig veure que la branca que, segons la família, era de procedència xinesa coincidia amb el moment de major arribada de població xinesa a Perú, entre 1849 i 1874. Ignorància total, per part meva, d’aquest episodi de la història peruana, pensava que l’afluència de persones de l’altra banda de l’Oceà Pacífic (Xina, Japó) a Perú era una cosa gradual i moderna, però no. Entre aquestes dues dates arriba la major part de “coolies”, o xinesos immigrats a Perú. Les raons eren múltiples, però coincidia l’obertura del govern peruà a la importació de mà d’obra xinesa per a treballar en l’agricultura de les grans hisendes o en la recollida de guano a les illes per fer adobs, i la necessitat o obligació de molts petits agricultors o artesans (sobretot de la zona de Fukien i Guangdong), de fugir del seu país a causa d’una crisi de subsistències i de la revolta taiping

Legalment els “coolies” signaven un contracte de cinc o vuit anys per treballar a Perú, i després les autoritats peruanes els donaven un certificat de “Ciudadano asiático libre”. La realitat era que, després de la signatura d’aquests contractes (la majoria de vegades obligats per deutes o directament venuts com a esclaus mitjançant aquest “contracte”) i el trasllat en vaixells en condicions similars als vaixells de traficants d'esclaus provinents de l’Àfrica (en els que, sorpresa, hi va participar un tal Giuseppe Garibaldi), els “coolies” restaven en propietat dels hisendats i eren tractats quasi com a esclaus fins l’acompliment íntegre del seu contracte.

Segurament els avantpassats de la meva filla van patir aquestes condicions treballant en les hisendes de la costa properes a la ciutat de Trujillo, per passar a establir-se a la serralada on, amb esforç van poder comprar, cultivar i treure el fruit d'unes terres que sempre s'han resistit a donar cap facilitat a les persones que les han treballat.

Resto a l'espera d'algun material bibliogràfic que em permetrà, suposo, aprofundir més en l'aventura d'aquests peruans d'origen xinès, i els seus descendents.

El dia 1 de desembre tothom a la mani!

2007-11-29T00:52:00.001+01:00

Aquest 1er desembre ja podrem agafar la RENFE (sí, “casualment” els del Ministerio de Fomento han assegurat que ja estaran restablertes totes les línies afectades pel sabotatge per capítols a l’economia i als ciutadans de Catalunya) per anar a la manifestació a favor del dret a decidir.

Dret a decidir com volem gastar-nos els nostres calers (els pocs que ens tornen els espanyols, és clar), a quines infrastructures donem prioritat perquè el nostre país funcioni com cal i, finalment, el dret a decidir si volem desempallegar-nos d’una vegada d’aquest pes mort que no fa més que posar pals a les rodes al desenvolupament de Catalunya i al benestar dels ciutadans del nostre país (sigui quin sigui el seu origen).

Sobren més paraules. Dissabte a les 17.00 hores a la Plaça Catalunya.

Retrobar el Poble Nou

2007-11-28T22:12:00.000+01:00

Fa uns dies, reorganitzant el “cuarto” dels mals endreços que és el meu despatx a casa, vaig tornat a mirar i remirar les fotografies que em va deixar la meva àvia en morir. Tot eren fotos d’un vida familiar feliç inserida entre la desgràcia de la guerra i del servei militar “extra” que va fer el meu avi (a Valladolid fins el 1941), i la desgràcia de la mort de la meva mare i, poc després, del meu avi Quim. Entre aquelles fotos hi apareixia una que en un primer moment no em va cridar l’atenció. Es tracta d’una foto dels meus avis on la meva àvia agafa en braços la meva mare quan tenia gairebé un any, feta en un terrat just davant del Mercat del Poble Nou. No vaig reconèixer el mercat fins que no vaig trobar una postal de l’època on es veien les decoracions laterals de la teulada que coincidien amb les que apareixien com a marc de fons de la foto dels avis i la mare. Aquella casa era davant del Mercat del Poble Nou! Tot va lligar en rebre per correu la partida de naixement de la mare (es pot demanar via internet al Registre Civil de Barcelona, i us la envien a casa. Ja ho he fet força vegades, i són molt eficients). El text diu:

"... se procede a inscribir el nacimiento de una hembra ocurrido a la una y treinta del día veintiocho del actual en la calle Pons Subirà número 5 piso 1º 1ª; es hija legítima de D. Joaquin Ferrer Mir, natural de Barcelona, de veintinueve años, casado, panadero, y de su esposa Dª Carmen Parera Camarillas, natural de Barcelona, de veintisiete años, dedicada a sus labores y domicilados en le expresado..."

O sigui que la meva mare havia nascut en el número 5 del carrer Pons i Subirà del Poble Nou. Només calia mirar algun cercador d’internet per averiguar si la casa existia encara o havia estat ensorrada. Però no. Allà en l’espai que corresponia al número 5, hi ha encara una casa “antiga”, molt ben arreglada, que podria ser-ho. Només quedava donar-hi un tomb. I així ho he fet aquest diumenge.

En paral·lel he recollit altres adreces dels meus avantpassats al Poble Nou, tant per part del meu avi (C/San Pedro, 65 1er, ara és la part de Sant Joan de Malta per sota la Gran Via, o el carrer Major del Taulat, 98) com de la meva àvia (C/Taulat, 116), però han desaparegut les cases corresponents amb les reformes que hi ha al Poble Nou.

Potser per la poca comunicació, per aquella por a explicar coses “d’abans” que comentava en un post anterior, o pel que fos, desconeixia on havia nascut la meva mare (bé, sabia pel meu pare que ho havia fet al Poble Nou de Barcelona, però no el lloc exacte). La meva àvia no me’n parlava gairebé mai, i les fotos no vaig saber que existien fins que vaig recollir les seves coses. Així, per fi, he posat remei a aquest buit que per la majoria de gent pot sembla increïble... però és més comú del que sembla.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és la meva mare M. Del Carme FERRER i PARERA (*Poble Nou 1947 + Barcelona 1979), filla del meu avi Joaquim FERRER i MIR, forner i funcionari (*Poble Nou 1918 + Horta, Barcelona 1988), i de la meva àvia Carme PARERA i CAMARILLAS (*Poble Nou 1920 + Horta, Barcelona 2003).

Una universitat enmig de la muntanya (i II)

2007-11-23T16:56:00.000+01:00

Quan vaig tornat a reemprendre la dèria per recuperar els meus avantpassats de l’oblit (fa poc més d’un any i mig) vaig veure que els Carrera tenim avantpassats a La Quar (el cognom NADEU), i així es va convertir en un dels meus objectius en les sortides llampec que faig cada cap de setmana amb els meus fills.

Ja he comentat anteriorment les gestions que estic fent per trobar informació, i l’ajut que he rebut molt amablement d’altres persones. Però acabo de fer una descoberta que quasi m’obliga a parlar d’un episodi poc conegut de la història de Catalunya i convidar-vos a fer una visita al lloc on passa l’acció.

Corrien els anys de la I Guerra Carlina per les terres del Berguedà, i la ciutat de Berga s’havia convertit en la capital de la zona carlista. La Universitat de Cervera havia estat traslladada pels carlistes a Solsona, i ja havien començat les classes del curs 1838-1839 quan Solsona va caure en poder de les tropes del govern isabelí. La Universitat, els òrgans de govern i altres serveis van haver d’abandonar la ciutat corre-cuita per traslladar-se a indrets propers que encara romanien en poder de les tropes carlines. La Universitat, després de l’aprovació de les autoritats carlines, es va establir a l’antic monestir de Sant Pere de la Portella (La Quar).

És en aquest context quan trobem en Josep Nadeu, originari de La Quar, cursant i aprovant el seu primer curs de Filosofia en aquesta universitat. Realment dubto (ho ignoro) que en Josep tingués possibilitats d’estudiar una carrera universitària, però... si les coses se li van posar tan fàcils com que la universitat es traslladés al costat de casa seva... no deuria voler desaprofitar l’oportunitat. D'altra banda encara em queda per descobrir si aquesta branca familiar eren partidaris de la causa Carlina.

L’oferta era variada i es van oferir, durant dos anys acadèmics (1828-1839 i 1839-1840), cursos a diferents nivells de Filosofia, Teologia, Lleis, Cànons i Medicina. Els alumnes, amb força persones de la zona, provenien de tota la zona carlista i inclús d’altres llocs de Catalunya.

Per més informació us recomano el llibre “La Universitat Carlina a Catalunya” de Daniel Montañà i Buchaca, editat per Cossetània.

Curiós, oi? Segurament és la universitat moderna més muntanyenca que hi ha hagut a Catalunya.

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el Josep Nadeu del text és possiblement (encara no puc assegurar-ho) germà de Joan NADEU PEDRAGOSA, bracer (* 1821 La Quar + 1903 Castellterçol), casat amb Maria RIERA PRUNES (*Talamanca 1835 + Castellterçol 1908), fill de Ramon NADEU i Paula PEDRAGOSA (Santa Maria de La Quar). Són pares de Josep NADEU RIERA (*Castellterçol 1861 +Castellterçol 1893), casat amb Teresa SOLASAGALES ESTRADA.(*Moià 1863 + Castellterçol 1913).

Una universitat enmig de la muntanya (I)

2007-11-23T16:38:00.000+01:00

Ja fa uns dies que estic fent un seguiment exhaustiu de la informació que hi ha disponible sobre La Quar i el Monestir de Sant Pere de la Portella. És curiós com, de cop, un lloc que has visitat unes quantes vegades, hi has fet nit, i has tingut llargues xerrades amb la gent que hi viu, es converteix en un dels punts més importants de la recerca genealògica.

La Quar és un d’aquests llocs. La simple atracció pels espais naturals i humans lliures de massificació, o l’atracció per descobrir nous espais, m’ha fet visitar el poble diverses vegades, amb el meu pare, amb els amics i fins i tot en l’anterior feina vam fer-hi una estada de treball de tres dies per avaluar els resultats i establir els objectius del curs següent (sí, és el que tenia treballar en una ONG, pots fer servir mètodes d’avaluació i de planificació professionals mentre passaves uns dies isolat en una casa rural sense cobertura de mòbil). Però mai, fins ara, hi havia vist l’interès genealògic.

És un municipi de masies disperses en una orografia que s’imposa sobre l’hàbitat humà. Les masies aprofiten els espais que els concedeix la natura entre els barrancs, els boscs i les rieres, i només poden agrupar-se en el nucli que presideix l’església de Sant Maurici, on hi ha l’ajuntament, el cementiri i l’hostal (ara casa de turisme rural) que mena la Sra. Sole. Aquest és, sens dubte, el millor punt de partida per conèixer la zona. Un bon esmorzar, abans de sortir, o demanar a la Sra. Sole que us prepari el dinar en tornar, serà el complement ideal a la sortida. A pocs quilòmetres us enlairareu a la mola on hi ha el Santuari de Santa Maria de La Quar, actualment en un procés de restauració força avançat, i esperant que hi torni la talla romànica de Santa Maria (del segle XII). La vista de la zona és espectacular. Als vostres peus podreu contemplar el Lluçanès i la vall del Merlès, i el Berguedà per l’altra banda.

Una mica més enllà, tornant enrere a retrobar la carretera, arribareu al Monestir benedictí de Sant Pere de la Portella, també en procés de restauració. Ja hi havia estat feia temps, però aquest estiu, en tornar-hi, vaig quedar gratament sorprès. No me’n recordava, i és realment de postal. Un monestir abandonat, enmig d’un petit prat de gespa, que a més va servir d’universitat durant dos anys... ja em vaig imaginar dos-cents anys enrere... El camí de peu que segueix duria, seguint una estona la riera de La Portella, a la ciutat de Berga, però això ja és una altra sortida.

Català Emprenyat

2007-11-16T16:43:00.000+01:00

Acabo de rebre un e-mail dels meus amics de Vilafranca convidant-me a afegir-me a la campanya Català Emprenyat (http://www.catalaemprenyat.cat/). Ja hi estava apuntat, però moltes gràcies, perquè ara se m’escapen moltes campanyes.

De fet em sembla que en poc més d’una setmana hi ha més de 28000 persones. La setmana passada cada cop que recarregaves la pàgina hi apareixien entre 10 i 15 persones noves. Com deu estar la cosa perquè pugi així. El més important és que la gent sembla que es desperta, però malament si no es tradueix en un canvi en el comportament de l’electorat que penalitzi els responsables (pel que veig a la darrera enquesta publicada sembla que no... ja veig que el masoquisme és la segona perversió nacional...)

El mail ve acompanyat d’un text de l’Alfons López Tena imperdible. El reprodueixo:

Publicat al diariPúblico per tota Espanya.
DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA
Alfons López Tena*
Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta. Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de mportación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según /ABC/). Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden? Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas. Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta. Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar). El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada. Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión. Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia. España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional. Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Alfons López Tena* és vocal del Consejo General del Poder Judicial.

Des d’aquí, un cop més, gràcies al David i la Cris.

S'obren noves portes en la recerca

2007-11-15T17:58:00.000+01:00

Osti tu! Dues setmanes sense escriure. A la feina anem a tope amb alguns informes i projectes, i quan arribo a casa no em queden ganes d’escriure ni res. Bé, de tota manera han estat dues setmanes profitoses pel que fa a l’arbre genealògic, ja que he fet algunes consultes a través de la llista de distribució de genealogia de TINET, buscant respostes sobre el cognom PADRÓ. Els companys i companyes de la llista s’hi han interessat i m’han donat consells i alguna informació però encara sense possibilitat d’utilitzar-la directament.

D’altra banda, he localitzat, en una tesi doctoral que ja havia llegit, però com que sóc burro no m’hi havia fixat, el nom de JOSEP PADRÓ i CORNET, vetaire, que havia estat elegit regidor de la ciutat de Manresa en les eleccions de 1873 pel Partit Republicà Federal. Hi ha moltes possibilitats que sigui el germà de l’IGNASI PADRÓ i CORNET (agafem-ho amb pinces, perquè Padró i Cornet són dos cognoms molt comuns a Manresa i al Bages). Si ho hagués vist abans podria haver anat a l’Arxiu Històric Comarcal de Manresa amb més informació. De tota manera a l’AHCM hauran de fer-me el “vip”, perquè hi tinc feina per estona, igual que a l’Arxiu del Bisbat de Vic. Sort que són molt amables i eficients.

Però la sorpresa d’aquests dies ha estat rebre un correu electrònic d’un noi de Cercs que em deia que tenia la data de confirmació de Joan NADEU PEDRAGOSA (*La Quar 1821 + Castellterçol 1903) l’any 1823 a Berga. Des d’aquí aprofito per agrair a l’Eduard aquesta informació i una altra que espero m’obri la recerca aturada d’aquest cognom: hi ha NADEU a La Quar des de molt antic i estan relacionats amb la casa anomenada Cal CALSINAIRE, a tocar del Monestir de Sant Pere de la Portella (un altre cop tard, d’haver-ho sabut abans hi hauria anat aquest estiu, quan vaig visitar La Quar). Sembla ser que a l’enton de 1720 hi ha un tal Josep Nadeu alies “calsinaire, hereu d’aquest mas. Hauré d’anar a fer una visita altre cop i tornar a parlar amb la mestressa de la casa de turisme rural de Sant Maurici de la Quar, que quan vaig anar-hi es va oferir per mirar-me el cognom Nadeu a La Quar.

Visitar La Quar sempre és recomanable, sobretot si no et fa res la carretera de corbes que hi mena. Però val la pena pel paisatge i la tranquil·litat (quan vaig ser-hi, un dissabte al matí de juny, no vam trobar ningú ni al santuari de Santa Maria de la Quar ni al Monestir de Sant Pere de la Portella).

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Joan NADEU PEDRAGOSA, bracer (* 1821 La Quar + 1903 Castellterçol), casat amb Maria RIERA PRUNES (*Talamanca 1835 + Castellterçol 1908), fill de Ramon NADEU i Paula PEDRAGOSA (Santa Maria de La Quar). Són pares de Josep NADEU RIERA (*Castellterçol 1861 +Castellterçol 1893), casat amb Teresa SOLASAGALES ESTRADA.(*Moià 1863 + Castellterçol 1913).

El gran engany

2007-10-31T17:24:00.000+01:00

Ja ha passat una setmana des de l’arribada d’en “Zapastrero” per venir-nos a dir, que sí, que si volem ell en té la culpa dels desgavells de la xarxa de rodalies de RENFE a Barcelona, però... i què?. Dimiteix algú? Noooooo... no fos cas que la gent es pensés que son bones persones, que perdessin vots al Baix Llobregat i que la flamant candidata per Màlaga (que sembla que sí que tindrà AVE abans de les eleccions al Parlament espanyol) pugui veure’s qüestionada abans d’hora. Molt espanyol això del “Sí, he sido yo... ¿qué pasa?, ¿me vas a decir algo, XXXXX?” (Nota: per fer-ho més castís, substituïu les XXXXX per un insult ben sonor, el que més us agradi que us diguin).

Encara ara es pot veure per totes les poblacions i carreteres catalanes el famós cartell anunciant orgullosament l’arribada de l’AVE a Barcelona. Coooom? Per dignitat, si us plau, treieu el cartell i anuncieu qualsevol cosa més creïble... l’elixir de l’eterna joventut, per exemple, però no continueu amb la mentida que us creixerà el nas. Segur que ho fan expressament, i “si cola, cola”, perquè coneixent el personal que corre pels meus barris, hi haurà gent que es creurà el que diu l’anunci i anirà un dia a l’agència de viatges a demanar un bitllet per anar a Madrid en AVE pel Nadal. Llàstima, però hi ha gent que pensa que “Si el Gobierno Socialista lo dice, seguro que es verdad” (en altres zones també hi ha, segur, la versió catalana: “Si el nostre veritable Govern ho diu, segur que és veritat”). Mentrestant el Govern de la “Srta. Pepis” que tenim a Catalunya ho justifica i segueix el joc dels disbarats.

Però en realitat el que més em molesta personalment és que, amb tota la ciutat plena de pintades amunt i avall, els cartells encara restin immaculats, sense que cap d’aquests “alternatius” s’hagi parat a guixar-hi a sobre un contundent: “ZP mentiroso”, o “Menestra Dimissió”. En fi, és el país que tenim... canviar-ho depèn de nosaltres i de l'educació que donem als nostres fills.

La nebulosa Carrera (S-XVI i XVII)

2007-10-30T14:19:00.000+01:00

Aquest cap de setmana l’he passat a Castellterçol. Necessitava una mica de descans i temps per pensar sobre la gran quantitat d’informació rebuda aquesta setmana sobre el meu primer cognon.

Resulta que des de fa un parell de setmanes he pogut anar seguint la informació on-line antiga d’una de les llistes de distribució sobre genealogia més participades (la de TINET.org). Allà he pogut veure que hi ha algunes persones interessades en el cognom i les línies que s’estenen pel Moianès, a més de constatar que estan fent una feinada enorme i restar agraït per posar-la a disposició de tots. Per això he volgut fer aquest post ràpid per veure l’estat de la qüestió i repassar les dades que hi havia trobat:

En primer lloc, una conversa electrònica amb un dels socis de la Societat Catalana de Genealogia (gràcies, Enrique!), em va facilitar les dades d’Andreu Carrera, sastre (*1620 Castellterçol + 1673 Castellterçol), que era la persona més antiga que havia localitzat en la recerca a l’Arxiu del Bisbat Vic. Tot i que les dades de la seva dona no em coincideixen del tot, també em va dir que era fill de Miquel Carrera, sastre de Castellterçol. Fins aquí tot sembla força lligat.

En segon lloc, una repassada al llibre d’Antoni Pladevall sobre la història de Castellterçol i el seguiment de la llista de distribució, m’han fet dibuixar una “nebulosa” de persones amb cognom CARRERA a Castellterçol, a cavall entre els segles XVI i XVII. La qual cosa em fa pensar que en aquell moment ja estaven ben assentats al poble.

Per dates són: Pere Carrera (1553), Miquel Carrera (c.1590, 1628, 1641, sastre o paraire), Joan Carrera (+ a. 1620, s’està al Mas Pererol), Joana Carrera (+1620, la bruixa vídua de Joan Carrera), Jaume Carrera (1620, 1628, 1630, 1639, paraire), Gabriel Carrera (1628, 1639, paraire), Magdalena Carrera (1626 vídua a Sant Julià d’Úixols), Magdalena Carrera (1628, filla donsella de Jaume Carrera), Albínia Carrera (1630, filla i hereva de Jaume Carrera), Andreu Carrera (1630, masover del Mas Vila-Rúbia de la parròquia de Sant Llogari de Castellet o de la Sala), Jacint Carrera (1639, paraire), Bernat Carrera (1647, pagès). Fora de Castellterçol hi ha Pere Carrera (1626, masover i habitant a Sant Feliu de Rodors) i Joan Carrera (1626, hereu del Mas CARRERA de Muntanyola: és el Mas La Carrera de l’Estany? O el Mas Les Carreres de Muntanyola? Tos dos estan a uns 5-10 km de distància.

Resta, doncs, visitar l’Arxiu del Bisbat de Vic per intentar trobar quina és la relació que té la meva branca dels Carrera amb aquestes persones, o amb altres que no constin en la documentació trobada fins ara. De tota manera n’hi ha prou per pensar que a finals del segle XVI, els Carrera ja estaven ben estesos per Castellterçol, tenint-ne propietats i exercint càrrecs de certa rellevància en el govern de la vila (jurats i prohoms). En resum, cal eliminar la nebulosa per convertir-la en constel·lació.

A la imatge, el Mas La Carrera, de l’Estany, d’on se suposa que sorgeix el cognom que s’esten pel Moianès (tot i que hi ha d’altres masos amb el nom Carrera propers a Sentfores i pel Bages).

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Andreu CARRERA, sastre, (* 1620 Castellterçol – + 1673 Castellterçol), casat amb Catherina Morató l'any 1641 (i amb Joana en 2es núpcies) i fill de Miquel CARRERA (* c. 1590 Castellterçol - +Castellterçol), sastre.

Volem els papers a casa

2007-10-22T00:10:00.000+02:00

Més de 12000 assistents a l'acte d'avui per exigir el compliment de la llei de retorn dels nostres papers que encara romanen a l'Archivo de la Guerra Civil a Salamanca. Èxit rotund i toc d'atenció al titular d'un ministeri que no hauria d'existir i contra la previsible utilització partidista i il·legal per part del Partit Socialista d'una documentació que hauria d'estar retornada a Catalunya abans del final de la legislatura. Casualment aquest cap de setmana he llegit la conferència que va fer en Josep Cruanyes a Moià tractant el tema dels papers espoliats en un número antic de la revista “Modilianum” (sí amics, sí... ja veieu que continuo comprant números endarrerits de revistes amb noms estranys, però què hi farem... cadascú té els seus vicis). El text, bàsicament el capítol introductori del seu llibre, m'ha fet reflexionar, des del punt de vista genealògic. I, tot donant-hi voltes... m'he emprenyat de veritat. Ara sóc conscient de tot allò que m'han pres.

Ja m'he cagat mil i un cops en tots els familiars dels fills de puta de la FAI que van cremar les esglésies catalanes, perdent-se així el passat de centenars de milers de famílies i persones treballadores que, per desgràcia seva, només eren algú amb noms i cognoms quan naixien, es casaven o morien i quedava anotat en els arxius parroquials. Llegint l'article m'adono que la cosa anava molt més enllà. De tota la documentació espoliada pels organismes de persecució del règim feixista, resulta que només en queda prop d'una quarta part, si arriba. La resta es va destruir per fer el paper necessari per elaborar les fitxes repressives. Aquesta documentació ja no ens la podran tornar!

Com tampoc ja no ens podran tornar la memòria del silenci, voluntari i atemorit, dels nostres avis i àvies que ens van silenciar durant molt temps, episodis sencers del seu passat. La por, el desig d'oblidar experiències traumàtiques, i un sentiment de vergonya imposat que va ser una de les màquines repressives més eficients de la dictadura, van fer que molta documentació personal que reflectia les seves opinions polítiques, el seu compromís amb la societat que els envoltava, o fins i tot les seves aficions esportives, fos destruïda tot just acabada la guerra per ells mateixos o per qualsevol familiar temorós de la repressió o del què diran. Exemples en tinc uns quants en la meva pròpia recerca; del meu avi Ferrer només vaig arribar a saber, en vida seva, que havia lluitat a la Batalla de l'Ebre i que havia estat afiliat al CADCI; igualment just aquest any he sabut que el germà del meu besavi Carrera va ser assassinat al Camp de la Bota per haver format part del Comitè que va gestionar l'ajuntament de Castellterçol durant la Guerra Civil. La documentació ja no existia, destruïda feia anys per amagar proves comprometedores. El silenci entre els que van viure aquella època ha estat la norma. Massa tard. Aquests són uns “documents” que també m'han pres i segur que no em podran tornat mai més.

Treballar a casa d'altri en el segle XIX

2007-10-18T17:45:00.000+02:00

Un dels llocs que conec que s’han sabut conservar millor tot i la seva proximitat a nuclis habitats o carreteres principals és el nucli de Santa Coloma Sasserra, poble agregat a Castellcir, però que va gaudir de municipi propi (amb la vall de Marfà) fins mitjans del segle XIX.

El nucli, si podem dir-ne així a dues cases i una església, corona el turó de Santa Coloma, o del Giol (la masia annexada), i està presidit majestuosament per dos símbols oposats: una creu i un roure monumental. Sota aquest turó, en totes direccions, es bifurquen diferents camins que duen a les masies que conformaren el poble antigament i que ara són part de Castellcir, Moià o Castellterçol. Una antiga via romana que menava cap a Vic des de Caldes, passant per Castellterçol, ara ens duu al poble de Collsuspina, a aproximadament 2 hores de camí.

Ara bé, fa 150 anys el lloc no seria vist així per bona part dels que hi vivien. En Josep, un jove bracer nascut a Castellcir i casat amb la Francesca, ha de fer una jornada laboral de més de 16 hores treballant en alguna de les masies de la zona, segurament el propi El Giol, o El Prat, cobrant un sou miserable com a jornaler. Fill de bracer, sense propietats, o bé descendent d’uns propietaris agrícoles mitjans o petits que, per motius de subsistència han hagut de llogar la força de treball dels fills cabalers a d’altres lluny de casa seva. Podríem fins i tot arribar a suposar que treballava alhora com a jornaler agrícola i com a teixidor al poble. El futur del seu fill no sembla millor: marxa a Moià per treballar de bracer casat amb una noia de Rodors (Moià). Estratègia de subsistència familiar? Amb les dades que tinc fins ara no ho podem saber.

En aquest indret bucòlic, rescatats de l’oblit entre 1800 i 1913, la nissaga dels Solasagalés, apareix com una de les branques familiars que ha tingut més moviment en l’entorn del Moianès, passant entre Castellcir, Santa Coloma Sasserra, Rodors, Moià i Castellterçol. La sort de conservar els arxius del Registre Civil de Castellterçol, i a manca d’una recerca més exhaustiva dels arxius de Moià i Castellcir em van permetre, fa anys la localització de quatre persones pertanyents a aquesta branca, que és important perquè un dels seus membres, Teresa Solasagalés i Estrada, és qui compra la casa de Castellterçol anomenada des de llavors Can NADEU l’any 1888 per la quantitat de 100 duros (3 euros), i que encara pertany a la família.

Nota Genealògica: En la documentació de que disposo, els homes de la família, Josep Solasagalés Santacreu (*Santa Coloma Sasserra 1821 + Castellterçol 1903) i Josep Solasagalés (*Castellcir v. 1790), treballen de bracers, suposo que com a jornalers al camp d’alguna de les masies. Llegint i regellint el llibre d’història de Castelllcir, no apareix el cognom entre els caps de casa ni els masovers existents en els segles XVIII i XIX. Repassat igualment el Cadastre de 1735 per a la població de Castellcir, tampoc hi apareix cap dels cognoms relacionats (Solasagalés i Santacreu). Em decanto per pensar que no son originaris de Santa Coloma ni de Castellcir, sinó que els Solasagalés provenen d’algun altre indret de la comarca. Utilitzant un dels meus recursos preferits per localitzar els orígens d’alguns cognoms (internet) vaig trobar que el cognom Solasagalés és ben escàs a Catalunya (19 persones el tenen com a primer o segon cognom), i només hi ha dues cases pairals amb un cognom similar a Oristà (El Lluçanès): Can Solà-Segalers i la Casa Nova de Solà-Segalers.

Tot seguint els Mir (I)

2007-10-15T16:14:00.000+02:00

Òndia tu, ja ha passat una setmana des que vaig començar a pensar en fer aquest post, i han passat moltes coses que encara no m’han permès fer-lo. Ja veig que això dels blocs necessita posar-s’hi sovint...

Abans d’entrar en aquest cognom familiar, he de dedicar un post exclusiu a Sant Vicenç. De veritat. Perquè és d’aquells pobles que sembla que els tenia oblidats i, en canvi hi he tingut força relació.

Sant Vicenç té la màgia de bona part de municipis del Maresme, situats entre en mar i la muntanya, entre el Corredor i el Montnegre. En pocs metres, bé, exactament 1,7 kilòmetres, pots passar de la platja més planera a encimbellar-te dalt d’un turó, de prendre un gelat mirant el mar amb els peus sucats a l’aigua a estar fent un vermutet mirant el mar des d’una terrassa al bell mig del poble sota la fresca dels pins. Fa un parell de caps de setmana ho vaig descobrir, i per això crec que és de rebut dedicar-li un petit post.

I no és que no hi hagués estat abans, no, a Sant Vicenç. Al contrari, hi havia anat desenes de vegades, però havia fet com un estiuejant qualsevol: anar a la platja i oblidar-me de què hi havia un poble de veritat més amunt. He anat a la platja amb tota la família, he anat a dinar a prop de la platja, i fins i tot quan encara no coneixia la meva dona baixava des del meu poble (a 45 kilòmetres!) alguns dies d’estiu a banyar-m’hi des de les 9 del matí fins les 11, hora en la que començava a arribar massa gent. Però el poble no el coneixia, només hi havia estat un cop anteriorment, un migdia plujós de l’hivern passat en què vaig acostar-me corre-cuita a l’ajuntament per demanar la partida de naixement d’una avantpassada meva. Des de llavors hi he tornat força vegades, però mai al nucli urbà, que és molt bonic.

Apunt gastronòmic: passeu-vos a dinar a “El Celler de l’Isard” que, tot i que sembla un nom una mica estrany per un poble a la costa, fan unes paelles de nassos i pots menjar relativament bé de preu. Tot plegat a 200 metres de la platja!

Singular i Universal... sense complexes provincians

2007-10-10T16:52:00.000+02:00

Nit de festa, de celebració...nit d’anar a dormir tard escoltant els comentaris dels entesos i els resums del 3/24 i la Terribes... No, no ha guanyat el Barça. Ha guanyat la Cultura Catalana amb la festa que va tenir lloc ahir a la nit en la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt http://www.book-fair.com/en/portal.php.

Gustos n’hi ha per tot. A mi em va semblar una bona representació i un bon acte dedicat a donar a conèixer la Cultura Catalana en els seus principals aspectes (literatura, música, teatre, dansa, posada en escena). En Monzó insuperable http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/discursinaugural.pdf, com sempre, divertit i enginyós, va saber aixecar els ànims del públic (després d’avorrits discursos institucionals) per donar pas a l’espectacle “un passeig per la cultura catalana” dirigit per Joan Ollé. Una posada de llarg seriosa, culta i mesurada, de la cultura catalana en la que és la fira més important del món editorial.

Tot i que prop d’un terç dels assistents era alemany, segons van comentar per la tele, la festa va estar pensada en tot moment per a un públic que comprenia i sentia en català, amb un repàs a la millor literatura catalana i els seus millors intèrprets, amb tocs intimistes i personals dels nostres creadors que convidaven a la participar d’aquesta melanconia que sempre guia una part del cor dels catalans.

En tot cas van quedar lluny les falses polèmiques interessades, i ara ja ens podem posar a treballar seriosament, perquè això no era més que una posada de llarg, i encara queda molta feina per posar la Cultura Catalana en igualtat de condicions amb la resta de cultures universals. Ja ens han vist, ja saben que no som el mateix que els espanyols. Ara a treballar per aprofitar el millor que la Cultura mundial ens ofereix i poder oferir el millor de nosaltres mateixos a la Cultura mundial, com allò que som: Catalans.

De males llets...

2007-10-08T09:21:00.000+02:00

Iberia se'n fot de nosaltres

Després d'un cap de setmana amb força activitat amunt i avall, encara amb el rerefons de les adjudicacions que ha fet AENA per a l'Aeroport del Prat, m'acabo d'assabentar d'una cosa que m'ha tornat a fer bullir la sang.

En arribar a la feina la meva companya ha obert un mail de propaganda d'Ibèria. S'ha sorprès ella també quan ha llegit les tres paraules impossibles IBERIA, CATALUNYA, INTERCONTINENTAL, i encara més quan posava 175 vuelos a Estados Unidos, Sudamérica y África cada semana. Durant uns segons ens hem quedat sense reaccionar... però la resposta ha estat clara: IMPOSSIBLE... MENTIDERS.

L'anunci, amb bones paraules, ens venia a dir als catalans que des de Barcelona sí que podíem volar a qualsevol lloc del món amb Iberia, però que ens fotessim i passessim primer per Madrid, que la T4 de Madrid ha costat molts diners i s'ha d'amortitzar. L'anunci m'ha indignat, perquè se'n fot de nosaltres, de les aspiracions de la societat civil catalana, de les més de 112.000 signatures a favor de tenir un aeroport intercontinental que té la campanya de l'ACP ( http://www.aeroportintercontinental.cat ), de tots els catalans que en algun moment o altre no ens volem sentir provincians i tenir un aeroport com Déu mana.

No hi ha cap organisme que reguli aquest tipus de publicitat? És denunciable?

En tot cas éstà clar que les tres paraules són incompatibles: si IBERIA fa vols INTERCONTINENTALS, és que no està a CATALUNYA, si IBERIA està a CATALUNYA, no hi haurà vols INTERCONTINENTALS. Llavors, SI VOLEM TEBIR VOLS INTERCONTINENTALS NOMÉS ENS QUEDA FER FORA IBERIA DE CATALUNYA.

Bé, només hi ha una petita qüestió a favor: amb cada putada d'aquestes, és més fàcil convèncer els nouvinguts perquè votin a partits que estiguin a favor de la independència. La majoria rabien i no entenen perquè per volar a qualsevol dels seus països han de fer-ho via Madrid-Barajas.

Pamfletaires a la Fira de Barcelona

Dissabte al matí vaig anat a la Fira SONIMAG FOTO que s'ha fet aquesta setmana a Barcelona. La Fira força bé, com sempre. Es veu que d'això sí que en sabem... fins que s'ho emportin a Madrid.

Llàstima que només entrar en cadascun dels salons d'exposició em van venir corrents dues o tres noies a oferir-me un diari gratuït... va ser qüestió de mil·lèssimes de segon... els nanos s'hi van llançar a sobre, jo vaig allargar la mà per agafar el que m'oferien i llavors... vaig poder veure la capçalera: "El IMMUNDO". NO, gràcies! Nens, no ho agafeu! vaig tenir temps de dir, abans de que els nens posessin en perill la seva innocència.

No em sembla correcte un diari que incita l'odi contra Catalunya i els catalans sigui repartit gratuïtament en espais públics, i menys encara a la Fira de Barcelona, on ens visiten milers de professionals estrangers. Sí, ja ho sé, se suposa que són persones inteligents i podran comparar les mentides amb la realitat, però el risc hi és: sempre hi ha l'idiota que els fa cas.

Se suposa que aquesta gent han de tenir un permís per accedir a la Fira i poder-hi repartir la propaganda. Qui concedeix aquests permisos? No haurien de tenir alguna mena de control?

Debat paleogràfic

2007-10-04T22:45:00.000+02:00

Fa un parell de setmanes, un dels membres de la llista de distribució de la Societat Catalana de Genealogia consultava els altres membres la seva opinió sobre un dels noms que pareixia en una de les partides de matrimoni de Castellterçol de l'any 1664. Això va generar un debat sobre paleografia força interessant entre els membres més avesats en aquesta ciència. Llàstima que vaig arribar “tard” virtualment parlant i el debat ja era clos.

El fet va suscitar el meu interès per dos aspectes. Primer perquè la partida parlava de dues persones de Castellterçol amb dos dels cognoms que formen part de la meva recerca: CARRERA i CASTELL. Si bé sembla que són línies col·laterals a la meva recerca, resulta que he trobat algú que segueix passes paral·leles a les meves i va més avançat que jo. Hauré de posar-m'hi en contacte per veure si tenim material complementari. El segon aspecte que va captar la meva atenció és que el debat va girar sobre com havia escrit el capellà que anotava els registres el nom del contraent, és a dir, no sabem si posava Ioanem o Franciscum (per als profans del tema, cal dir que amb lletra impresa sembla impossible confondre'ls, però quan ho escrius a mà, ho poses en llatí i a més fas lletra de metge dolent, pots llegir-hi qualsevol cosa). Les opinions van ser diverses i el debat intens, però cap d'ells s'allunyava de la paleografia i de com s'escrivien certes lletres i expressions en el segle XVII. Em va sobtar que ningú dugués el debat més enllà, fixant-se en la lletra del redactor, el paborde de Castellterçol Maurici Parera, que era indesxifrable. És en aquests moments quan et planteges la grandesa de les ciències socials i humanes: no són infal·libles. Si un paio no sap escriure, les normes de la paleografia i de la simple ortografia tampoc seran concloents. Segurament la resposta es trobarà en altres documents de l'època on aparegui el contraent.

He posat una foto d'un full del registre de matrimonis de la parròquia de Sant Fruitós de Castellterçol on apareixen els dos cognoms, però no és la imatge en qüestió perquè la imatge del debat no és meva, i vull demanar-ne permís al seu autor abans de poder-la publicar. O esperar que pugui anar a Vic, a l'Arxiu del Bisbat per seguir la línia i fer fotos pròpies del llibres de la parròquia entre els anys 1632 i 1668 corresponents a les partides de la meva línia de recerca. Quan la pugueu veure ja jutjareu la lletra.

Finalment vull felicitar la iniciativa de la Societat Catalana de Genealogia de posar eines innovadores a l'abast de les persones que fem recerca genealògica. Un espai en el seu web on es poden fer consultes i posar imatges ha fet possible un debat molt interessant entre els socis. Us imagineu el que s'hauria d'haver fet abans per compartir un dubte entre els altres socis?

Nota genealògica: Per als que em seguiu en la recerca, el referent és Bru CARRERA, Sastre, (*Castellterçol – +Castellterçol), casat en segones núpcies amb Catherina SERRA (*Castellterçol - +Castellterçol) l'any 1688 i fill d'Andreu CARRERA (*Castellterçol - +Castellterçol a.1688), sastre i jurat de la Vila l'any 1651.

Castellfollit del Boix i Maians

2007-10-03T16:58:00.000+02:00

Racons que s’estan perdent en trobem per tot el país. La xarxa viària barcinocèntrica que servia perquè la gran Barcelona pugués accedir a l’interior del país ha representat, des de fa molts anys, la pèrdua de les rutes tradicionals i les relacions històriques (no sempre amistoses) entre ciutats veïnes. Això, negatiu en principi, ha servit per mantenir espais naturals i llocs preciosos fora del coneixement de bona part dels viatgers que segurament haurem passat desenes de vegades pels grans eixos viaris propers i no haurem pensat mai en què hi podia haver entre una carretera i l'altra.

Aquest és el cas de Castellfollit del Boix, poble que agrupa els nuclis de Castellfollit, Maians i Grevalosa i que havia estat (Maians), lloc de pas i hospedatge entre Igualada i Manresa. Aquest diumenge, tot i la febre que tenia i que evito sortir els diumenges, vaig dur la petita a fer-hi una passejada i a conèixer una casa de la que podria procedir una branca dels nostres avantpassats: Can Canyelles (o Cañellas). Tenia curiositat per veure on era aquesta casa, perquè el poble ja el coneixia. Allà vaig poder parlar amb l’actual propietari de la casa i em va comentar que hi havia una altra família Cañellas en el nucli de Maians. Llàstima que no vaig poder aprofundir el tema, perquè amb el refredat que duia era impossible que algú pogués sentir la meva veu d’afònic que estava. Així que hauré de tornar-hi un altre dia.

De tota manera, el dia va ser molt ben aprofitat perquè Castellfollit és un poble situat en un altiplà i gaudeix d’unes vistes excepcionals a Montserrat, o a la serra del Rubió (amb el seu parc eòlic), o es poden recórrer les pistes l’accés a Grevalosa o la que mena cap a Aguilar de Segarra. L’església de Sant Pere és un punt de pas obligat, amb una terrassa panoràmica que mira a Montserrat i a la vall de la riera de Canyelles.

Nota genealògica: per aquells que em seguiu per la recerca dels avantpassats, la referència és Maria CANUDES CAÑELLAS (* Salelles c. 1816 + Manresa c. 1890), filla de Pedro CANUDAS (de Salelles) i Rosa CAÑELLAS (Maians), i mare de Josep PADRÓ CANUDES (*Manresa 1846 +Barcelona 1935).

Benvinguda

2007-10-02T11:32:00.000+02:00

Després de setmanes i setmanes donant-hi voltes finalment em decideixo a crear un bloc. Estructurar i pensar el bloc hauria estat una feina difícil: buscar un nom, decidir quin contingut hi voldré posar, veure amb quins altres blocs puc fer enllaços, pensar un disseny i un llistat d'etiquetes... i finalment ho he deixat córrer, si no no l'hauria creat mai. Si, efectivament sóc una mica cagadubtes amb els temes que m'interessen, i per això sempre he pensat que no val la pena explicar coses que no ténen interès o donar informació repetida, que ja n'hi ha d'altres que ho fan millor que jo i estan més ben informats.

Però, què coi! És un bloc personal i el vull fer servir per explicar les meves troballes, vivències, sensacions i opinions a tots aquells que em vulguin llegir (gràcies per endavant), i en especial a tots els amics i familiars que, vivint lluny o aprop, no hi ha manera que puguem seure a parlar mentre fem uns vinets. A tots vull fer-vos partícips de les meves opinions, personals, sobre l'actualitat, el meu país, el món de la muntanya i les meves troballes en la feina de recerca genealògica que estic fent sobre meus avantpassats i els de la meva filla.

Sí, sí, recerca genealògica. Ja ho heu sentit bé. Després d'algun temps sense fer muntanya i recórrer el país com es mereix, he vist que la recerca dels avantpassats m'està permetent conèixer més a fons el meu país. Conjuntament amb la recerca, feixuga però fascinant, per arxius, biblioteques i internet, tinc la sort de poder visitar tots, o quasi tots, els llocs que hi apareixen i parlar amb les persones que hi viuen ara. Llocs on segurament mai hauria anat, o potser hauria visitat sense parlar amb la gent que hi viu, expressions i formes de viure que desconeixia... tot ho vull compartir amb vosaltres perquè crec que val la pena.

Bé, crec que ja no tinc més rotllo per ara. Només donar-vos la benvinguda i esperar que us agradi!